Dissabte 11 de gener de 2025
Hora de sortida: 2/4 de vuit del matí.
Ubicació: Comarca del Baix Camp.
Temps aproximat: 3 h 30 min (7
km)
Desnivell: 330 m (acumulat)
Dificultat (1): Normal.
Programa: Anirem per l’autopista AP-7 en direcció
sud. Ens aturarem a fer el tallat a l’àrea de servei del Penedès. Després
seguirem i agafarem l’autopista AP-2 en direcció a Lleida, fins a la sortida 11
que anirem en direcció a Valls. Passarem per Valls i Alcover i després agafarem
la carretera TV-7041 primer i després la TV-7045 fins al refugi de la Mussara,
on aparcarem.
Itinerari: Refugi de la Mussara i zona
d’acampada, uns metres a la dreta (tota mena de serveis).
La Mussara (980 m).
per remuntar-se als seus orígens cal fer esment d’un document de concòrdia
entre el rei de Catalunya i Aragó, Alfons I el Cast i l’arquebisbe de Tarragona
Guillem de Torroja, datat l’any 1173; al parlar d’indrets d’aquesta zona,
esmenta el topònim de Zamuszarra. Almussara vol dir marxar, dirigir-se vers un
lloc, i delata l’origen àrab de la població.
La vila fou abandonada definitivament l’any 1959. El 1857 arribà a
tenir, amb masos inclosos, 323 habitants, mentre que el cens de l’any 1960
encara era de dotze persones.
L’església dedicada a Sant Salvador, encara conserva algunes parets. Fou
construïda l’any 1859 sobre un temple gòtic, ja citat l’any 1303; s’hi
conservava una talla d’una Mare de Déu, anomenada del Patrocini, del segle
XIV-XV, que actualment es troba al Museu Salvador Vilaseca de Reus.
Davant del poble hi ha una bassa natural que es forma amb aigua de pluja
i que servia per abeurar els animals.
Deixarem enrere el poble abandonat i començarem a caminar tot seguint la
traça adjunta.
Seguirem el nostre recorregut i arribarem al capdamunt de la Punta de
les Airasses (993 m), a la Mussara, amb bones vistes sobre la vall; al fons
veurem el poble de Vilaplana. A un costat tindrem les runes del que vaser un
refugi de muntanya, construït a l’any 1926 per Ciríac Bonet de Picamoixons,
però resident a Barcelona, que el cedí al Centre Excursionista de Catalunya;
també veurem un monòlit amb una placa dedicada, el 28 d’abril de 1987, al
reusenc il·lustre Josep Iglésies i Fort, mentre que a tocar hi ha les restes de
l’antiga i enrunada vila de la Mussara.
Baixarem per un grau, el camí va fent marrades i permet baixar còmodament
pel que si no, seria una llarga i forta baixada.
Al final de la baixada, agafarem el camí a l’esquerra que més endavant
voreja el Mas de Mestret i més endavant, el Mas de l’Adrià.
Travessarem el barranc de Colomer, normalment sense aigua i arribarem al
Mas de les Tosques, enrunat i cobert de vegetació; al costat hi ha una
alzina amb el tronc de vuit braços. Al costat de les runes seguirem cap a l’esquerra,
en forta pujada. Anirem trobant fites.
Entre el mas de l’Adrià i el de les Tosques podrem veure molts marges de
pedra que delimiten feixes antigament conreades, segurament de vinya, que amb
l’arribada de la fil·loxera varen desaparèixer.
Trobarem un caminet transversal, que cap a la dreta condueix a un racó
on hi ha vies ferrades i una balma coneguda com la cova o l’Hospital dels
Carlins, ja que aquí va ser traslladat, greument ferit, el general Cercós,
on finalment morí; fou enterrat al cementiri de la Mussara. El camí continua pujant,
ara pel Grau de Racons.
Arribarem a la carretera i trobarem les runes del mas de Joan Pau,
lloc on van traslladar al general Cercós quan va ser ferit. Travessarem la
carretera i seguirem per un camí ample.
Més endavant farem un gir de 350º a l’esquerra i agafarem el camí dels Motllats,
passarem al costat d’una bassa antiincendis i arribarem al Coll de la Negra
(965 m).
Ara seguirem el vial asfaltat de la carretera TV-7093, on hi ha els
senyals del GR-172 i del GR-7 fins al refugi un tenim els cotxes.
Traça: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/serra-de-la-mussara-les-guerres-carlines-i-les-terres-que-trepitja-el-general-carli-cercos-197756543
Traça en 3D: https://maps.suunto.com/move/joseppars/678263fae7b09d210d70fef4
Observacions: (*) Una de les millors maneres d’entendre un país és desxifrant la seva
història i una de les millors maneres de conèixer-lo és caminant. A més, cal
tenir en compte que pels camins que ara trepitgem abans ho feren romans,
pelegrins, traginers, carlins, soldats francesos, i hi passà la Guerra Civil
espanyola, l’exili, i potser també alguns maquis, que formaren part d’episodis
de la nostra història.
Excursió
i textos trets del llibre “Excursions per la història de Catalunya” de
Gener Aymamí i Domingo de Cossetània edicions.
En
els darrers anys del regnat de Ferran VII ja hi havia hagut pugnes entre
absolutistes i liberals; els primers eren partidaris que la successió recaigués
en el germà del rei, Carles Maria Isidre de Borbó, persona ideal per encapçalar
un govern fort, autoritari i eficaç contra els liberals; aquests, per contra,
s’oposaven a la successió i donaven suport a la filla del rei, Isabel II, menor
d’edat, la regència de la qual l’ostentava la seva mare, Maria Cristina de
Borbó.
Com
que després de grans tensions s’imposà la successió al tron d’Isabel II, els
partidaris de l’infant Carles no ho van acceptar i s’alçaren en armes. Així
s’originaren el que coneixem com a guerres carlines o carlinades, que es
desenvoluparen en tres etapes: la primera, anomenada dels Set Anys, va començar
l’any 1833 i durà fins al 1840; la segona, o dels Matiners, anà de 1846 al
1849, mentre que la tercera guerra carlina durà des del 1872 fins al 1876, i en
aquesta contesa va intervenir Cercós, el nostre general carlí, que lluità a
favor de la causa del pretendent al tron Carles Maria Isidre.
Després
de participar en operacions d’enllaç o espionatge, ja que se li atribueix ser
molt esmunyedís, a finals de 1872 ja prengué part en accions de camp.
Vilaplana, Margalef, Tivissa, Prades, Vilallonga, Santa Coloma de Queralt,
Mont-ral o Valls són alguns dels pobles que patiren eles accions, ràpides i
gairebé per sorpresa del guerriller Cercós. A més dels enfrontaments armats,
cal comptabilitzar els segrestos d’hisendats per demanar-ne un rescat i l’atac
a una diligència-correu.
No
se sap ben bé si fou a Prades o a Aleixar, però sembla que, a causa d’una traïció,
va ser ferit greument sobre el 20 d’octubre de 1873; va ser traslladat, en una
mula, cap al mas Joan Pau de la Mussara, però per a més seguretat l’amagaren en
una balma del cingle, anomenada l’Hospital dels Carlins, on va morir, i fou
enterrat al fossar de la Mussara. Tenia 29 anys i el grau de coronal i, a títol
pòstum, el pretendent Carles el nomenà general.
Un
parell de curioses històries en relació al seu enterrament:
“Van
pensar que podia ser profanat per l’enemic i se’n pensaren una. Feia pocs dies
que havia mort una velleta, la qual fou desenterrada. Enfondiren el clot, van
col·locar en Cercós a baix, van posar una capa de terra a sobre i, després, la
velleta. Passats uns dies van veure que durant la nit havien desenterrat la
fossa i, en comprovar que es tractava d’una dona, l’abandonaren.”
Sobre
el mateix fet una altra història llegendària diu: “Un grup de voluntaris
liberals el volien trobar, encara que fos mort, i sortiren de Vilaplana cap a
la Mussara; no el van localitzar nial mas de l’Adrià, ni al de Joan Pau, ni a
la balma i es dirigiren cap a la Mussara, quan ja sabien que estava enterrat, i
un cop allí van començar a desenterrar taüts, però la por podia més que ells, i
així al darrer taüt li van etzibar unes descàrregues, a manera d’afusellament,
i van fugir cams ajudeu-me. En aquell taüt hi havia l’àvia Boronada, i a sota,
amagat, el cos del general Cercós.”
Òbviament,
molts dels indrets per on transcorre aquesta excursió foren trepitjats pel
guerriller de l’Aleixar. Anirem pels camins on va caminar, pels boscos i les
coves on es va amagar, per les masies que el van acollir i pel lloc on va
morir; passarem pels escenaris d’una de les pàgines més turbulentes i alhora
importants de la nostra història, una pàgina que possiblement no ha estat
encara del tot explicada.
Moltes
partides carlines, una vegada acabades les guerres, van seguir per les
muntanyes, des d’on realitzaven tota mena de malifetes, robaven pobles i
masies, segrestaven terratinents, assaltaven diligències i traginers; per tot
plegat, doncs, es convertiren en uns malfactors que foren perseguits per les
forces de l’ordre, molts dels quals van acabar la vida de forma tràgica i
violenta.
Però
molt sovint, es tendeix a generalitzar i hom col·loca en un mateix sac els
bandolers i els carlins. Per tractar del bandolerisme hem de recular fins al
primer terç del segle XVI, quan prenen força les lluites dels bàndols – d’aquí
prové el nom – encara que s’arrossegaven des del segle XIII. Es tracta de
lluites entre senyors o comunitats per interessos privats. Així trobem un
conflicte ben localitzat entre dos senyors feudals: els Cadell, senyors
d’Arsèguel (Cerdanya) contra Tomàs de Banyuls, sentor de Nyer. Aquest
enfrontament va possibilitar l’aparició de dos grups de bandolers: els
seguidors del primer, els Cadells, i els del segon, els Nyerros.
La
història ens ha fornit de noms, revestits amb un a aurèola gairebé mítica, que
bandolejaren a l’empar d’un senyor feudal. Així trobem Perot Rocaguinarda – el
mateix que té un carrer dedicat a Barcelona, Perot lo Lladre, i que esmenta
Cervantes en la segona part del Quixot, els germans Tallaferro i, possiblement
el més mític i famós de tots, Joan Sala i Ferrer Serrallonga, nat a
Viladrau el 1594 i executat l’any 1634. https://www.youtube.com/watch?v=_l-0WboKyDA
A
finals del segle XVII trobem un altre bandoler amb dilatada història: es tracta
de Pere Joan Barceló i Anguera Carrasclet, que va néixer a Capçanes
l’any 1682, lluità contra l’exercit borbònic durant la guerra de Successió.
Vàrem
fer una excursió a la Mussara el 12 de maig de 2018. Aquí podeu veure la
ressenya i les fotos: https://maifemcim.blogspot.com/2018/05/els-avencs-de-la-febro-1016-m.html
Les
ànimes inquietes i els esperits actius troben a la comarca del Baix Camp
l’escenari ideal per gaudir de la natura amb noves experiències, fruint amb
paisatges espectaculars i assaborint un territori excepcional des de la plana
fins a les crestes de les muntanyes de Prades, que cada dia juguen amb el sol i
el vent. Per a molts veïns del Camp de Tarragona, la geografia de les muntanyes
de Prades forma part de les seves referències territorials. Són els paisatges
que els acompanyen cada vegada que miren l’horitzó. No obstant això, cada nova
sortida esdevé una descoberta per als sentits.
La
ruta que proposem neix al poble de la Mussara – deshabitat des del 1959 – ens
permet descobrir la biodiversitat de les muntanyes de Prades, tot partint de la
extraordinària talaia que és la Mussara, des d’on podrem veure – sobretot si el
dia es clar – el Camp de Tarragona, però també els dominis territorials del
delta de l’Ebre o, mar enllà, les Balears.
Aprofitem
per gaudir del paisatge protegit per un alzinar, preludi del bosc que creuarem.
A la Mussara ens aturarem uns minuts per agafar aire i capturar l’instant d’un
escenari únic.
Pels
que us agrada anar a buscar bolets: Donada l'altitud de
l'altiplà de la Mussara i els entorns, cap al final de la primavera podem
trobar algun moixernó i alguna múrgola, els bolets de primavera característics.
Si el final de l'estiu és plujós, a partir del setembre ja podrem trobar els
primers pinetells i rovellons a la Mussara i als Motllats. Aquests bolets, sota
de pi roig prepirinenc que recobreix gran part d'aquests boscos, són els més
primerencs entre els de tardor. Amb l'arribada de l'octubre, hi podrem trobar
també llenega negra, cama de perdiu als més tardans fredolics.
Dinarem al restaurant Les Brases a Vilaplana, Passeig
de la Mussara, 8, telèfon: 661 79 35 65.
