GR-3: Vidrà – Vallfogona del Ripollès – Sant Joan de les Abadesses (1.545 m) Camins del Bisbe i Abat Oliba

Dijous 19 de novembre de 2020

Hora de sortida: 2/4 de set del matí. 

Ubicació: Comarques d’Osona i del Ripollès. 

Temps aproximat: 9 h (20,9 km) 

Desnivell: 865 m (acumulat) 

Dificultat (1): Difícil.

Programa: Sortirem de casa a l’hora esmentada i anirem per la AP-7 fins a la sortida en direcció a Vic. Seguirem per la C-17, passarem per Vic i anirem fins a Sant Quirze de Besora, on ens desviarem a la dreta, per anar fins a Vidrà, on aparcarem a la Plaça de Marià Vila d’Abadal.

 

Itinerari: Començarem a caminar en aquest punt. 

08:30 h. Vidrà. Inici Etapa. Plaça. Marià Vila d’Abadal (979 m) Agafarem el GR®3. Llocs de pas: 

• Ctra.de Ciuret (BV-5227) just davant de la masia el Cavaller. El Cavaller de Vidrà és una masia considerada com una de les més importants de Catalunya. L'actual edifici és un notable exemple del barroc de 1787. (https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Cavaller_de_Vidr%C3%A0) L’any 1874 (Tercera Carlinada) hi va passar la Sorpresa de Vidrà (juliol). Francesc Savalls i Francesc Huguet havien anat a dinar a la masia del Cavaller de Vidrà el dia de Sant Joaquim. Allí foren enxampats i encerclats per tropes isabelines i es feren forts al seu interior. A la matinada Savalls orquestrà una fuga obrint les portes i provocant l'estampida de les vaques i cavalls del patí del Vidrà. Huguet i Savalls fugiren a cavall, (https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Savalls_i_Massot)
• Bàscula. Roure de la Creu de l’Arç. Roure martinenc (Quercus pubescens) de gran capçada, que va ser declarat arbre d'interès local el 1991 i arbre monumental el 1997. Té una alçària total de 18,0 m, volt de canó de  4,20 m i una amplada de capçada mitjana de 23,8 m a la base hi ha una gran bascula.

• Camí de Palou Xic.
• Hotel Serrasolsas.
• Peu del Mirador de La Creu de l’Arç.
• Cal Jordi.
• Can Ribes.
• GR®3: Camí de Palou Xic.
• Agafarem, en una cruïlla, a l’esquerra i després recte.
• GR®3: Camí de les Roques de Palou Xic.
• Collet de Palou Xic - Ras de la Mata (1.100 m)
• Quintà de Palou Xic.
• Masia Palou Xic. Voltarem la masia per la dreta.
• Pla dels Cirers.
• Quintà del Pla dels Pallers.
• Arribarem a una bassa i girarem a l’esquerra.
• Bac de la Fradera.
• Faig del Coll de Cristòfol.
• Coll de Cristòfol (1.325 m)
• 10:30 h.: Plans del Coll (1.384 m - 4,5 Km)
•  Coll de l’Home Mort (1.390 m) Amb aquest nom tant horripilant que amaga una tràgica història, iniciarem un fort ascens per la carena que ens deixarà en el punt més alt del recorregut. Les vistes al llarg de la carena son mereixedores d’atenció.
• Serralada del Faig.
• Camí ramader.
• GR®3: Puig de l’Obiol (1.545 m) Som al punt més alt del recorregut. Les vistes són espectaculars. Endavant hi tenim una bon llom planer fins al pla de la Bronza.
• Plana Vidala.
• GR®3: Collet de l’Amorriador (1.499 m)
• Pla de la Bronza (1.525 m) Els verds prats típics dels paisatges del Vidranès, pastures que antuvi treballaren de valent els habitants de la contrada, sempre son una alenada fresca de paisatge ben muntanyenc. Sols ens queda una pujada fins al Castell.
• Girarem a la dreta. Creu del Castell. Som al collet del castell de Milany, on el nostre camí inicia el descens. Però abans d’abandonar el lloc, cal fer una visita al Castell. En queden ben poques restes, de l’ultima reconstrucció del s. XIII, derruïdes en l’últim terratrèmol al 1428. N’hi ha notícies des de l’any 962, propietat del Comtat de Besalú, tot i que segurament fou aixecat en l’avenç militar de finals del segle IX. Durant els segles XI i XII l'habitava la família Milany per encàrrec dels comtes de Besalú. Mes tard passà als comtes de Barcelona i més tard als vescomtes de Bas. El castell es va abandonar a finals del s. XIV, quan va perdre la seva funció defensiva i la família va anar al castell de la Sala, a Vallfogona.

• Coll de Milany (1.481 m) (Sortim de la comarca d’Osona)
• Tornarem a girar a la dreta. Torrent de Cal Cuc (Entrem a la comarca del Ripollès)
• Font de l’Arç.

• Can Gallard.
• Torrent de Cal Cuc.
• Camí del Bac de la Portella.
• Collets de Can Barsola.

• La Portella.
• Cal Malhivern.
• Rodolar (1.100 m)
• Camí de Vallfogona de Ripollès a Vidrà.
• Quintans de Can Corts (1.000 m)
• GR®3: Riera de Vallfogona.
• Pont Medieval de Vallfogona. Aquest pont medieval fou edificat pels senyors de Milany en el segle XIV per tal de poder creuar la riera de Vallfogona, quan es traslladaven al castell de La Sala. El pont està situat en el camí que unia les dues fortaleses i uneix avui Vidrà amb Vallfogona.

• 14:30 h. Vallfogona de Ripollès (13,4 Km)
• Plaça de la Vila. Estava emmurallada i s'hi podia accedir mitjançant tres portes, de les que només es conserva la del costat de tramuntana, coneguda com el portal de la Muralla. Moltes de les cases que podrem veure en l'actualitat són dels segles XVII i XVIII. Vallfogona del Ripollès, té un nucli medieval amb molta història. Davant vostre s’alça la torre del castell de la Sala, construït el 1355 per Raimon de Milany en vistes de traslladar la família de l’antic castell de Milany, a Vallfogona. També cal destacar l'església del segle XII denominada de la Mare de Déu del Pòpul, edificada pels senyors del castell.

• Campanar del Pòpul. Sortirem de la plaça de Vallfogona per un bonic pas sota les cases, que sortint del nucli medieval ens porta al carrer del prat de l’Om.
• Carrer de Prat de l’Om.
• Carrer de Puig Estela.
• Bar Forn.
• Carretera.N-260a.
• Les Domes.
• Girarem a l’esquerra i anirem a Can Costa.
• El Grau.
• Fonts de l’Orri.
• 15:15 h. Coll de les Fonts de l’Orri (1.114 m) Aquest és el punt més alt entre Vallfogona i Sant Joan de les Abadesses. A partir d’aquí iniciem el descens cap a les valls del Ter. El camí es reconverteix en sender.
• Emprius de Vallfogona.
• Quintans de l’Esquirolet.
• Bosc de Can Jombi.
• Torrent de l'Esquirolet.
• Camí de Can Jombi.
• Girarem a la dreta per anar a Can Jombi.
• Quintans de Can Jombi.
• Camí de les Llances.
• Collet del Vent (879 m)
• Anirem a l’esquerra a la Masia les Llances. Davant mateix de la masia de Les Llances, ens desviem de la pista principal, i girant bruscament a la dreta per un caminoi secundari, baixarem fins a la riera.
• Camí de les Llances.
• Font de les Llances. D’aquí al poble el sender segueix el curs de la riera d’Arçamala per la baga de les Tres Creus. Anirem per la dreta a la Riera d’Arçamala.
• Més a la dreta tindrem Can Setcases.
• Sender de la Mallerenga d'aigua.
• Sant Joan de les Abadesses (19,5 Km)
• 17:30 h: Monestir de Sant Joan de les Abadesses. Som al centre de Sant Joan de les Abadesses, just davant del palau de l’Abadia i la oficina d’informació. Aquesta població esta íntimament lligada al monestir fundat per Guifré el Pelós l'any 887, i també a l’aportació del riu Ter. Sant Joan compta amb nombroses edificacions religioses i civils de gran importància històrica, com el mateix palau de l’Abadia, el pont gòtic amb més llum de la península o l’emmurallada Vila Vella.

Traça: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/gr-3-vidra-vallfogona-de-ripolles-sant-joan-de-les-abadesses-camins-del-bisbe-i-abat-oliba-60983849 

Un taxi ens portarà fins a Vidrà per recollir els cotxes i tornar a casa. (Taxicat Ripollès, tel.: 679 68 07 55)

 

Observacions: L’etapa proposada (en realitat són dues en una) se’ns presenta com un autèntic camí de muntanya, arribant a la cota màxima de tota la ruta des de Vic. Està carregada de paisatges verds i grans vistes, però també està carregada d’història. Vidrà i Vallfogona estigueren sota els dominis dels senyors de Milany tota una eternitat, i de camins antics i masies, ponts medievals i torres el territori n’és plegat. Canviarem de comarca i de província en aquesta etapa, però continuarem en la mateixa terra, compartint la història i admirant aquest bell paisatge escenari de llegendes nobles.

 

A partir de Vallfogona de Ripollès, el camí, és en la seva major part, de descens. El paisatge ens indica Ripollès, però també ens indica història. El pas dels homes per aquestes contrades ha deixat un reguitzell de camins, masies, planes antigament cultivades i detalls que el caminador sap copsar, però si hi ha quelcom que veritablement captiva a qualsevol és la riquesa del patrimoni arquitectònic d’ambdues poblacions germanes.

 

El municipi de Vidrà és un municipi de poc més de 34 Km2, format pel nucli de Vidrà, la Creu de l'Arç i el veïnat de Ciuret, i diferents cases de pagès.

 

Es troba a nord de la comarca d'Osona, a la qual pertany des del 1989, tot i que, de fet, forma part de la província de Girona.

 

Està envoltada per les muntanyes de el Pre-Pirineu, a nord (Serra de Milany i Santa Magdalena) i per la Serralada Transversal a al sud-est (amb les Cims de Puigsacalm, Puig Curull, Puig Tosell, Puig dels Llops i Puig de les Àguiles ).

 

Tot el municipi està inclòs dins el PEIN (Pla d'Espais d'Interès Natural) excepte els enclavaments de Vidrà, el veïnat de Ciuret, i part de Collfred (masia).

 

El paisatge és impressionant, des alguns cims de Vidrà es pot contemplar des de la Badia de Roses, Plana de Vic-Montseny, Pedraforca, Serralades de el Cadí i del Canigó.

 

Són destacables els boscos de faigs i roures així com també les diverses fonts, salts d'aigua i arbres monumentals que són indrets dignes de visitar i contribueixen a donar a l'entorn més encant i interès.

 

Es té constància que les valls de Vidrà van estar habitats des de temps antics, des d'abans de el període Neolític.

 

L'etapa medieval de Vidrà és la més interessant i coneguda de la seva història.

 

Cap al 960, el poble de Vidrà estava estructurat en 8 viles rurals: La Salgueda, Palou, Cabagès, Covilplana, Ciuret, Sant Bartomeu de Covildases, Bosquerons i casa de Arig amb les Planes.

 

El poble de Vidrà va quedar sota el poder de la família de Guifré Pilós i posteriorment passa a la casa vescomtal de Besalú. Ranlo, abadessa del Monestir de Sant Joan de les Abadesses, que va portar a terme amb el Bisbe d'Ausona Autó, la consagració de l'Església de Sant Hilari de Vidrà l'any 960.

 

Des del segle XII fins a mitjan el XIV es viu un període de pau i prosperitat fins a la protecció dels senyors de Milany i de l'Abadia de Sant Joan.

 

El municipi de Sant Joan de les Abadesses de 53,6 km2 limita al Nord per una petita franja amb Camprodon, al NE amb Sant Pau de Segúries, a l'Est amb la Vall de Bianya (Garrotxa) i al Sud-Est amb Riudaura (Garrotxa). Al Sud confronta amb Vallfogona de Ripollès i d'aquí fins al Sud-Oest amb Ripoll. Tota la part compresa entre el Sud-Oest i el Nord limiten amb Ogassa.

 

Sant Joan de les Abadesses té més de 1100 anys d'història.

 

Malgrat haver-se trobat indicis que la zona de Sant Joan de les Abadesses va estar habitada des del Paleolític Inferior, la història de la vila està íntimament lligada al Monestir. Aquest va ser fundat l'any 887 per Guifré el Pelós, que va posar la seva filla Emma al front de la Comunitat Benedictina. El seu objectiu era repoblar les comarques que havien quedat deshabitades després de les lluites contra l'ocupació sarraïna.

 

Diverses abadesses es van anar succeint com a dirigents d'una comunitat religiosa femenina fins al 1017, any en què van ser expulsades per una butlla papal acusades de desordres i de portar una vida llibertina.

 

Amb l'expulsió de les abadesses es van anar succeint comunitats de monjos agustinians i benedictins, que van mantenir i augmentar el prestigi del monestir al llarg dels anys.

 

La importància del seu arxiu després de trobar el cançoner trobadoresc ens dóna fe de la important vida cultural que tenia el monestir.

 

Al voltant del monestir es va crear la vila de Sant Joan. Al principi els veïns vivien dispersos en masos i al voltant de la parròquia de Sant Pol, al barri conegut com el Raval.

 

A mesura que anava creixent la població, al segle XIII es va veure la necessitat de la construcció d'una vila emmurallada de nova construcció, la que actualment coneixem com Vila Vella. Es va construir a les terres del Vinyal, per haver vinyes plantades. La Vila Vella acollia els gremis medievals, entre els més importants els teixidors de llana i tintorers.

 

La Vila de Sant Joan ha hagut de superar diverses adversitats com un fort terratrèmol al 1428 que va destruir el campanar i el claustre romànic del monestir, així com el pont romànic original i diversos edificis.

 

També va seguir les vicissituds marcades per la història de Catalunya, va patir la Pesta Negra, les conseqüències de les guerres contra el francès, i també va arribar a ser capital carlina.

 

Va canviar la seva fesomia i estructura social amb la industrialització. Com moltes altres poblacions riberenques, amb el riu Ter, Sant Joan de les Abadesses va conèixer la industrialització amb la construcció de diverses fàbriques tèxtils que aprofitaven la força de l'aigua dels rius per produir energia hidràulica i així alimentar la maquinària.

 

La vila també va ser pionera en la fabricació de ciment, ja que l'introductor d'aquest material a la península Ibèrica ser un santjoaní.

 

Actualment és una vila dedicada a la indústria que s'expandeix cap al sector dels serveis, a més de conservar explotacions ramaderes, principalment de vaques, que rememoren el seu passat lliurat a la terra.

La llegenda del Cavaller de Milany

Prop d'un poble, en una cresta d'una serralada, hi ha encara les restes d'un castell: és el castell de Milany, un castell carregat d'anys i d'història. Tan antic és que ni els historiadors saben d'on ve el seu nom. Els uns diuen que ve del nom Emilianus, del nom d'algun propietari seu que es devia dir Emilià; d'altres diuen que ve de l'adjectiu d'origen grec melaneus, que volia dir negre (fent referència, pot ser al color fosc de la pedra utilitzada en la seva construcció). Però la gent dels pobles de la contornada. estan convençuts que el nom de Milany no té un origen tan enrevessat com això, i ho expliquen amb una llegenda.

Expliquen que molts i molts segles endarrere el castell de Milany tenia com a amo un cavaller jove, poderós i decidit.

Li agradava, el perill i l'aventura, i li agradava també conèixer el com i el perquè de totes les coses que hi havia al seu entorn.

Estava content de viure, anava a totes les caceres, viatges i convits que se li oferien, i no hi havia cap racó de la comarca que no conegués, ni savi que no escoltara, ni súbdit que no fos amic seu. Era tant el seu afany de viure intensament la vida que sovint se li sentia a dir:

- Que curta que es la vida! Si almenys poguéssim viure mil anys ...

Heus ací que una nit d'hivern, freda i plujosa com moltes nits d'hivern d'aquestes serralades, va sentir que tocaven a la porta del castell. El cavaller hi va córrer, va obrir-la i hi va fer entrar el visitant. Era un pelegrí que demanava aixopluc. El cavaller de Milany el va fer seure a la vora de la llar, li va donar de menjar i li va oferir conversa, i al cap de poca estona semblava com si foren amics de tota la vida. Home de món com era el cavaller, el qual havia viatjat mig planeta, i home de món com era també el pelegrí, el qual havia viatjat per l'altre mig, ja us podeu imaginar que no van parar d'explicar-se histories i rondalles de tots els països que havien conegut. Tantes i tantes en van arribar a contar que va passar la nit i el primer raig de sol els va trobar encara explicant-se histories a la vora del foc:

- Que de pressa que passa el temps! -va dir el pelegrí-. Ha estat la nit més curta de la meva vida!

Amic meu, no és la nit la que és curta: és la vida la que és curta. Si almenys poguéssim viure mil anys ... !.

Aleshores el pelegrí es va alçar i, tot assenyalant un tronc de carrasca que hi havia al costat de la llar, a punt de ser cremat, va dir solemnement:

- Senyor, la vostra existència i l'existència d'aquest tronc estan lligades com ho estan la llum i el sol: si és de debò que voleu viure mil anys, amagueu-lo on no el pugui trobar ningú, i així la vostra vida s'allargarà anys i més anys, i perdurarà a través dels segles i de les generacions.

Dites aquestes paraules, el pelegrí se'n va anar. El cavaller de Milany es va quedar quiet i pensatiu, rumiant allò que el vell pelegrí li acabava de dir. Finalment va prendre la determinació de seguir el consell que li havia donat, i ell mateix es va carregar el tronc al coll i el va portar a les golfes del castell, en un racó on mai ningú no pogués trobar-lo.

l va passar, efectivament, el que el pelegrí havia pronosticat: any darrere any el nostre cavaller va continuar els seus viatges i caceres, els convits i les aventures. Al seu voltant tothom i anava fent vell, i van començar a morir-se alguns dels seus amics i coneguts. També ell anava envellint però tan a poc a poc, que quan va adonar-se que no tenia les forces d'abans, ja no vivia ningú de la seua família: tots els seus fills havien mort, i havien mort  també els seus néts, i al castell vivien ja els néts dels seus néts.

Passaren els anys a dotzenes i a centenars, i el cavaller de Milany anava arrupint-se, fent-se menut, anava envellint, però no es moria. Ja ningú del castell no tenia memòria de qui era aquell vellet que resistia tan misteriosament el pas del temps, assegut sempre en una cadira a vora de la llar. Passaren freds i calors, penes i alegries, guerres i pestes; però el vell cavaller de Milany a tot va sobreviure.

Lentament havien anat canviant els costums de fa gent, la seu a manera de vestir els aliments que menjaven i les eines que els servien per a treballar. Fins i tot va anar canviant la manera de parlar. i va arribar un moment que ni el pobre vell no entenia res del que li deien, ni els altres l'entenien a ell.

El vell cavaller, desesperat de no poder caminar, ni anar enlloc, ni entendre's amb ningú, va deixar de menjar per tal de morir-se abans: però. el temps passava i ell no es moria.

Aleshores se li va ocórrer una altra solució: «Faré que vagin a buscar el tronc i que el cremin» -va pensar. Però per més que assenyalava cap amunt i demanava que anessin a les golfes a buscar el tronc salvador no hi havia ningú que l'entengués.

Fins que un dia va visitar el castell un home molt conegut per la seva saviesa i que entenia les llengües antigues. Els amos del castell li van explicar que hi havia un vellet que parlava d'una manera tan estranya que no podien entendre'I de cap de les maneres. El savi en va sentir curiositat i va dir que li agradaria parlar-hi per provar si l'entenia. I, efectivament, el va entendre. El vell cavaller de Milany, amb llàgrimes als ulls i la veu tremolosa i emocionada, li va explicar qui era ell i quina era la seva desgràcia, i les ganes que tenia de morir-se. I li va dir que anés les golfes i li portés el tronc que hi havia amagat feia tant de temps.

Així ho va fer el savi. Va anar a buscar el tronc i el va tirar a la mateixa llar que l'havien d'haver cremat mil anys en arrere i a tall que les flames, a poc a poc, s'apoderaven del vell tronc, també la vida del vell cavaller s'anava consumint, a poc a poc, dolçament, després de tants anys de tristesa i soledat.

Adaptat de JOAN AMADES

 

Ens endurem el dinar. 

Tornarem a casa als voltants de les vuit de la tarda.