De Collbató a Sant Jeroni de Montserrat, pel camí dels Francesos (1.235 m)

Dissabte 27 de febrer de 2021

Matinal

Hora de sortida: Set del matí. 

Ubicació: Comarca del Baix Llobregat / Anoia. 

Temps aproximat: 5 h 30 min (9,5 km) 

Desnivell: 840 m (acumulat) 

Dificultat (1): Mitjana.

Programa: Sortirem de casa a l’hora esmentada i anirem fins a Collbató per la A-2. Agafarem la sortida 575 i anirem paral·lels a la carretera fins al supermercat Bon Preu. Entrarem a la urbanització Pla del Castell (també coneguda com Ollé) i seguirem per l’Avinguda Principal, tot recte que després es converteix en el carrer Lleida i enllaça amb el Passeig de Ronda que agafarem a l’esquerra. Seguirem sempre direcció a la muntanya de Montserrat, per una pista forestal, fins al Mas de la Vinya Nova (Restaurant), on aparcarem els cotxes.

Itinerari: Sortirem del Mas de la Vinya Nova de Collbató, situat al peu de la muntanya. Deixarem la casa a la dreta i, a l’esquerra, la pista que ens porta al Bruc. Anirem pel mig d’oliverars. Travessarem dues pinedes i sortirem novament a uns conreus. Anirem a parar a una pista perpendicular que seguirem. L’agafarem cap a la dreta, en direcció a la muntanya per dins del bosc de pins i alzines. 

Aviat agafarem una pista a mà dreta: el camí dels Francesos, que puja pel fons d’una clotada: la Socarrada. Deixarem un camí ample al costat dret, i aviat el nostre camí s’estreny i comença a pujar fort en llaçades per dins del bosc d’alzines. 

Al cap d’una bona estona de pujar, arribarem a prop de l’Ajaguda. Aquí es bifurca el camí; a l’esquerra baixa al torrent del Migdia, i a la dreta, puja al Camell de Sant Jeroni. Agafarem aquest darrer camí que va pujant fent ziga-zagues per la carena, primer per dins del bosc d’alzines, més tard per lloms arrodonits, poc inclinats de roca. Des d’aquí tenim una gran vista sobre les roques del Montgròs, els Plecs de Llibre.

Anirem pujant força suaument per la carena, entre grups d’alzines i de codines. Davant tenim una gran roca: el Camell de Sant Jeroni. Avançarem cap aquesta roca, i se’ns uneix per l’esquerra el camí que ve del coll de Migdia. El camí es torna a ficar dins del bosc d’alzines dens i puja en revolts curts prop de la carena fins al coll, anomenat coll de l’Albarda Castellana o de les Pinasses. Agafarem, a l’esquerra, un corriol que segueix la carena i que ens ports en poca estona al camí de ciment de Sant Joan a Sant Jeroni. El seguirem a l’esquerra, farem un revolt tancat i deixarem una plataforma de pedres i ciment on hi havia hagut el restaurant de Sant Jeroni. Continuarem per unes escales de ciment amb trossos de passamà de cable fins al cim.

El cim de Sant Jeroni, de 1.236 metres d’altitud, punt culminant de Montserrat. Mirador amb baranes i una taula d’orientació que permet reconèixer totes les muntanyes. Gran mirador sobre una roca voltada d’estimballs vertiginosos a la part nord. 

Per veure bé Catalunya

Jaume I d'Aragó

puja al cim de Sant Jeroni

a l'hora que hi surt el sol.

 

Quin pedestal per l'estàtua!

Pel gegant, quin mirador!

Les àligues que hi niuaven,

al capdamunt

li fan lloc.

 

Sols lo cel miraven elles

ell, mira la terra i tot

que gran li sembla

i que hermosa

l'estimada del seu cor!

 

(Fragment) Mn. J. Verdaguer 

Itinerari de pujada (sortim de la Vinya Nova)

Per tornar, baixarem les escales que porten al cim i, més avall, agafarem, a l’esquerra, el camí, en principi encimentat que porta a l’ermita de Sant Jeroni. 

Un cop aquí, seguirem pel trencant del camí dels Francesos, el trencant del Pla dels Ocells i arribarem al trencant del camí del Pont, on deixem el camí principal (no hi ha indicador, només una fita a terra)

El camí del Pont senyalitzat amb marques blanques, baixa directe fins a l'aparcament de la Vinya Nova, des d'on hem sortit. 

Traça: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/collbato-sant-jeroni-pel-cami-dels-francesos-66743365 

 

Observacions: El nom que té el camí de la ruta que proposem ve de la Guerra del Francès (1808 – 1812). Durant aquesta guerra el monestir i les ermites de Montserrat van ser saquejades i destruïdes. Tradicionalment es considera que les tropes franceses van arribar al monestir per una drecera de muntanya que els feu conèixer un traïdor.

 

Durant la Guerra del Francès, les tropes invasores anaren tres vegades al monestir. A la primera, el gener de 1909, el comandant Desveaux, amb vuit-cents homes va pujar fins a Montserrat per can Maçana i Santa Cecília, en missió d’inspecció, pensant-se que era un dipòsit d’armes. Durant el trajecte van ser empaitats pel sometent dels pobles veïns, però van arribar al monestir amb facilitat. Un cop allí – la comunitat ja havia estat avisada – els soldats ven ser rebuts per un monjo que parlava francès i en no trobar res de sospitós, se’n van anar sense fer malbé res. Més tard començà a prendre cos la idea de fortificar Montserrat. El principal propulsor d’aquesta excèntrica idea va ser el baró d’Eroles i altres membres de la Junta de Defensa.

 

Es van fer unes fortificacions de riure al voltant de la carretera que costaren moltíssims diners i que acabaren d’escurar el tresor artístic del monestir, que ja havia fet front a moltes de les despeses de la guerra.

 

En convertir-se Montserrat en plaça d’armes, les tropes franceses van decidir neutralitzar-la. Poc més d’un anys del començament de les fortificacions, el 25 de juliol de 1811, el mariscal Suchet amb les seves tropes va conquerir Montserrat en tres hores, ridiculitzant el baró d’Eroles. Aquest personatge, veient el fracàs estrepitós del seu pla, va fugir pel camí de la Cova i passant pel Cairat es refugià a can Tobella, mentre abandonava municions i provisions a l’enemic.

 

Al monestir es va establir durant uns quinze dies una guarnició que es dedicà al saqueig i a la destrucció. S’endugueren tot el que pogueren, trencaren la resta i, finalment, calaren foc al que va quedar i se n’anaren. A més, assassinaren uns quants monjos i ermitans.

 

Si no n’hi havia prou amb aquesta lliçó, el comandant anglès Eduard Green va repetir l’error de fortificar Montserrat. Aquest cop l’ermita de Sant Dimes, amb el mateix resultat. Aquest cop les tropes franceses només van estar tres dies a Montserrat, però durant aquest temps van incendiar totes les ermites, van acabar de trencar el que quedava dret al monestir i per arrodonir-ne la destrucció van calar foc al que quedava dret. Ara, però, a més de llenya van posar-hi explosius. El 31 de juliol de 1811, una fortíssima explosió va sacsejar la muntanya. El monestir era un munt de runa.

 

El “formigó” geològic.

 

Com altres muntanyes de Catalunya, la muntanya de Montserrat està formada per unes roques que són com formigó. Tanmateix aquest formigó és diferent del que s’utilitza en la construcció. Hi ha molta més grava, menys sorra i menys ciment. Encara que probablement aquest ciment natural és molt més fort que no pas el que produeixen les nostres fàbriques.

 

Aquest formigó geològic es va formar a la vora del mar, al peu d’uns torrents que dipositaven grans quantitats de còdols. Després, aquestes masses de còdols es consolidaren i amb el temps van anar quedant enlairades. A partir d’esquerdes que s’obriren en aquestes masses, l’erosió mil·lenària de l’aigua ha anat individualitzant i modelant diferents roques de formes curioses. Cal tenir en compte, però, que aquest gran conjunt de roques altives, duríssimes, descansa sobre un sòcol de roques més toves.

 

Montserrat és, geològicament parlant, ben bé, un gegant amb peus de fang.

 

A Sant Jeroni, amb el maifemcim hi hem pujat tres vegades, aquí podeu veure les ressenyes i les fotos:

 

24 de març de 2001: Sant Joan – Sant Jeroni – Pla dels Ocells – Monestir de Montserrat http://maifemcim.blogspot.com/2001/03/sant-joan-sant-jeroni-pla-dels-ocells.html

 

19 de maig de 2007: De Collbató fins a Sant Jeroni: http://maifemcim.blogspot.com/2007/05/de-collbat-sant-jeroni-de-montserrat.html

 

9 de maig de 2015: Sant Jeroni: http://maifemcim.blogspot.com/2015/05/sant-jeroni-1237-m.html

 

Sant Jeroni és sostre comarcal de les comarques de l’Anoia i del Bages, 100 cims i cim més alt de la serra de Montserrat.

 

Tornarem a dinar a casa. 

Tornarem a casa als voltants de les dues de la tarda.