18 de maig de 2002
Hora de sortida: 2/4 de set del matí.
Ubicació: Comarca del Conflent.
Temps aproximat: 3 h.
Desnivell: 100 m.
Dificultat: Fàcil.
Ubicació: Comarca del Conflent.
Temps aproximat: 3 h.
Desnivell: 100 m.
Dificultat: Fàcil.
Itinerari: Sortirem a l’hora esmentada, direcció a França per l’autopista. Pararem a fer el tallat a l’àrea de servei de Girona. Passada la frontera, sortirem de l’autopista per la segona sortida de França (Perpinyà sud). Agafarem direcció Prada de Conflent, i Sant Miquel de Cuixà.
Aproximadament a 2/4 de deu iniciarem les visites.
Abadia de Sant Miquel de Cuixà.
La comunitat monàstica que el 840 es trobava a Sant Andreu d’Eixalada, n’és foragitada per una crescuda del Tet el 878. Es refugia sota el guiatge de Protasi a Cuixà, al costat d’una esglesiola preromànica. La gran afluència de fidels motiva la construcció successiva de tres esglésies. La tercera, començada per l’Abat Pons el 956, és acabada per l’Abat Garí el 974 i consagrada solemnement a Sant Miquel per set bisbes del país. Es l’actual.
Oliba, elegit Abat el 1008, engrandeix l’Abadia amb la Cripta, l’atri superior amb la capella de la Trinitat davant l’església, els dos campanars als extrems del transsepte i la girola amb tres absis darrera el presbiteri. Decora l’interior de l’església amb frescos i orna l’altar amb un cimbori de marbre.
Vers el 1126, sota l’abat Gregori, es comença el Claustre amb marbre rosa, que és acabat pels anys 40. seguidament es treballa la tribuna de la nau central de l’església, que queda enllestida abans de la meitat de segle.
A partir d’aquest moment i unit al comtat de Barcelona el monestir sofreix les vicissituds del país. Ja al 1462 passa al domini francès per 33 anys i el 1659 passa definitivament sota el reialme de França pel tractat dels Pirineus.
Decretada per l’Assemblea Nacional la confiscació dels béns clericals, els monjos són expulsats i el monestir és saquejat i demolit el 1790. le teulada de l’església s’esfondra el 1835 i el campanar nord cau el 1838. el sis darrers capitells que restaven són depredats el 1907, i fins s’emporten l’ara de l’altar major.
El monestir es rescatat i cedit el 1919 als monjos cistercencs de Fontfreda, que, provinents de l’exili, hi resten fins a finals del 1965. arriba aleshores una petita comunitat de monjos benedictins, venint de Montserrat, la qual continua avui la vida monàstica de tants segles a Cuixà.
Sant Martí del Canigó
L'abadia de Sant Martí del Canigó es troba a 1.055 m d'alçada, al massís del Canigó, al terme municipal de Castell de Vernet, al Conflent.
La part oriental de les esglésies superposades seria el resultat de la primera sèrie de les obres (consagració del 1009), mentre que la part occidental seria construïda després (consagració del 1014 o 1026, els documents no coincideixen). Això explicaria la divisió en dues parts del pla de l'església alta. Guifré II de Cerdanya fou el fundador de l'abadia, on es troba enterrat, i va ser regida per monjos benedictins. Les donacions dels comtes de Cerdanya impulsen, ràpidament, el creixement de l'abadia, que es converteix en un dels principals monestirs de la regió, el qual rivalitza amb el de Sant Miquel de Cuixà i el d'Arles. Els capitells del claustre daten del segle XII i del segle XIII. El terratrèmol de Catalunya de 1428 va destruir el monestir. La comunitat religiosa el va abandonar entre 1783 i 1785.
De 1902 a 1932 monsenyor de Carsalade du Pont, bisbe de Perpinyà, va endreçar les ruïnes i tots els elements dispersos per la regió i va iniciar la reconstrucció de l'abadia. De 1952 a 1983, l'abat Bernat de Cabanes acaba la restauració i hi restableix la vida espiritual.
L'abadia de Sant Martí del Canigó és un lloc on encara es manté la vida religiosa, regida per una comunitat catòlica.
Observacions: Aquesta sortida, inicialment es planteja per fer el cim del Canigó, amb la intenció d’anar en cotxe fins al refugi de Cortalets. A l’arribar al començament de la pista de terra que du al refugi, ens trobem que està l’accés tancat als vehicles, degut al fang existent per les pluges dels darrers dies, fet que fa que els cotxes quedin encallats al fang. L’única opció es pujar a peu fins al refugi, i això allarga la caminada en cinc - sis hores i la fa inviable per un sol dia i a l’hora que estem (2/4 de deu del matí). Per tant, optem per anar a esmorzar a algun bar (per més inri acabem al Bar Le Canigou de Vernet les Bains) i després d’un bon esmorzar decidim aprofitar el dia i fer turisme cultural.
Dinarem en algun restaurant de la zona.
Tornarem a casa al voltant de les set de la tarda.
Aproximadament a 2/4 de deu iniciarem les visites.
Abadia de Sant Miquel de Cuixà.
La comunitat monàstica que el 840 es trobava a Sant Andreu d’Eixalada, n’és foragitada per una crescuda del Tet el 878. Es refugia sota el guiatge de Protasi a Cuixà, al costat d’una esglesiola preromànica. La gran afluència de fidels motiva la construcció successiva de tres esglésies. La tercera, començada per l’Abat Pons el 956, és acabada per l’Abat Garí el 974 i consagrada solemnement a Sant Miquel per set bisbes del país. Es l’actual.
Oliba, elegit Abat el 1008, engrandeix l’Abadia amb la Cripta, l’atri superior amb la capella de la Trinitat davant l’església, els dos campanars als extrems del transsepte i la girola amb tres absis darrera el presbiteri. Decora l’interior de l’església amb frescos i orna l’altar amb un cimbori de marbre.
Vers el 1126, sota l’abat Gregori, es comença el Claustre amb marbre rosa, que és acabat pels anys 40. seguidament es treballa la tribuna de la nau central de l’església, que queda enllestida abans de la meitat de segle.
A partir d’aquest moment i unit al comtat de Barcelona el monestir sofreix les vicissituds del país. Ja al 1462 passa al domini francès per 33 anys i el 1659 passa definitivament sota el reialme de França pel tractat dels Pirineus.
Decretada per l’Assemblea Nacional la confiscació dels béns clericals, els monjos són expulsats i el monestir és saquejat i demolit el 1790. le teulada de l’església s’esfondra el 1835 i el campanar nord cau el 1838. el sis darrers capitells que restaven són depredats el 1907, i fins s’emporten l’ara de l’altar major.
El monestir es rescatat i cedit el 1919 als monjos cistercencs de Fontfreda, que, provinents de l’exili, hi resten fins a finals del 1965. arriba aleshores una petita comunitat de monjos benedictins, venint de Montserrat, la qual continua avui la vida monàstica de tants segles a Cuixà.
Sant Martí del Canigó
L'abadia de Sant Martí del Canigó es troba a 1.055 m d'alçada, al massís del Canigó, al terme municipal de Castell de Vernet, al Conflent.
La part oriental de les esglésies superposades seria el resultat de la primera sèrie de les obres (consagració del 1009), mentre que la part occidental seria construïda després (consagració del 1014 o 1026, els documents no coincideixen). Això explicaria la divisió en dues parts del pla de l'església alta. Guifré II de Cerdanya fou el fundador de l'abadia, on es troba enterrat, i va ser regida per monjos benedictins. Les donacions dels comtes de Cerdanya impulsen, ràpidament, el creixement de l'abadia, que es converteix en un dels principals monestirs de la regió, el qual rivalitza amb el de Sant Miquel de Cuixà i el d'Arles. Els capitells del claustre daten del segle XII i del segle XIII. El terratrèmol de Catalunya de 1428 va destruir el monestir. La comunitat religiosa el va abandonar entre 1783 i 1785.
De 1902 a 1932 monsenyor de Carsalade du Pont, bisbe de Perpinyà, va endreçar les ruïnes i tots els elements dispersos per la regió i va iniciar la reconstrucció de l'abadia. De 1952 a 1983, l'abat Bernat de Cabanes acaba la restauració i hi restableix la vida espiritual.
L'abadia de Sant Martí del Canigó és un lloc on encara es manté la vida religiosa, regida per una comunitat catòlica.
Observacions: Aquesta sortida, inicialment es planteja per fer el cim del Canigó, amb la intenció d’anar en cotxe fins al refugi de Cortalets. A l’arribar al començament de la pista de terra que du al refugi, ens trobem que està l’accés tancat als vehicles, degut al fang existent per les pluges dels darrers dies, fet que fa que els cotxes quedin encallats al fang. L’única opció es pujar a peu fins al refugi, i això allarga la caminada en cinc - sis hores i la fa inviable per un sol dia i a l’hora que estem (2/4 de deu del matí). Per tant, optem per anar a esmorzar a algun bar (per més inri acabem al Bar Le Canigou de Vernet les Bains) i després d’un bon esmorzar decidim aprofitar el dia i fer turisme cultural.
Dinarem en algun restaurant de la zona.
Tornarem a casa al voltant de les set de la tarda.
