diumenge 7 de juny de 2009 (matinal)
Hora de sortida: Dos quarts de vuit del matí.
Ubicació: Comarca del Garraf.
Temps aproximat: 4 h. 30 m. (12 Km.)
Desnivell: 270 m.
Dificultat: Normal.
Ubicació: Comarca del Garraf.
Temps aproximat: 4 h. 30 m. (12 Km.)
Desnivell: 270 m.
Dificultat: Normal.
Itinerari: Anirem fins a Vallcarca per la carretera C-246 (costes del Garraf), fins al km. 30,5 a on hi ha la desviació que condueix a la platja i, per sota un pont, a l’esplanada de la fàbrica.
El 1903, Butsems i Fradera van fer construir una instal·lació pel processat de ciment natural i de calç hidràulica, que aprofitava les característiques de la pedra del massís. Deu anys més tard, la modernitzen amb un ciment artificial: el Pòrtland. La iniciativa fructifica, i nombrosos treballadors es traslladen a viure al costat de la fàbrica. Al contrari del Berguedà, però, la fàbrica ha sobreviscut a la colònia. La instal·lació compta fins i tot amb un port industrial, i va ser la primera d’una llarga llista d’agressions humanes a l’entorn natural del massís. Un baixador de ferrocarril, avui desequipat per Renfe, permetia fins fa pocs anys sortir de Vallcarca per fer excursions pel Garraf.
El 1903, Butsems i Fradera van fer construir una instal·lació pel processat de ciment natural i de calç hidràulica, que aprofitava les característiques de la pedra del massís. Deu anys més tard, la modernitzen amb un ciment artificial: el Pòrtland. La iniciativa fructifica, i nombrosos treballadors es traslladen a viure al costat de la fàbrica. Al contrari del Berguedà, però, la fàbrica ha sobreviscut a la colònia. La instal·lació compta fins i tot amb un port industrial, i va ser la primera d’una llarga llista d’agressions humanes a l’entorn natural del massís. Un baixador de ferrocarril, avui desequipat per Renfe, permetia fins fa pocs anys sortir de Vallcarca per fer excursions pel Garraf.
Sortim de la fàbrica de ciment de Vallcarca vorejant la instal·lació. Ens dirigim cap al viaducte de l’autopista C-32, que travessarem per sota. A uns 200 metres prenem una pista que comença cap a l’esquerra, al costat d’unes piles de terra fosca, i puja cap a Mas Quadrell. La part baixa del fondo de Vallcarca ha estat sotmesa els darrers temps a una intensa aplanada, el que dóna fe de la molta activitat que encara desenvolupen la cimentera i la pedrera.
El fondo i la riera de Vallcarca entren cap al massís del Garraf en perpendicular a la línia de la costa. Els recorrem un bon tros.
A uns 900 metres deixem, a la dreta, una pista que és propietat de la pedrera de Vallcarca amb diversos advertiments de perill. Nosaltres continuem recte per la pista. Més endavant, després de vorejar els límits de la pedrera, que no són altres que el llit de la riera, passem pel costat d’unes barraques d’una urbanització il·legal. A 3,2 km de la sortida, ens desviem per una pista a mà dreta per entrar al fondo de Montseva. El primer tram té una pujada pronunciada, i deixem en una corba una espectacular cabana de pedra seca.
Seguim per la mateixa pista durant poc més d’un quilòmetre, i l’abandonem quan el camí comença a fer-se dret, cal anar a la dreta, vorejant uns camps, a 600 metres de l’inici d’aquesta pista, on s’inicia el Fondo de Montseva. Continuem per aquest camí (amb senyals grogues i blanques) i en poc temps arribem al fons, envoltada d’un paisatge verd, hi ha a la Font de Montseva que emmagatzema en un dipòsit interior l’aigua de la pluja. La Font de Montseva és en realitat un petit dipòsit subterrani de pedra on s’hi acumula l’aigua de pluja. La seva situació, arrecerada dins d’un fondo, li permet mantenir un clima fresquet fins i tot durant l’estiu, i preservar perenne una petita quantitat d’aigua en el seu interior. La font de Montseva un petit paradís situat en un fondo.
El camí, ara més marcat, ens condueix per un paisatge àrid de cap a l’abandonada Masia de Les Àligues, travessant abans, en direcció NE l’immensa esplanada deixada per l’explotació de la pedrera. Continua pujant i passa pel costat d’una barraca de vinya en bon estat. Si mirem a l’altra banda del fondo, cap el Pujol d’en Pei, veurem alguna altra d’aquestes històriques construccions. Després d’un quilòmetre de pujada, entre antics marges abandonats durant l’epidèmia de la fil·loxera que va afectar la vinya, arribem dalt la carena, on trobem un bosquet de pins. Comencem a planejar, i trobem les runes de la masia de Les Àligues.
Pel costat mateix de la masia, un camí a la dreta (amb senyals grogues i blanques) ens porta cap a un dels indrets més feréstecs de la comarca: el fondo del Tro.
Un cop hem creuat aquest profund tall, (camí amb fites i senyals grogues i blanques) el camí es dirigeix cap a Can Robert i Campdàsens. Per la pista principal, seguint el GR-92, arribarem a Can Lluçà. Un caminet a la dreta (GR-92) davalla de manera força espectacular en direcció a Garraf. La ruta acaba a l’estació d’aquesta pedania de Sitges.
Observacions: A l’anar, caldrà deixar un cotxe a l’estació de la RENFE del Garraf, per facilitar després el trasllat al lloc de sortida (Vallcarca) i recollir la resta de cotxes.
Antigament, el paisatge del Garraf era ple de màquia i alzinars. Més tard, per l’acció de l’home, algunes d’aquestes zones varen ser substituïdes per pinedes. Amb els anys, sota els pins es va formar una zona arbustiva i d’herbes que, en perjudicar l’arrelament de noves llavors de pi, havia de permetre el retorn de les antigues comunitats de garriga i margalló.
Però mentre la naturalesa seguia el seu curs, aquest mateix sotabosc es convertia en un polvorí. El vespre del 5 de juliol del 1982, va esclatar. Al llarg de deu dies molt calorosos, un paorós incendi va cremar totes les pinedes de Gavà a Olivella. Només Les Basses, algunes de Begues i els alzinars del Puig de la Mola varen restar intactes. El foc va acabar amb 7.000 Ha.
Quan algunes zones del massís havien començat a recuperar-se, dos incendis simultanis a la Cala Morisca de les costes i a Olivella s’uneixen, el 2 d’abril del 1994, i en quatre dies cremen 4.000 ha. del Garraf. El foc arrasa quasi la meitat del Parc Natural i s’apaga, en part, gràcies a la col·laboració de nombrosos voluntaris.
L’interval de regeneració de la garriga és d’uns 9 anys. El del pi, d’uns 30 anys.
Tornarem a casa a quarts de dues del migdia.
El fondo i la riera de Vallcarca entren cap al massís del Garraf en perpendicular a la línia de la costa. Els recorrem un bon tros.
A uns 900 metres deixem, a la dreta, una pista que és propietat de la pedrera de Vallcarca amb diversos advertiments de perill. Nosaltres continuem recte per la pista. Més endavant, després de vorejar els límits de la pedrera, que no són altres que el llit de la riera, passem pel costat d’unes barraques d’una urbanització il·legal. A 3,2 km de la sortida, ens desviem per una pista a mà dreta per entrar al fondo de Montseva. El primer tram té una pujada pronunciada, i deixem en una corba una espectacular cabana de pedra seca.
Seguim per la mateixa pista durant poc més d’un quilòmetre, i l’abandonem quan el camí comença a fer-se dret, cal anar a la dreta, vorejant uns camps, a 600 metres de l’inici d’aquesta pista, on s’inicia el Fondo de Montseva. Continuem per aquest camí (amb senyals grogues i blanques) i en poc temps arribem al fons, envoltada d’un paisatge verd, hi ha a la Font de Montseva que emmagatzema en un dipòsit interior l’aigua de la pluja. La Font de Montseva és en realitat un petit dipòsit subterrani de pedra on s’hi acumula l’aigua de pluja. La seva situació, arrecerada dins d’un fondo, li permet mantenir un clima fresquet fins i tot durant l’estiu, i preservar perenne una petita quantitat d’aigua en el seu interior. La font de Montseva un petit paradís situat en un fondo.
El camí, ara més marcat, ens condueix per un paisatge àrid de cap a l’abandonada Masia de Les Àligues, travessant abans, en direcció NE l’immensa esplanada deixada per l’explotació de la pedrera. Continua pujant i passa pel costat d’una barraca de vinya en bon estat. Si mirem a l’altra banda del fondo, cap el Pujol d’en Pei, veurem alguna altra d’aquestes històriques construccions. Després d’un quilòmetre de pujada, entre antics marges abandonats durant l’epidèmia de la fil·loxera que va afectar la vinya, arribem dalt la carena, on trobem un bosquet de pins. Comencem a planejar, i trobem les runes de la masia de Les Àligues.
Pel costat mateix de la masia, un camí a la dreta (amb senyals grogues i blanques) ens porta cap a un dels indrets més feréstecs de la comarca: el fondo del Tro.
Un cop hem creuat aquest profund tall, (camí amb fites i senyals grogues i blanques) el camí es dirigeix cap a Can Robert i Campdàsens. Per la pista principal, seguint el GR-92, arribarem a Can Lluçà. Un caminet a la dreta (GR-92) davalla de manera força espectacular en direcció a Garraf. La ruta acaba a l’estació d’aquesta pedania de Sitges.
Observacions: A l’anar, caldrà deixar un cotxe a l’estació de la RENFE del Garraf, per facilitar després el trasllat al lloc de sortida (Vallcarca) i recollir la resta de cotxes.
Antigament, el paisatge del Garraf era ple de màquia i alzinars. Més tard, per l’acció de l’home, algunes d’aquestes zones varen ser substituïdes per pinedes. Amb els anys, sota els pins es va formar una zona arbustiva i d’herbes que, en perjudicar l’arrelament de noves llavors de pi, havia de permetre el retorn de les antigues comunitats de garriga i margalló.
Però mentre la naturalesa seguia el seu curs, aquest mateix sotabosc es convertia en un polvorí. El vespre del 5 de juliol del 1982, va esclatar. Al llarg de deu dies molt calorosos, un paorós incendi va cremar totes les pinedes de Gavà a Olivella. Només Les Basses, algunes de Begues i els alzinars del Puig de la Mola varen restar intactes. El foc va acabar amb 7.000 Ha.
Quan algunes zones del massís havien començat a recuperar-se, dos incendis simultanis a la Cala Morisca de les costes i a Olivella s’uneixen, el 2 d’abril del 1994, i en quatre dies cremen 4.000 ha. del Garraf. El foc arrasa quasi la meitat del Parc Natural i s’apaga, en part, gràcies a la col·laboració de nombrosos voluntaris.
L’interval de regeneració de la garriga és d’uns 9 anys. El del pi, d’uns 30 anys.
Tornarem a casa a quarts de dues del migdia.
