Per que pugem muntanyes?

El muntanyisme en la seva essència més clàssica és un esport dur, exigent i fins hi tot cruel a vegades. És un esport en el que no competeixes contra ningú, només contra tu mateix, no hi ha ni primer, ni segon, ni tercer; ni medalles d’or ni d’argent; ni vencedors ni vençuts. Si, ja sé que algú dirà que és la seva lluita contra la muntanya, per a mi un error total de conceptes. No podem desafiar ni competir mai contra la muntanya, sempre perdrem. Hem de conèixer en tot moment quin és el nostre límit. Hem de tenir clar quan estem pujant una muntanya, sigui de la dificultat que sigui, que després resta el més dur i perillós, que és tornar a baixar. Cal reservar forces pel retorn a la vall. De fet, és en els descensos quan hi ha la majoria d’accidents; l’esgotament, la relaxació després d’haver assolit el cim, fa que es cometin errors que a vegades es paguen cars. I per què pugem muntanyes? Bàsicament per una raó: per que ens agrada. I què és el que ens agrada? Doncs l’amistat i complicitat dels companys, compartir experiències, sensacions i emocions, l’esperit de superació, la lluita de tu contra tu mateix, la natura en el seu estat més pur i salvatge, contemplar els isards als Pirineus o les cabres hispàniques a Montserrat, arribar al cim i observar en silenci les valls, els estanys, els altres cims, abraçar-te amb els companys i plorar plegats d’emoció quan l’objectiu és difícil i al final s’assoleix. Passar una nit d’hivern dalt d’un cim del Pirineus és quelcom indescriptible, s’ha de viure. El moment en que tots els cims, coberts d’un bon gruix de neu, es van tornant vermellosos i més vermellosos. El sol a l’horitzó ja està a la mateixa alçada nostra i de mica en mica la nit i el silenci absolut s’obren pas. Obrim la cremallera de la tenda i sense sortir del sac de dormir traiem el cap, la nit ha caigut, negra i fosca com mai, no hi ha cap tipus de contaminació lumínica i comencen a sortir estels, i més, i més i més. Estem sota una bòveda immensa amb milions d’estels damunt nostre, la sensació és única. I a la matinada, a llevant, el cel es comença a posar vermell altre vegada, i els primers rajos de sol tornen a donar color a tots els cims, són uns instants, però quins instants més màgics! I acabaré aquest petit escrit amb una frase del Walter Bonatti (alpinista d’èlit) que sempre m’agrada’t i amb la que em sento molt identificat: “La muntanya m’ha ensenyat a no fer trampa, a ser honest amb mi mateix i amb el que faig... És una escola dura, de vegades cruel i tot, però sincera com no ho és sempre l’activitat quotidiana.”

Enric Casellas