dijous, 16 de febrer de 2017

La pedra seca – Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac (421 m)

Dimecres 15 de febrer de 2017

Matinal

Hora de sortida: Vuit del matí.

Ubicació: Comarca del Vallès Occidental.

Temps aproximat: 2 h 30 m (4,2 km)

Desnivell: 180 m (acumulat)


Dificultat (1): Normal.


Programa: Sortirem de casa a l’hora esmentada i anirem per l’A-2 i agafarem a l’alçada d’Abrera, la carretera en direcció a Montserrat – Manresa, fins passat Monistrol que ens desviarem per la B-122.

Seguirem aquesta carretera fins Rellinars. Un cop a Rellinars, cal seguir les indicacions de l’església, tot creuant el nucli urbà.



Itinerari: Començarem a caminar a l’aparcament que trobarem a l’església de Sant Pere i Sant Fermí (S. XIX) de Rellinars, situada als afores del poble. Darrere l’església, agafarem la pista asfaltada que davalla a mà esquerra en direcció al torrent de la Font d’en Sala. Itinerari indicat amb fites de fusta i senyals de PR (verdes i blanques)

Aquestes fites ens guiaran al llarg de l’itinerari. Creuarem el torrent per un petit pont de pedra i passarem pel bell mig de dues de les masies més antigues i emblemàtiques de Rellinars: el Gibert de Baix (esquerra) i les Ferreres (dreta).

El mas de les Ferreres: Els elements més destacables d’aquest mas, edificat al segle XI i restaurat en èpoques posteriors, són la capella consagrada a sant Felip Neri (sant de forta devoció a Rellinars), canonitzada l’any 1622, i les pintures murals que encara s’hi guarden. Aquests frescos, tretze en total, representen diverses escenes de la guerra de la Independència. Varen ser realitzades l’any 1811 per un frare cartoixà escapat de la conreria de Montalegre i acollit en aquesta masia. Sembla que el nombre de frescos realitzats eren més, però bona part dels originals els van esguerrar les tropes franceses quan, de camí a Manresa, van passar per Rellinars. Finalment, a la masia també es guarda un gran quadre de sant Felip Neri que, en altre temps, adornava l’altar de la capella.



De fet, la senyora Josefa Gibert va ser la principal benefactora de l’actual església parroquial de Sant Pere i Sant Fermí, on hem iniciat l’excursió, i del cementiri de Rellinars. Efectivament, l’any 1842 es procedí a la benedicció del nou temple després que l’esmentada senyora cedís els terrenys (conjuntament amb el mas de les Farreres) i en costegés els materials de construcció.

Passats els masos, la pista davalla vers el torrent de l’Esbarzer, que creuarem per remuntar-ne el curs pel marge esquerre. Mentre caminem, veurem l’esplèndid mas del Gibert de Dalt, enlairat a l’altra banda del torrent.


Després de creuar el torrent dues vegades més, trobarem una fita que ens indica la presència d’una barraca. Per visitar-la agafarem el camí en pujada, a mà esquerra. Un cop arribats a la barraca, des de la fita observarem una segona barraca a l’altra banda de la riera.



La barraca d’en Pere Baqué: Aquest conjunt de construccions està relacionat amb el conreu de la vinya que el segle XVIII es va estendre per les terres planeres de Rellinars. Al segle XIX, la creixent demanda de vi va obligar a ocupar terrenys cada cop més marginals de relleus costeruts i sòls magres. En aquest sentit, les parets de roca permetien reutilitzar les roques extretes del terreny per anivellar i drenar la feixa evitant l’arrossegament de sòl aigües avall. Les barraques eren imprescindibles si tenim en compte que els nous camps de vinya eren cada cop més lluny del poble o el mas on residia el pagès, i que les tasques relacionades amb aquest conreu requereixen una atenció constant: llaurar o cavar més d’un cop l’any, esporgar el cep, ensofrar, veremar… Les barraques esdevenien, doncs, magatzems per guardar les eines i aixoplucs per compensar el rigor estival, els temporals o per fer-hi un mos durant les llargues jornades. Les condicions tèrmiques i les xemeneies de moltes barraques ens ho confirmen.



Reprendrem la pista i, mentre seguim remuntant el torrent, ens adonarem del patró que caracteritza el paisatge: turons baixos, rocosos i de força pendent combinats amb torrents secs i encaixats. La vegetació hi és escassa, amb predomini dels matollars amb pinedes esclarissades. Els sòls magres en poden ser la causa, però els fragments de murs de pedra seca que trobem al marge esquerre de la pista ens indiquen que els antics camps de vinya també hi tenen alguna cosa a veure. Efectivament, abans de l’expansió de l’activitat vitícola a mitjan segle XVIII, bona part d’aquests paratges estaven coberts per boscos d’alzines. Després del desastre provocat per l’arribada de la fil·loxera, els camps es recuperaren fins als anys cinquanta, en què es començaren a abandonar i el paisatge es va reforestar amb diverses espècies de pins, a causa del canvi de les condicions ambientals i l’esgotament del sòl. L’incendi que va afectar la zona l’any 1986 ens en dóna l’explicació definitiva.

Trobarem una fita que ens indica la situació d’una altra barraca. Per visitar-la, baixarem uns metres pel sender de mà dreta.





La barraca d’en Ramon del Gibert de Baix: Les barraques de vinya són l’exponent més popular d’una antiga tècnica constructiva, la «pedra seca», que utilitza com a material bàsic i quasi exclusiu la pedra sense treballar i sense cap element d’unió. L’aspecte auster d’aquestes petites edificacions (una planta circular o rectangular) amaga una complexitat tècnica considerable que podem analitzar observant-les tant des de l’exterior com des de l’interior. El mur es construeix a partir de filades de pedres rectangulars escollides entre les del mateix entorn. La inestabilitat derivada de les irregularitats de les pedres es resol mitjançant petites pedres anguloses col·locades a pressió que, fent de tascó, compacten tot el conjunt. La cúpula és l’element més complex i determina l’amplada del mur que l’ha de suportar. Es construeix de forma similar al mur, però en aquest cas les filades de pedra es disposen de manera que surtin cap a l’interior per tal de tancar el conjunt. La lleugera inclinació de les filades cap a l’exterior i la cornisa permeten escopir l’aigua. Finalment, la volta es cobria de terra per millorar-ne la impermeabilització. Existeixen diverses solucions tècniques per a l’obertura del portal, però la major part es resolen a partir d’una llinda de llosa. En molts casos, la barraca compta amb algunes prestatgeries a l’interior i amb una petita obertura per mirar a l’exterior. En definitiva, aquesta tècnica es basa en un joc d’equilibris entre les pressions de les pedres amb un resultat extraordinari que ha arribat fins als nostres dies.

Tornarem a la pista. A uns 150 metres més endavant observarem enlairada davant nostre una barraca circular. Definitivament, les restes arquitectòniques i el paisatge encara mostren l’abast que en altre temps va tenir l’activitat vitícola a Rellinars. Quan ens acostem a la barraca, la pista es bifurca. Agafarem l’itinerari de mà dreta i, deixant a l’esquerra una tanca verda, creuarem el torrent de la Font del Bosc. Ara la pista puja pel torrent de Casajoana creuant la llera. Aquest torrent es troba als límits de l’incendi esmentat, com ho demostra la diferència de la densitat de vegetació entre l’un i l’altre vessants.

A mesura que pugem, podrem observar, al marge esquerre del camí, diversos fragments de murs i alguna barraca de «pedra seca» mig enrunats i, fins i tot, les restes del que s’anomena el Casot, indicat amb una fita, per un desviament a uns 400 metres del camí principal.

El Casot: Aquestes misterioses runes construïdes també seguint la tècnica de la pedra seca són més antigues que les barraques. L’origen i funció d’aquesta construcció és un misteri de difícil solució, ja que no comptem amb cap document que ens en parli i, probablement, formaven part d’una construcció més gran. Tanmateix, la seva estructura, amb cinc nivells de murs circulars de més d’un metre d’amplada, pot pertànyer a una antiga torre de guaita. Popularment, es diu també que corresponia a un convent regit pel monestir de Pedralbes amb funcions penitenciàries per a reines vídues i monges, recloses en la pau de l’indret. En qualsevol cas, sembla que només podrem conèixer aquestes restes mitjançant excavacions arqueològiques.

A la mateixa alçada del Casot, però uns metres més a la dreta, observarem dues barraques adossades de planta rectangular.

Seguirem l’itinerari i, uns 200 metres més endavant, ens disposarem a creuar el torrent, des d’on podrem observar diversos fragments de murs i dues barraques més: una, la més propera, a la dreta del camí, l’altra al vessant esquerre, força més enlairada.

Una mica més endavant encara trobarem una barraca més a l’esquerra, una mica apartada del camí. A prop d’aquesta barraca trobarem un desviament a mà esquerra que porta a la font del Càntir, i una balma.

La font del Càntir: La font es troba a l’interior d’una cova modelada pels agents erosius al llarg de milers d’anys. Les restes dels murs també són de pedra seca (a la dreta de l’entrada). Aquestes cavitats van ser aprofitades durant l’edat mitjana per construir amb facilitat (només calia fer una paret) habitacles diversos: corrals, aixoplucs, masies (com la que vàrem visitar fa una setmana de la Balma de Mura), etc. D’aquesta balma, no en sabem res del cert, però tenint en compte la seva alçada i la precarietat dels murs, és versemblant pensar que va ser, en altre temps, un corral o un aixopluc vinculat a la masia de Casajoana. D’altra banda, el càntir enganxat cap per avall al sostre de la balma aprofita una escletxa de la roca per on s’infiltra l’aigua de pluja, colant-se de manera lenta però constant.


Desfarem el camí de la font i tornarem a la pista dirigint-nos al mas que podrem veure enlairat a la dreta. Pocs metres després, però, trobarem una barraca a l’esquerra del camí amb restes de murs damunt seu. Després d’una petita pujada veurem més restes de murs a l’esquerra i una nova barraca.


Seguirem endavant a punt de tombar definitivament cap al mas, però de nou ens haurem d’aturar. Una fita ens indica la situació d’una altra barraca a la dreta del camí.

Aquestes construccions resten al descobert després d’un incendi. Val la pena de visitar aquesta barraca, que, a diferència de la resta, és de planta quadrada.

La barraca rectangular de Casajoana: Aquesta barraca és la més gran i alta de les que hem visitat i es troba en un perfecte estat de conservació, en part a causa de recents treballs de restauració. A l’interior hi ha una xemeneia i unes prestatgeries. Tanmateix, el més destacable és la dificultat constructiva que comporta enllaçar la planta quadrada amb la forma circular de la volta que la tanca. Això s’aconseguia amb l’ús de «petxines», pedres col·locades en els angles de forma diagonal de manera que es van llimant els angles de la planta quadrangular.


En tornar a la pista aquesta gira cap a la dreta, creuarem la llera del torrent de Casajoana i, finalment, pujarem vers el mas envoltat d’antics camps esglaonats i en altre temps cultivats. Una esplèndida panoràmica de Montserrat fa les funcions de teló de fons. El mas Casajoana va ser propietat dels Desfar, senyors feudals de Rellinars a partir del segle XV i durant els segles XVIII i XIX participà plenament en l’expansió de la vinya, com ho demostren els murs i les barraques de pedra seca que trobem a les seves contrades.


Deixarem el mas i iniciarem el descens de retorn a l’església de Sant Pere i Sant Fermí gaudint del conjunt de construccions i camps de Casajoana a la nostra esquena i admirant, a l’esquerra, les cingleres de la carena del camí Ral, anomenat així per l’antic camí Ral de Barcelona a Manresa que hi transcorre. Aquest camí va ser famós per ser un dels escenaris preferits pels bandolers durant els segles XVII i XVIII.

Uns minuts més enllà arribarem a un camí asfaltat que seguirem fins a prendre una nova pista forestal que ens retorna al punt d’inici. Al final de la nostra excursió haurem creuat i remuntat quatre torrents i haurem vist més de dotze barraques de vinya (a Rellinars, se n’han inventariat més de 100), una infinitat de restes de murs, diverses balmes obrades i quatre masies.

És clar, l’empremta de l’activitat vitícola encara és prou evident a Rellinars i les construccions de pedra seca, la roca domesticada, en són el pilar fonamental.



Observacions: Amb aquest itinerari circular us proposo una passejada tranquil·la per descobrir el passat vitícola de Rellinars, a partir del patrimoni arquitectònic i paisatgístic que ens han deixat les generacions anteriors. Val a dir que bona part de l’excursió transcorre pel massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, protegit des de 1972 per un pla especial i declarat parc natural el 1987. El parc és gestionat per la Diputació de Barcelona i els municipis que en formen part.

Passeig agradable amb pendent generalment suau amb algunes pujades curtes. Excursió indicada per al públic en general. L’itinerari transcorre per pistes ben marcades i es troba senyalitzat per fites.

A Rellinars trobarem el bar-restaurant Ca la Pepa, c/. Emili Riera, 7. Tel. 93 834 52 10 – 648 12 24 42, ideal per fer el vermut o dinar.

Tornarem a casa als voltants de les dues de la tarda.