dimecres, 4 d’octubre de 2017

El Camí Ral – Parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac (915 m)

Dimecres 4 d’octubre de 2017

Hora de sortida: Set del matí.

Ubicació: Comarca del Bages.

Temps aproximat: 5 h 30 m (15,7 km)

Desnivell: 460 m


Dificultat (1): Mitjana.


Programa: Sortirem a l’hora esmentada i anirem per la B-30. Agafarem l’autopista Terrassa – Manresa (C-16). Sortirem de l’autopista passat Terrassa i anirem cap a la B-40 i després cap a Matadepera per la BV-1221. Passarem Matadepera seguint l’esmentada carretera fins al punt quilomètric 9 a l’antic hostal de la Barata on aparcarem.


Itinerari: L’inici de l’itinerari és el PK 9,2 de la carretera de Terrassa a Navarcles, un cop s’ha passat l’antic hostal de la Barata (terme municipal de Matadepera). Seguirem per la carretera uns 250 m més endavant agafarem el camí, que a mà esquerra s’enfila i s’endinsa en un bosc d’alzines fins a creuar el camí Ral, que surt de darrere del mas de la Barata. 

L’Hostal de la Barata. Potser el més famós de tots els hostals del camí Ral, aquest mas sempre ha estat un dels més importants del massís. Un document del segle XIII testimonia la compra d’un tros de terra situada al peu del camí Ral (al terme de Matadepera) per part d’en Ramon Barata. Fins ben entrat el segle XV, però no consta com a hostal. Tot i la importància i la bona reputació d’aquest hostal, la tradició atribueix a un hostaler de la Barata relacions amb alguns bandolers del camí Ral. Es deia que l’hostaler es comunicava amb els saltejadors mitjançant un codi de senyals basat en la col·locació i el color de les peces de roba dels estenedors. Amb aquest codi podia transmetre als bandolers les dades necessàries per assaltar els viatgers que l’hostaler seleccionava.

Si agafem el camí cap a la dreta pujarem suaument deixant a mà esquerra un trencall que puja molt dret pel bosc. Després d’un tram de camí, trobarem dues bifurcacions a la dreta, separades uns minuts l’una de l’altra. La primera condueix a la font de Canterelles i la segona a un antic forn de calç, a tocar del torrent del mateix nom. Seguint, sempre pel camí de l’esquerra, començarem a zigzaguejar i a guanyar alçada.

Després dels revolts, el camí arriba a un paratge rocallós clapejat d’estepes, romanís, argelagues, pins i alzines. Trobarem ara una bifurcació. El ramal de l’esquerra porta fins al coll Estret, des d’on el camí, seguint per la carena, ens deixaria a la Casanova de l’Obac – Centre Cultural del parc natural. Agafarem el ramal de la dreta fins a un coll molt proper.

El coll del Mal Pas del General. Els bandolers utilitzaven sovint aquest indret per assaltar els viatgers del camí Ral, aprofitant que hi arribaven cansats de la llarga pujada des de la riera de les Arenes.

Continuarem pel sender que flanqueja el turó de Castellsapera pel seu vessant sud-oest. Per aquest sender, que planeja, s’arriba a unes roques on es pot gaudir d’una magnífica vista del massís de Montserrat i de la plana del Bages. En primer terme, a l’altra banda del torrent de la Cansalada, hi ha les restes de la balma de la Porquerissa. D’aquí s’agafa, en una nova bifurcació, el viarany de l’esquerra. El de la dreta porta al coll de Tres Creus.


Davallarem per les roques esglaonades en direcció al Paller de Tot l’Any. Flanquejant aquest monòlit trobarem, en pocs minuts, la cruïlla de la font del Lladre.


La font del Lladre. El camí que baixa a mà esquerra ens conduirà a la font, que només raja en períodes plujosos. Situat en un racó amagat i de difícil accés , aquest brollador era molt freqüentat per bandolers. Segons la llegenda, el bandoler Capablanca, que feia els seus robatoris al coll del Correu, s’amagava els seus perseguidors despenjant-se per una de les escletxes del cingle fins a la font del Lladre.

El camí ara careneja entre alzinars i roques pelades, amb àmplies panoràmiques dels vessants de ponent de la serra de l’Obac. Arribats a un trencall presidit per grans roques rogenques, hem de continuar cap a l’esquerra per baixar fins a la balma roja i el coll del Correu (anomenat també coll de Daví)

El coll del Correu. Paratge feréstec, de gran bellesa i, alhora, el més solitari del recorregut. L’existència de bons amagatalls i nombroses possibilitats d’escapada van fer que aquest lloc fos l’escenari d’innombrables crims i robatoris. Aquesta cruïlla era de pas obligat per a tots els que feien el trajecte Barcelona-Manresa, pels habitants dels masos de la Pola, Matarrodona o Puigdoure que es dirigien a Rellinars i, naturalment, pels missatgers i els distribuïdors del correu.

Des del coll del Correu, agafarem el camí del mig, deixant a banda i banda dos ramals (el de l’esquerra passa pel mas de la Boada fins a Rellinars i el de la dreta baixa al torrent de la Cansalada). Ara, el camí planeja pel vessant nord de la carena sostingut per murs de contenció, amb alguns passos excavats a la roca.

Just abans d’assolir la carena, el camí s’enfila penetrant en un alzinar ombrívol on trobem l’avenc del camí Ral. El bosc és espès, amb moltes plantes enfiladisses que contribueixen a crear un ambient selvàtic. En aquest tram de l’itinerari és on millor es conserva l’empedrat original del camí Ral.



Havent superat un petit coll, seguirem per un camí carreter deixant una bifurcació a la dreta. La pista és ampla fins a arribar als Hostalets del Daví. Des de les runes de l’antic hostal es pot gaudir d’una magnífica vista de la part central de la serra de l’Obac.


Els Hostalets del Daví. Aquest hostal és un dels indrets més solitaris de la ruta. Pel seu aïllament i la seva situació estratègica, va haver d’afrontar el bandolerisme, la guerra del francès i la presència dels escamots carlistes que, en el seu temps, actuaven a la muntanya.

L’origen d’aquest hostal sembla que no fou anterior als de la Barata i Vallhonesta. Les seves dimensions reduïdes ens indiquen que no tenia gaire capacitat. Encara s’hi pot veure el pou i la bassa, actualment adequada per al subministrament d’aigua en cas d’extinció d’incendis.



Si continuem endavant, el camí baixa fins a trobar una torre elèctrica. En aquest punt es troben el camí Ral i l’antic camí de Mura a Rellinars, des d’aquí podem arribar a Rellinars, en 45 minuts, deixant la ruta i agafant el camí ample de l’esquerra. Nosaltres anirem per la pista de la dreta que seguirem fins a trobar un senyal. Ara la ruta franqueja la carena. Al coll de Gipó se’ns creua el camí carreter que mena del sot de Matarrodona i continua a l’esquerra fins al mas del Ginebral. Agafarem, passat el coll, un sender estret que remunta a la dreta, sense confondre’l amb els costeruts passadors que creuen el camí. Des d’aquí, la ruta fa revolts a banda i banda de la carena fins arribar a una torre elèctrica nova on s’agafa una pista ampla que condueix a Sant Jaume de Vallhonesta.

L’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta. Impressionant conjunt de ruïnes que posa de manifest la importància i la significació d’un dels hostals més antics del camí Ral. Compta amb una capella d’origen romànic i encara s’hi pot reconèixer la bassa, les quadres, el molí, les tines i altres elements de l’edificació. La casa fou habitada fins a l’any 1940.





Davant la capella de l’antic hostal veurem que passa el sender GR-5, que, si l’agaféssim a mà dreta, ens acostaria Sant Vicenç de Castellet (1h 30 m). Per seguir, però, traspassarem l’era i, fent uns pocs metres pel camí ample, ens desviarem cap a la dreta per remuntar un esperó rocallós fins a un abrupte coll. A partir d’aquí, l’autèntic camí Ral continuava cap a l’esquerra, però avui dia és perdut. De l’altra banda del coll surt un camí molt estret que seguirem arran de paret. Arribarem a una gran esplanada, ens desviarem a la dreta per resseguir la carena.


A partir d’aquí caldrà posar atenció per no perdre el camí que, pel serrat de Trons, ens permetrà finalitzar l’itinerari al Pont de Vilomara.

El Pont de Vilomara. Prop del poble podrem veure antigues feixes, ara ocupades pel bosc, que havien estat utilitzades per al conreu de la vinya. La producció d’aiguardent per ser exportat a les Amèriques va enriquir molts masos, però l’arribada de la fil·loxera en va estroncar la puixança.

És recomanable creuar el poble fins al riu Llobregat, el qual podrem travessar per un magnífic pont d’estil gòtic de nou arcs. L’obra actual és una reconstrucció que data del segle XVII.



Observacions: Excursió llarga però agradable, per corriols i carenes amb pendents suaus. L’itinerari està senyalitzat amb fites de color blau.

S'anomenaven camins rals les rutes concedides i afavorides pels reis. Els masos i les viles per on passaven gaudien de certs privilegis i es beneficiaven de comunicacions millors i, per tant, del comerç que això comportava.

Pel parc natural passaven diversos camins importants. El de més renom era el camí Ral de Barcelona a Manresa, que unia el cor de Catalunya amb Barcelona i el mar i creuava la serra de l'Obac. Aquest camí, que sembla que fou construït per presos condemnats a treballs forçats, aglutinava bona part del comerç i els transports entre els pobles que es trobaven al llarg del seu recorregut.

Al llarg del trajecte es van haver de construir hostals on els viatgers i els animals poguessin reposar i recuperar forces. En aquests hostals, com sol succeir on hi ha molt trànsit de forasters, s'hi podia trobar gent de tota mena: comerciants, militars, aventurers, traginers, pinxos, cambreres alegres, bandolers, etc. No hi faltava la gresca, la disbauxa, els negocis, els enganys, les estafes i els robatoris.

El tram senyalitzat, des de la Barata fins al Pont de Vilomara, és el més ben conservat. La resta del camí s'ha perdut o l'han cobert les carreteres asfaltades. (A La Barata hi confluïa també el Camí Ral de Barcelona a Berga, per Mura, Calders, Cabrianes,...)

Aquest tram era un dels més perillosos de la ruta Barcelona-Manresa. Al seu pas pel massís de l'Obac, recorria indrets despoblats i solitaris amenaçats per bandolers i lladregots molt actius, especialment durant els segles XVI i XVII. A aquests perills, calia afegir-hi la dificultat del traçat, amb llargues costes i forts pendissos que voregen cingles i penya-segats. Els accidents per causa d'esllavissades i relliscades dels animals devien ser freqüents.

La construcció, al segle XVIII, d'un nou camí, que unia Manresa amb la carretera Barcelona-Madrid per Can Maçana, i la inauguració del ferrocarril entre Terrassa i Manresa l'any 1850 van significar la fi del camí Ral, que es convertí gradualment en un camí ramader.

Al Pont de Vilomara dinarem i agafarem un taxi que ens torni als cotxes. Taxi de El Pont de Vilomara i Rocafort – 617 318 448. La parada està situada en El Pont de Vilomara, en el carrer Mestre Saura, davant del número 74. 55.- Euros el recorregut (4 places)

Tornarem a casa als voltants de les sis de la tarda.