Dimecres 4 d’octubre de 2017
Hora de sortida: Set del matí.
Ubicació: Comarca del Bages.
Temps aproximat: 5 h 30 m (15,7
km)
Desnivell: 460 m
Dificultat (1): Mitjana.
Programa: Sortirem a l’hora esmentada i anirem per la
B-30. Agafarem l’autopista Terrassa – Manresa (C-16). Sortirem de l’autopista
passat Terrassa i anirem cap a la B-40 i després cap a Matadepera per la
BV-1221. Passarem Matadepera seguint l’esmentada carretera fins al punt
quilomètric 9 a l’antic hostal de la Barata on aparcarem.
Itinerari: L’inici de l’itinerari és el PK 9,2 de la
carretera de Terrassa a Navarcles, un cop s’ha passat l’antic hostal de la
Barata (terme municipal de Matadepera). Seguirem per la carretera uns 250 m més
endavant agafarem el camí, que a mà esquerra s’enfila i s’endinsa en un bosc
d’alzines fins a creuar el camí Ral, que surt de darrere del mas de la Barata.
L’Hostal de la Barata. Potser el més famós de tots els hostals del
camí Ral, aquest mas sempre ha estat un dels més importants del massís. Un
document del segle XIII testimonia la compra d’un tros de terra situada al peu
del camí Ral (al terme de Matadepera) per part d’en Ramon Barata. Fins ben entrat
el segle XV, però no consta com a hostal. Tot i la importància i la bona
reputació d’aquest hostal, la tradició atribueix a un hostaler de la Barata
relacions amb alguns bandolers del camí Ral. Es deia que l’hostaler es
comunicava amb els saltejadors mitjançant un codi de senyals basat en la
col·locació i el color de les peces de roba dels estenedors. Amb aquest codi
podia transmetre als bandolers les dades necessàries per assaltar els viatgers
que l’hostaler seleccionava.
Si agafem el camí cap a la dreta pujarem suaument deixant a mà esquerra
un trencall que puja molt dret pel bosc. Després d’un tram de camí, trobarem
dues bifurcacions a la dreta, separades uns minuts l’una de l’altra. La primera
condueix a la font de Canterelles i la segona a un antic forn de calç, a tocar
del torrent del mateix nom. Seguint, sempre pel camí de l’esquerra, començarem
a zigzaguejar i a guanyar alçada.
Després dels revolts, el camí arriba a un paratge rocallós clapejat
d’estepes, romanís, argelagues, pins i alzines. Trobarem ara una bifurcació. El
ramal de l’esquerra porta fins al coll Estret, des d’on el camí, seguint per la
carena, ens deixaria a la Casanova de l’Obac – Centre Cultural del parc
natural. Agafarem el ramal de la dreta fins a un coll molt proper.
El
coll del Mal Pas del General. Els bandolers utilitzaven sovint aquest indret
per assaltar els viatgers del camí Ral, aprofitant que hi arribaven cansats de
la llarga pujada des de la riera de les Arenes.
Continuarem pel sender que flanqueja el turó de
Castellsapera pel seu vessant sud-oest. Per aquest sender, que planeja,
s’arriba a unes roques on es pot gaudir d’una magnífica vista del massís de
Montserrat i de la plana del Bages. En primer terme, a l’altra banda del
torrent de la Cansalada, hi ha les restes de la balma de la Porquerissa. D’aquí
s’agafa, en una nova bifurcació, el viarany de l’esquerra. El de la dreta porta
al coll de Tres Creus.
Davallarem per les roques esglaonades en
direcció al Paller de Tot l’Any. Flanquejant aquest monòlit trobarem, en pocs
minuts, la cruïlla de la font del Lladre.
La
font del Lladre. El camí que baixa a mà esquerra ens conduirà a la font, que només raja
en períodes plujosos. Situat en un racó amagat i de difícil accés , aquest
brollador era molt freqüentat per bandolers. Segons la llegenda, el bandoler
Capablanca, que feia els seus robatoris al coll del Correu, s’amagava els seus
perseguidors despenjant-se per una de les escletxes del cingle fins a la font
del Lladre.
El camí ara careneja entre alzinars i roques
pelades, amb àmplies panoràmiques dels vessants de ponent de la serra de
l’Obac. Arribats a un trencall presidit per grans roques rogenques, hem de
continuar cap a l’esquerra per baixar fins a la balma roja i el coll del Correu
(anomenat també coll de Daví)
El
coll del Correu. Paratge feréstec, de gran bellesa i, alhora, el més solitari del
recorregut. L’existència de bons amagatalls i nombroses possibilitats
d’escapada van fer que aquest lloc fos l’escenari d’innombrables crims i
robatoris. Aquesta cruïlla era de pas obligat per a tots els que feien el
trajecte Barcelona-Manresa, pels habitants dels masos de la Pola, Matarrodona o
Puigdoure que es dirigien a Rellinars i, naturalment, pels missatgers i els
distribuïdors del correu.
Des del coll del Correu, agafarem el camí del
mig, deixant a banda i banda dos ramals (el de l’esquerra passa pel mas de la
Boada fins a Rellinars i el de la dreta baixa al torrent de la Cansalada). Ara,
el camí planeja pel vessant nord de la carena sostingut per murs de contenció,
amb alguns passos excavats a la roca.
Just abans d’assolir la carena, el camí s’enfila
penetrant en un alzinar ombrívol on trobem l’avenc del camí Ral. El bosc és
espès, amb moltes plantes enfiladisses que contribueixen a crear un ambient
selvàtic. En aquest tram de l’itinerari és on millor es conserva l’empedrat
original del camí Ral.
Havent superat un petit coll, seguirem per un
camí carreter deixant una bifurcació a la dreta. La pista és ampla fins a
arribar als Hostalets del Daví. Des de les runes de l’antic hostal es pot
gaudir d’una magnífica vista de la part central de la serra de l’Obac.
Els
Hostalets del Daví. Aquest hostal és un dels indrets més solitaris de la
ruta. Pel seu aïllament i la seva situació estratègica, va haver d’afrontar el
bandolerisme, la guerra del francès i la presència dels escamots carlistes que,
en el seu temps, actuaven a la muntanya.
L’origen d’aquest hostal sembla que no fou
anterior als de la Barata i Vallhonesta. Les seves dimensions reduïdes ens
indiquen que no tenia gaire capacitat. Encara s’hi pot veure el pou i la bassa,
actualment adequada per al subministrament d’aigua en cas d’extinció
d’incendis.
Si continuem endavant, el camí baixa fins a
trobar una torre elèctrica. En aquest punt es troben el camí Ral i l’antic camí
de Mura a Rellinars, des d’aquí podem arribar a Rellinars, en 45 minuts,
deixant la ruta i agafant el camí ample de l’esquerra. Nosaltres anirem per la
pista de la dreta que seguirem fins a trobar un senyal. Ara la ruta franqueja
la carena. Al coll de Gipó se’ns creua el camí carreter que mena del sot de
Matarrodona i continua a l’esquerra fins al mas del Ginebral. Agafarem, passat
el coll, un sender estret que remunta a la dreta, sense confondre’l amb els
costeruts passadors que creuen el camí. Des d’aquí, la ruta fa revolts a banda
i banda de la carena fins arribar a una torre elèctrica nova on s’agafa una
pista ampla que condueix a Sant Jaume de Vallhonesta.
L’Hostal
de Sant Jaume de Vallhonesta. Impressionant conjunt de ruïnes que posa de
manifest la importància i la significació d’un dels hostals més antics del camí
Ral. Compta amb una capella d’origen romànic i encara s’hi pot reconèixer la
bassa, les quadres, el molí, les tines i altres elements de l’edificació. La
casa fou habitada fins a l’any 1940.
Davant la capella de l’antic hostal veurem que
passa el sender GR-5, que, si l’agaféssim a mà dreta, ens acostaria Sant Vicenç
de Castellet (1h 30 m). Per seguir, però, traspassarem l’era i, fent uns pocs
metres pel camí ample, ens desviarem cap a la dreta per remuntar un esperó
rocallós fins a un abrupte coll. A partir d’aquí, l’autèntic camí Ral
continuava cap a l’esquerra, però avui dia és perdut. De l’altra banda del coll
surt un camí molt estret que seguirem arran de paret. Arribarem a una gran
esplanada, ens desviarem a la dreta per resseguir la carena.
A partir d’aquí caldrà posar atenció per no
perdre el camí que, pel serrat de Trons, ens permetrà finalitzar l’itinerari al
Pont de Vilomara.
El
Pont de Vilomara. Prop del poble podrem veure antigues feixes, ara
ocupades pel bosc, que havien estat utilitzades per al conreu de la vinya. La
producció d’aiguardent per ser exportat a les Amèriques va enriquir molts masos,
però l’arribada de la fil·loxera en va estroncar la puixança.
És recomanable creuar el poble fins al riu
Llobregat, el qual podrem travessar per un magnífic pont d’estil gòtic de nou
arcs. L’obra actual és una reconstrucció que data del segle XVII.
Observacions: Excursió
llarga però agradable, per corriols i carenes amb pendents suaus. L’itinerari
està senyalitzat amb fites de color blau.
S'anomenaven
camins rals les rutes concedides i afavorides pels reis. Els masos i les viles
per on passaven gaudien de certs privilegis i es beneficiaven de comunicacions
millors i, per tant, del comerç que això comportava.
Pel
parc natural passaven diversos camins importants. El de més renom era el camí Ral
de Barcelona a Manresa, que unia el cor de Catalunya amb Barcelona i el mar i creuava
la serra de l'Obac. Aquest camí, que sembla que fou construït per presos condemnats
a treballs forçats, aglutinava bona part del comerç i els transports entre els
pobles que es trobaven al llarg del seu recorregut.
Al
llarg del trajecte es van haver de construir hostals on els viatgers i els
animals poguessin reposar i recuperar forces. En aquests hostals, com sol
succeir on hi ha molt trànsit de forasters, s'hi podia trobar gent de tota mena:
comerciants, militars, aventurers, traginers, pinxos, cambreres alegres,
bandolers, etc. No hi faltava la gresca, la disbauxa, els negocis, els enganys,
les estafes i els robatoris.
El
tram senyalitzat, des de la Barata fins al Pont de Vilomara, és el més ben conservat.
La resta del camí s'ha perdut o l'han cobert les carreteres asfaltades. (A La
Barata hi confluïa també el Camí Ral de Barcelona a Berga, per Mura, Calders, Cabrianes,...)
Aquest
tram era un dels més perillosos de la ruta Barcelona-Manresa. Al seu pas pel
massís de l'Obac, recorria indrets despoblats i solitaris amenaçats per
bandolers i lladregots molt actius, especialment durant els segles XVI i XVII.
A aquests perills, calia afegir-hi la dificultat del traçat, amb llargues
costes i forts pendissos que voregen cingles i penya-segats. Els accidents per
causa d'esllavissades i relliscades dels animals devien ser freqüents.
La
construcció, al segle XVIII, d'un nou camí, que unia Manresa amb la carretera Barcelona-Madrid
per Can Maçana, i la inauguració del ferrocarril entre Terrassa i Manresa l'any
1850 van significar la fi del camí Ral, que es convertí gradualment en un camí
ramader.
Al
Pont de Vilomara dinarem i agafarem un taxi que ens torni als cotxes. Taxi de
El Pont de Vilomara i Rocafort – 617 318 448. La parada està situada en El Pont
de Vilomara, en el carrer Mestre Saura, davant del número 74. 55.- Euros el
recorregut (4 places)
Tornarem a casa als voltants de les sis de la tarda.
