diumenge, 11 de desembre del 2022

Dinar del 25é aniversari – Restaurant Mirador de les Caves (300 m)

Dimecres 7 de desembre de 2022

Hora de sortida: ¼ de dues del migdia. 

Ubicació: Comarca de l’Alt Penedès. 

Temps aproximat: 4 h 

Desnivell: Dependrà del que mengeu. 

Dificultat (1): Fàcil.


Programa: Es tracta d’estar al restaurant a les dues de la tarda. Restaurant Mirador de les Caves, Ctra. d'Ordal a Sant Sadurní Km.3.8 - Els Casots – Subirats https://www.miradordelescaves.com/ te.: 626 030 621.



 

Itinerari:




















25é aniversari maifemcim 6/12/2022

 Companyes i companys que estimem la muntanya i que, no només hi caminem, si no que la somiem i la sentim.

Fa 25 anys que caminem plegats.

25 anys que pugem cims.

25 anys de camins i de cruïlles.

25 anys que vàrem començar una bonica història d’amistat que encara segueix i la que us heu afegit totes i tots vosaltres. 

Estem davant la pregunta de sempre. Perquè ascendim muntanyes?

I també responem l’ocurrència de sempre. Perquè hi són!

Camins, pobles, glaceres, racons amagats, reptes assolits, situacions adverses...

Fent muntanya ens apropem a un espai, a una aventura, a una tradició.

Què és pujar a un cim?

Es una cosa que pots compartir però que alhora ho fas individualment.

Hem de recuperar el temps per poder gaudir de la muntanya!

La muntanya, per nosaltres, és una gran passió.

És connexió.

És pau.

És història.

És origen.

És futur.

Els companys i companyes de maifemcim tenim una manera de fer muntanya (la nostra) ens agrada gaudir i ens agrada compartir.

Es un altre manera de fer muntanya.

Esperem que puguem continuar gaudint-la sota els peus, i en els nostres somnis. 

Tothom guarda a la memòria la imatge viva d'alguna cruïlla per on ha passat.

Potser, al cap i a la fi, estem fets d'aquests encreuaments, nusos que cenyim quan els nostres camins es troben, que ens uneixen per sempre i guardem a dins.

Som mirades, gestos, silencis que ens forgen quan creuem els nostres camins.

Tots els camins fan cruïlles i a totes hi ha una fita, una marca de temps remots que és una cita futura per seguir ajuntant-nos.

Ara només ens cal, que en baixar de la muntanya puguem seguir lluitant per conquerir altres utopies.

Ens cal aprendre que no sempre podrem trobar-ho tot dalt d’un cim, però per si de cas seguirem pujant muntanyes mentre puguem.

Ens esperarem allà on es creuen els camins.

Ara hi queda una marca de temps remots, una senya d'orientació, la fita que apunta tots els possibles que viuen entre nosaltres.

Ens trobarem a l'espai de l'altre, perquè som tu i jo, tots nosaltres, que formem aquesta cruïlla.

I potser hi haurà un restaurant, un bar de carretera o senzillament una ombra, on obrirem l'ampolla de vi i brindarem amb tots aquells i aquelles que també havien brindat aquí. 

No volem renunciar al plaer de ser en llocs de natura, a voltes salvatges, sempre solitaris, d’haver-nos guanyat el fet de ser en aquell cim, en aquell paisatge, en aquell escenari...

També hi ha un punt de romanticisme, de fer coses que no serveixen de res, però que tenen aquell punt d’esforç, de gesta, d’heroïcitat romàntica.

La felicitat que ens proporciona arribar a un cim, contemplar el paisatge que ens envolta i, si és possible, compartir-lo amb persones especials és incomparable.

Però, i si us digués que encara es pot millorar?….

Josep Parés


Segle XX. Abans de 1997. Oficina de Caixa Penedès. Cinc empleats: lo Parés, la Paquita, el Jordi, el Carlitus i un servidor. Oficina "especial". Igual jugàvem a futbol al pati de clients, que anàvem a fer un "xupito" de crema catalana per berenar els dijous que treballàvem o un arròs al "apeaderu" de Castefa. 

En una d'aquelles converses, el Josep explicava que quan eren a Sant Boi 1, la majoria havien passat pel Cau, que si anaven a buscar bolets, a muntanya… Comentari meu, sense més, i per què no fem una sortida nosaltres? 

Versió curta. Acaba aquí. I fins avui que farem 25 anyets. Segueixo? 

Pos ale. Ja tenim objectiu. Cap a la Pica d'Estats. Però abans cal entrenar-nos. Portàvem pantalons de pana, camises de franela, motxilles de 20 anys enrera tretes del fons de l'armari, llanternes de quilo i mig, tendes de campanya…

Que tenemos un nivel, oiga! 

Muntanya amunt, restaurantet avall, hotelet amb encant, xuixo que va… mentre en siguem 2, farem.

Total, que la gent s'ho va ensumar, va provar-ho i com deia aquell paio, si encuentra algo mejor cómprelo. 

He de confessar que era un autèntic analfabet muntanyenc. Jo pensava "no si estaré preparat". "Lluís no et preocupis, fins al 2017 tinc sortides preparades". Això sonava a ciència ficció, com 2001: una odissea a l'espai. Si, el 2001, ja fa 21 anys! 

Entremig, al juliol de 2005, a Amitges, es va posar nom al grup, en veure un adhesiu d'uns tal Maimekansu. Patapam.

I de cop tot s'accelera, com a les pelis de cine mut. Fem 10 anys. Anem a la Patagònia. En fem 15. S'apropa el 2017 😱. S'acabaran les sortides? En fem 20. Puja i baixa al Matagalls. Tira pa la Patagònia que l'asado està que t'hi c... boníssim. Que si flors i plantes, arbres i pajaritus, fotos amb zoom i romànic. I restaurantets. I ai que em fa mal allò , que si prenc tantes pastilles (blaves, no pas).

Això sí, motxilles noves, goretex, primaloft, frontals d'última generació, botes amb sensoround, crema pels genolls. Seguimos teniendo un nivel, oiga!

I apa, 25 anys, els primers 25. Sense himne. Hi ha algun músic a la sala? Ahi lo dejo... 

Gràcies de tot cor, per la feinada, per la paciència i l'egoisme teu, compartit, de seguir fent muntanya. Gràcies per encomanar-m'ho, fer-me disfrutar i conèixer parts d'aquest petit país, que no ens l'acabarem pas. 

Però tinc un retret: l'aigua quan arriba a la pell NO rellisca. M'esborro de nou. No quantes vegades ho he dit.

 

Signat: el barrufet rondinaire. (Lluís Campano)