17 de maig de 2003 (matinal)
Hora de sortida: Vuit del matí.
Ubicació: Comarca del Garraf.
Temps aproximat: 2 h. (3 km.)
Desnivell: 150 m.
Dificultat: Fàcil.
Ubicació: Comarca del Garraf.
Temps aproximat: 2 h. (3 km.)
Desnivell: 150 m.
Dificultat: Fàcil.
Itinerari: L'itinerari, de forma circular, transcorre per la rodalia del Centre d'Interpretació de Vallgrassa i ens mostra el passat agrícola i ramader d'aquesta masia vitivinícola. Des de l'aparcament de Vallgrassa, anirem fins a una caseta de vinya. Continuarem després pel llit del torrent, capçalera amunt, fins als pous o cocons de Vallgrassa. En aquest punt, ens desviarem en direcció Nord-oest fins a unes feixes colonitzades per pinedes, en l'actualitat parcialment cremades i que es regeneren de manera natural. Entre garrics i margallons, pujarem en direcció al Puig Servós, des d'on es gaudeix d'una magnífica vista del parc natural. Acabarem l'itinerari retornant altre cop a Vallgrassa.
La caseta de vinya
L'itinerari comença a prop del Centre d'Interpretació del Parc del Garraf a Vallgrassa, just a l'aparcament. Des d'aquí, pujarem per la pista que duu a la carretera, fins a la caseta de vinya. La caseta de vinya és una construcció circular de pedra seca que servia per resguardar-se de la pluja i per tenir-hi, en fresc, el menjar mentre es treballava la terra. De casetes de vinya en trobem a ambdós costats del camí que va a la masia.
El torrent de Vallgrassa
Continuarem pel senderol fins arribar al torrent de Vallgrassa i, sense travessar-ne el llit, ens anirem a mà dreta, capçalera amunt. A partir d'ara, part del llit del torrent ens servirà de camí. En aquest primer tram, la vall o fondo (com s'anomena en el parlar popular d'aquesta zona) és força obert i de poc pendent. Aquí observem antigues feixes abandonades que ens recorden el passat agrícola d'aquest territori i que es troben cobertes pel càrritx, el margalló (espècie protegida), el llentiscle i l'arboç, entre altres plantes.
Al llit d'aquest torrent pedregós i sec gairebé tot l'any, apareixen tot un seguit de plantes aromàtiques, com l'espígol, la sajolida, la farigola o el romaní. Quan portem uns vint minuts de marxa, caldrà deixar el llit del torrent. Continuarem per un sender que surt a mà dreta i que ens portarà fins als pous de Vallgrassa. El fondo comença a tancar-se i la humitat es fa més patent. Això afavoreix una vegetació més típica de l'alzinar, com la mateixa alzina, el boix, la roja, el lligabosc, el bruc boal o el marfull.
Els cocons de Vallgrassa
Els cocons o cucones, com se'ls anomena en aquesta zona, són pous de filtració que foren imprescindibles per a l'assentament humà i el desenvolupament de l'activitat agrària al massís. Al fondo de Vallgrassa hi ha dos pous o cucones, avui en dia totalment en desús i en clar procés d'enrunament.
Tot i això, l'aigua encara és abundant en una d'elles mentre que a l'altra l'acumulació de runa dificulta cada cop més la filtració de l'aigua. Al costat mateix de les cucones, hi ha un petit abeurador, tallat directament sobre la roca i un tancat per al ramat, testimonis del caràcter ramader de la masia. La humitat de la zona també es fa evident amb la presència d'algunes falgueres al voltant de les cucones. A partir d'aquest punt, tornarem pel llit del torrent (uns 10 minuts) i després ens enfilarem, direcció Nord-oest, cap a la carena del Puig Servós.
Les feixes antigament conreades
Pel camí cap al Puig Servós, observarem diferents tipus de vegetació a les feixes antigament conreades que trobarem al nostre pas. En algunes d'elles destaquen diferents varietats de gramínies, com l'albellatge, i una de majestuosa, el càrritx, espècie d'origen africà que crea un paisatge propi de les sabanes d'aquell continent. En altres feixes, s'observen pinedes joves de pi blanc, sorgides després de l'incendi del 1982 i que el del 1994 va tornar a cremar.
Tot i això, alguns exemplars van resistir aquest últim incendi i han pogut dispersar els pinyons. És curiós observar com la majoria de les pinedes només prosperen en antigues feixes on la fondària del sòl en permet l'arrelament. Fora de les feixes, trobem una vegetació arbustiva dominada pel garric i, juntament amb aquesta, trobem prats secs que per successió regenerativa, amb el temps i minimitzant l'impacte humà, portaran a la formació d'un mosaic d'alzinar i màquia, de llentiscle i margalló, comunitat aspra que prospera en unes condicions clarament hostils (amb sòl pedregós, escassetat d'aigua, baixa humitat ambiental, etc.).
La màquia està formada per espècies arbustives i arbòries de creixement lent, com el garric, el llentiscle, d’ullastre, el cirerer d'arboç o la savina per matolls diversos com el bruc d'hivern o l'aladern, i per una palmera ben singular, el margalló. Aquesta és l'única palmera autòctona del continent europeu i té al Garraf un dels seus límits de distribució més septentrionals. Cal observar l'extraordinària capacitat que tenen la major part de plantes del Garraf per rebrotar després d'un incendi, com va passar després del de l'abril de 1994.
El Puig Servós
Arribarem a la carena que separa els fondos de Vallgrassa i de Ximosa. Continuant en direcció oest cap al Puig Servós, trobarem una fita de formigó i a prop seu una altra de pedra que en ambdós costats en té dues de més petites. A més d'indicar el límit d'una propietat i l'altra, segons la tradició aquesta mena de fita representa «la mestra i els dos fillols».
Des d'aquest punt, val la pena aturar-se una estona per gaudir de la vista del parc. Continuarem en la mateixa direcció fins que serem a la vertical de la masia de Vallgrassa. Ara, serà qüestió de baixar muntanya avall en direcció al centre d'interpretació, punt d'origen i destí del nostre itinerari. L'acció de l'aigua de pluja sobre la roca calcària que trepitgem va originant, amb el pas del temps, uns canalets separats per crestes de dimensions variables anomenats rasclers, d'entre els quals, aprofitant la humitat retinguda, sorgeixen diferents espècies de plantes.
La masia de Vallgrassa
Arribarem a l'antiga masia de Vallgrassa, punt d'origen i final de l'itinerari. La masia de Vallgrassa, que dóna nom a tota la vall, havia estat una masia vitivinícola. Encara s'hi observen les antigues feixes o bancals on es plantaven els ceps. Vallgrassa també va ser una masia ramadera tal com s'aprecia en un tancat parcialment cobert per porxos destinat al ramat (bàsicament de cabres) que es troba adossat a la cara Est de l'habitatge.
Observacions: Excursió fàcil fins a Les cucones. La tornada pel fons del torrent i la pujada fins al cim és de dificultat mitjana, a causa del terreny rocallós. Per tant, el retorn més senzill es pot fer pel mateix camí pel qual hem vingut, que forma part del sender de gran recorregut GR 92. L'itinerari està senyalitzat amb fites destacades amb una enganxatina rodona de color blanc.
Al voltant de la masia i segons l'època de l'any, podrem observar una bona mostra d'ocells passeriformes, la cotxa fumada, el pit-roig, la merla, el sit negre i diferents espècies de tallarols i, amb sort, algun xoriguer. En aquest punt, podem visitar l'exposició permanent i visionar l'audiovisual "El massís del Garraf" que ens ajudaran a tenir un coneixement més ampli i acurat d'aquest espai protegit.
Tornarem a casa al voltant de les dues de la tarda.
La caseta de vinya
L'itinerari comença a prop del Centre d'Interpretació del Parc del Garraf a Vallgrassa, just a l'aparcament. Des d'aquí, pujarem per la pista que duu a la carretera, fins a la caseta de vinya. La caseta de vinya és una construcció circular de pedra seca que servia per resguardar-se de la pluja i per tenir-hi, en fresc, el menjar mentre es treballava la terra. De casetes de vinya en trobem a ambdós costats del camí que va a la masia.
El torrent de Vallgrassa
Continuarem pel senderol fins arribar al torrent de Vallgrassa i, sense travessar-ne el llit, ens anirem a mà dreta, capçalera amunt. A partir d'ara, part del llit del torrent ens servirà de camí. En aquest primer tram, la vall o fondo (com s'anomena en el parlar popular d'aquesta zona) és força obert i de poc pendent. Aquí observem antigues feixes abandonades que ens recorden el passat agrícola d'aquest territori i que es troben cobertes pel càrritx, el margalló (espècie protegida), el llentiscle i l'arboç, entre altres plantes.
Al llit d'aquest torrent pedregós i sec gairebé tot l'any, apareixen tot un seguit de plantes aromàtiques, com l'espígol, la sajolida, la farigola o el romaní. Quan portem uns vint minuts de marxa, caldrà deixar el llit del torrent. Continuarem per un sender que surt a mà dreta i que ens portarà fins als pous de Vallgrassa. El fondo comença a tancar-se i la humitat es fa més patent. Això afavoreix una vegetació més típica de l'alzinar, com la mateixa alzina, el boix, la roja, el lligabosc, el bruc boal o el marfull.
Els cocons de Vallgrassa
Els cocons o cucones, com se'ls anomena en aquesta zona, són pous de filtració que foren imprescindibles per a l'assentament humà i el desenvolupament de l'activitat agrària al massís. Al fondo de Vallgrassa hi ha dos pous o cucones, avui en dia totalment en desús i en clar procés d'enrunament.
Tot i això, l'aigua encara és abundant en una d'elles mentre que a l'altra l'acumulació de runa dificulta cada cop més la filtració de l'aigua. Al costat mateix de les cucones, hi ha un petit abeurador, tallat directament sobre la roca i un tancat per al ramat, testimonis del caràcter ramader de la masia. La humitat de la zona també es fa evident amb la presència d'algunes falgueres al voltant de les cucones. A partir d'aquest punt, tornarem pel llit del torrent (uns 10 minuts) i després ens enfilarem, direcció Nord-oest, cap a la carena del Puig Servós.
Les feixes antigament conreades
Pel camí cap al Puig Servós, observarem diferents tipus de vegetació a les feixes antigament conreades que trobarem al nostre pas. En algunes d'elles destaquen diferents varietats de gramínies, com l'albellatge, i una de majestuosa, el càrritx, espècie d'origen africà que crea un paisatge propi de les sabanes d'aquell continent. En altres feixes, s'observen pinedes joves de pi blanc, sorgides després de l'incendi del 1982 i que el del 1994 va tornar a cremar.
Tot i això, alguns exemplars van resistir aquest últim incendi i han pogut dispersar els pinyons. És curiós observar com la majoria de les pinedes només prosperen en antigues feixes on la fondària del sòl en permet l'arrelament. Fora de les feixes, trobem una vegetació arbustiva dominada pel garric i, juntament amb aquesta, trobem prats secs que per successió regenerativa, amb el temps i minimitzant l'impacte humà, portaran a la formació d'un mosaic d'alzinar i màquia, de llentiscle i margalló, comunitat aspra que prospera en unes condicions clarament hostils (amb sòl pedregós, escassetat d'aigua, baixa humitat ambiental, etc.).
La màquia està formada per espècies arbustives i arbòries de creixement lent, com el garric, el llentiscle, d’ullastre, el cirerer d'arboç o la savina per matolls diversos com el bruc d'hivern o l'aladern, i per una palmera ben singular, el margalló. Aquesta és l'única palmera autòctona del continent europeu i té al Garraf un dels seus límits de distribució més septentrionals. Cal observar l'extraordinària capacitat que tenen la major part de plantes del Garraf per rebrotar després d'un incendi, com va passar després del de l'abril de 1994.
El Puig Servós
Arribarem a la carena que separa els fondos de Vallgrassa i de Ximosa. Continuant en direcció oest cap al Puig Servós, trobarem una fita de formigó i a prop seu una altra de pedra que en ambdós costats en té dues de més petites. A més d'indicar el límit d'una propietat i l'altra, segons la tradició aquesta mena de fita representa «la mestra i els dos fillols».
Des d'aquest punt, val la pena aturar-se una estona per gaudir de la vista del parc. Continuarem en la mateixa direcció fins que serem a la vertical de la masia de Vallgrassa. Ara, serà qüestió de baixar muntanya avall en direcció al centre d'interpretació, punt d'origen i destí del nostre itinerari. L'acció de l'aigua de pluja sobre la roca calcària que trepitgem va originant, amb el pas del temps, uns canalets separats per crestes de dimensions variables anomenats rasclers, d'entre els quals, aprofitant la humitat retinguda, sorgeixen diferents espècies de plantes.
La masia de Vallgrassa
Arribarem a l'antiga masia de Vallgrassa, punt d'origen i final de l'itinerari. La masia de Vallgrassa, que dóna nom a tota la vall, havia estat una masia vitivinícola. Encara s'hi observen les antigues feixes o bancals on es plantaven els ceps. Vallgrassa també va ser una masia ramadera tal com s'aprecia en un tancat parcialment cobert per porxos destinat al ramat (bàsicament de cabres) que es troba adossat a la cara Est de l'habitatge.
Observacions: Excursió fàcil fins a Les cucones. La tornada pel fons del torrent i la pujada fins al cim és de dificultat mitjana, a causa del terreny rocallós. Per tant, el retorn més senzill es pot fer pel mateix camí pel qual hem vingut, que forma part del sender de gran recorregut GR 92. L'itinerari està senyalitzat amb fites destacades amb una enganxatina rodona de color blanc.
Al voltant de la masia i segons l'època de l'any, podrem observar una bona mostra d'ocells passeriformes, la cotxa fumada, el pit-roig, la merla, el sit negre i diferents espècies de tallarols i, amb sort, algun xoriguer. En aquest punt, podem visitar l'exposició permanent i visionar l'audiovisual "El massís del Garraf" que ens ajudaran a tenir un coneixement més ampli i acurat d'aquest espai protegit.
Tornarem a casa al voltant de les dues de la tarda.
