dissabte, 26 de febrer de 2005

Sant Joan de la Muntanya

Data: dissabte 26 de febrer de 2005.


Hora de sortida: 9 del matí.

Programa: El dissabte dia 26 de febrer sortirem a les nou del matí. Agafarem l’autopista direcció Tarragona i després ens desviarem per la que va direcció Lleida. Pararem a esmorzar en un àrea de servei. Seguirem direcció Montblanc.


Ubicació: Comarca de la Conca de Barberà - Montblanc.

Temps aproximat: 2 h.

Dificultat: Fàcil.

Desnivell: 150 m.

ITINERARI: La ruta per pujar a Sant Joan, que cal fer a peu, dura una hora escassa. Per pujar-hi pel camí de La Solana ( l'antic Caní de Sant Joan ) cal sortir des de la part alta de Montblanc, al costat del Santuari de la Serra, i passar per sota de l'aqüeducte. Als 15 minuts de camí, es deixa a la dreta el camí de la Tossa per arribar al peu de la muntanya. En travessar el torrent de la Mala Ànima o de les Bruixes, el camí es torna més estret i, de sobte, comença a pujar, costerut i bastant dolent, amb algunes giragonses. Després d'un quart llarg de pujada s’arriba al Pla de les Ginesteres; des d'aquí, i amb una mica més d’esforç, abastarem l'ermita.

Observacions: L'ermita de Sant Joan és un dels llocs més pintorescs de tota la Conca de Barberà. Es troba a les primeres estribacions de la serra de Prades, al terme municipal de Montblanc. Quan és surt de Montblanc, en direcció a ponent, si ens aturem un moment i mirem cap al sud, cap a la serra de Prades. L'ermita és allà, just al davant nostre, una mica abans d'arribar al cim, al mateix lloc on ha estat durant els darrers sis-cents anys. Potser no ens serà fàcil de veure-la; els xiprers que té al davant la protegeixen de mirades massa curioses.


L’ermita, que mira a migjorn, està ombrejada per una renglera de quinze altíssims xiprers, i s’accedeix a l’entrada mitjançant una escala que, com tot l’edifici, està obrada en la roca viva. A dins hi trobarem, al primer pis, un vestíbul, un atri, la capella i l’accés a les estances on, suposadament, hi vivia l’ermità. Al pis de dalt hi ha cinc dependències més i el cor, que cau directament sobre la capella. Avui dia ja es pot pujar, per un segon tram d’escales, fins a la sobreteulada, des d’on es pot accedir a la roca que fa de mirador.


El mirador és una roca de saldó, vermella, que a la vegada fa de paret i sostre de l'ermita. Des d'allà s'albira tota la Conca i una bona part dels seus pobles, les serres que l'envolten i, en dies clars, Montserrat i fins i tot els Pirineus. Aquesta roca és coneguda com Roca de la Foguerada, ja que, antigament, la nit de Sant Joan, s'hi encenia una foguera que era el senyal per encendre les altres fogueres de la Conca.


Des de que va començar la reconstrucció de l'Ermita al Mirador hi ha una Senyera, símbol d'identitat del nostre poble. Aquesta Senyera es canvia dues vegades l'any: Per Nadal i per Sant Joan.


Història. No sabem ben bé quan es va construir l'ermita; hi ha qui diu que va ser fundada el 1412 o 1414 per Na Elionor d'Urgell, però també es diu que ja existia i que ella la va reconstruir sota la invocació de Sant Joan Baptista. En qualsevol cas, sembla cert que Na Elionor, filla de Dom Pere, Comte d'Urgell, hi va fer penitència ben a prop d'allà, a la Cova de Nialó (nom que prové de la corrupció de Na Elionor), durant setze anys, fins que morí, víctima de la pesta, el 28 de maig del 1430, als 52 anys d'edat. Durant els segles posteriors, la devoció montblanquina per Sant Joan anà creixent i a l'ermita hi anaren fent vida diverses generacions d'ermitans fins a la Guerra Civil del 1936. Com era d'esperar, el juliol d'aquell any el retaule d'alabastre fou mutilat, la campana esbocinada i l'ermita, saquejada, restà en el més gran abandonament.


Després de la guerra, una colla de joves recolliren el retaule, taparen la teulada, desenrunaren les dependències, feren tornar a rajar l'aigua a la cisterna i construïren una nova ara i pilar a l'altar de la capella. Això no obstant, el temps, inexorable, va anar malmetent l'ermita, i, fa uns pocs anys, li quedava poc per no ser més que un munt de runes.


El 1993, un grup de montblanquins, ara coneguts com Els Ermitans de Sant Joan de la Muntanya, van proposar-se tornar a l'ermita una bona part, si no tot, del seu antic esplendor. Tots els dissabtes, aquests homes hi pugen i, poc a poc, l'ermita està començant a ser el que era; se n'han reconstruït les escales, se n'ha tornat a tapar el sostre, se n'han adobant els murs, s'ha fet el foc a terra, una cuina, s'ha portat l'aigua a la font... de manera que l'Ermita de Sant Joan torna a ser un orgull per als montblanquins.


La Festa. Cada any, el dia de 24 de Juny, diada de Sant Joan Baptista, es celebra una gran Festa a l'Ermita. Ja de bon matí, a les set, molts montblanquins s'apleguen a la capella per assistir a la missa matinal, que es celebra en record de la que es feia temps enrere quan sortia el sol.


Després tota l'Ermita s'anima perquè comencen a arribar molta gent que gaudeix d'un bon esmorzar ofert pels Ermitans.


Una sèrie de manifestacions popular, Ball de bastons, gegants etc... acaben d'arrodonir la festa.

Dinarem en algun restaurant de Montblanc.


Arribarem a casa a quarts de set de la tarda.