Fa 10 anys que va començar una bonica història d’amistat

10 anys !!! Déu n’hi do !!!
Les meves muntanyes.

He passat varies temporades en el paradís. Amb els ulls a l’aguait, els muscles tensos, el gust del rodamón en el cor, he recorregut els cims sempre amb el mateix plaer renovat.

Tinc la muntanya a la sang. Uns dies sense veure-la o sense caminar i ja sento que em manca quelcom. Somnio davant dels mapes, de les fotos. I aviat em veig obligat a sortir de nou. La temptació és massa forta, els cims estan aquí.

Sovint, al començar una ascensió, em dic: "Què be que em sento!" I al finalitzar-la, penso ja en la següent i en els plaers diversos, variats, profunds que m’aportarà.

Escric aquestes ratlles amb aquesta perspectiva apassionada, fins hi tot passional. Els que les llegiu, m’agradaria que sapigueu entreveure el mateix impuls que m’ha dut tantes vegades cap al cim.

Soc, per tant, un excursionista de base, d’ulls curiosos. Voldria fer-vos compartir aquesta curiositat i aquesta emoció davant l’espectacle senzill i meravellós de les nostres muntanyes. He descobert la muntanya molt més amb el peu que amb la ma.

Les papallones d’Ull de Ter i la flor de neu del pla del mateix nom al Catllaràs, m’han emocionat.

Hauríem de gaudir d’aquestes emocions senzilles i profundes. Una matinada lluminosa al Pla de Boet, la por per una tempesta sobre una prima aresta com un fil, en això consisteix la sal de la vida.

La llarga marxa, que exigeix un llarg alè i paciència, ens condueix tot sovint vers el plaer del descobriment i la satisfacció dels muscles i dels ulls.

Malgrat tot, no penseu que tot es plaer. A voltes, l’accident, l’incident, la manca de destresa, el temps o una equivocació impedeixen d’acabar una ascensió (jo vaig fer quatre intents abans de fer el cim del nostre Pedraforca).

Però també he conegut la meravella dels matins clars en els cims de l’Aneto, del volcà Ulan Batur, al cim del Sinaí o del Puig Estela.

I sempre he pensat en la immensa sort que tenim, amics, per estar-nos permès el plaer de pujar. I de descobrir.

Que vulguin els deus de la muntanya seguir afavorint-nos per molt de temps. Perquè si bé la muntanya ens dona consciència de la nostra força (relativa), força que ens permet arribar al cim, ens dona també consciència de la nostra debilitat i de la nostra fragilitat. Que petits som damunt d’una gelera!.

Que el nostre efímer pas per la terra segueixi amb l’alegria dels matins que ens arrosseguen cap el Mulieres o el cim del Canigó. Com més alt arribem en una muntanya, més fort bufarà el vent.

Amics que estimeu la muntanya, val la pena. És la font dels nostres rius i de les nostres alegries i de plaers intensos i profunds. Un paisatge no és només allò que és veu amb els ulls. Quan la muntanya ens ha robat el cor, tot prové d’ella i tot ens du cap a ella.

La muntanya es un somni, una pregaria. I també una realitat, a vegades dura i aspra, amarga, desagradable, esgotadora. Però la major part de les vegades significa la realització dels nostres vells fantasmes, la realització del jo profund, la plenitud guanyada amb el simple esforç, directe, físic. Les nits molt fredes són l’anunci de belles diades. Hom se’n va. És l’hora en que encenem la llanterna…. I el somni ha fet presa en nosaltres. Encara que les muntanyes ens transcendeixin, també ens permeten transcendir-nos. Quan siguem vells, i la nostàlgia de lo més bonic ens emocioni, sempre quedarà el record de les nostres excursions. A vegades, des de l’alçada dels cims, ens inclinem sobre la profunditat de nosaltres mateixos i de la vida, d’aquesta vida que es tan bella.

Per a nosaltres, la muntanya és com la nostra segona casa. Ella ens uneix a tots aquells que hem comprés com és de generosa la naturalesa donant-nos unes cames. Unes cames que ens proporcionen tantes satisfaccions i també, per que no dir-ho, algunes penes.

Sense elles els nostres dies no tindrien sentit. Es per això que les utilitzem tan sovint com ens és possible, per pujar molt amunt, per anar molt lluny o simplement per passejar prop de la nostra casa. Diuen que la felicitat es troba en els prats, en els que el caminant es sent lliure.

A l’igual que vosaltres, jo camino per totes les latituds i pels quatre racons del món a la recerca d’una certa alçada dels meus ulls. Les nostres sensacions son difícils de comprendre per aquelles persones que no es senten lliures. Potser no ho sabíeu, però formem part de la comunitat dels homes i dones lliures.

Feia mesos que en parlàvem. Ja hi som. Avui dijous 6 de desembre de 2007, fem 10 anys.

Déu anys que Déu n’hi do. A poc a poc, el temps com vola. Com corren els nostres pensaments, entre el mar i la carena.

Tenim molts anys d’amistat, per tots nosaltres compartida, els nostres cors són la remor de cada dia de la vida.

Déu anys que Déu n’hi do, a poc a poc el temps com vola.

Tot va començar d’una manera ben simple, ben espontània. Pel desig d’uns companys de feina, obligats a separar-se per raons empresarials, però que volien mantenir el contacte i – pel damunt de tot – seguir compartint moments. Molts d’ells, mai abans s’havien plantejat de fer muntanya, però va semblar una bona excusa per seguir veient-se, ni que fos de tant en tant.

Així va néixer, avui fa déu anys, el que després, fins hi tot tindria nom: maifemcim (primer .org i desprès .cat), amb una sortida al Matagalls, com avui.

En aquests déu anys, han anat passant moltes persones (en total, 76 si no hem descompto), alguns dels “fundadors” han deixat de venir i nous companys i companyes us heu afegit a la nostra proposta de caminar per la natura, tot compartint una bona estona amb les companyes i companys, i, si pot ser, fent cim i compartint una bona taula.

En total, unes 200 sortides (més o menys).

Anem a encetar l’any del 10é. aniversari, amb la voluntat de que puguem fer els 20, els 30 anys... qui sap. Com sempre, tot depèn de nosaltres.

Moltes gràcies a tots els que heu passat pel maifemcim, i en especial als que ara hi sou. Moltes gràcies per la vostra amistat, pel vostre escalf. Moltes gràcies per ser com sou.

I això es gairebé tot. Desprès dels nostres passeigs, a vegades llargs, volia dir-vos tot això. Sé que vibrem amb les mateixes emocions. Tant de bo ens duri. Encara conservo amb mi els moments màgics d’aquells dies, els visc encara i somnio amb ells. Som els senyors de camins estrellats, de nits de lluna plena i ciutadans dels cims.

Per molts anys a totes i tots!!!