diumenge, 21 de desembre de 2008

El sot de l’infern – Parc Natural del Montseny (885 m.)

27 de desembre de 2008
Matinal - Darrera sortida de l’any 2008

Hora de sortida: Nou del matí.

Ubicació: Comarca del Vallès Oriental.

Temps aproximat: 1 h. 30 m. (3,5 km.)

Desnivell: 165 m.

Dificultat: Fàcil.




Itinerari: A les muntanyes del Montseny s’hi amaga un lloc misteriós conegut com el sot de l’Infern. És un paratge humit i ombrívol on se sent córrer l’aigua i hi regna la calma. Per arribar-hi, haurem de creuar dos boscos imponents, un format per majestuosos castanyers i, l’altre, ple de belles alzines. A més, pel camí podrem gaudir d’una impressionant vista d’un dels cims catalans amb més renom: el Turó de l’Home. És una excursió fàcil i agradable que surt del càmping de Fontmartina de Fogars de Montclús (el Vallès Oriental)

Hi arribarem per Seva, direcció a El Brull per la BV-5301, i poc després del poble de Montseny agafarem una carretera a l'esquerra com si es volgués anar a Mosqueroles, passarem el trencant per anar a aquest poble i anirem direcció Costa de Montseny. Aparcarem els cotxes a l'aparcament del Pla Jugar una mica més lluny de la carretera per anar al Càmping Fontmartina. Partint dels senyals d'inici al peu de la carretera (estaques de color groc), agafem el sender que baixa fins a l'entrada del càmping de Fontmartina. Descendim ràpidament pel bell mig d'un ombrívol alzinar fins que arribem a l’ample pista d'accés al càmping. Des d'aquí, podem gaudir d'una bona perspectiva del Turó de l'Home.

* Panoràmica del Turó de l'Home.
Al turó de l'Home, el Montseny assoleix la màxima alçada (1.706 m). Des dels cims es veu la caseta de l'observatori meteorològic i les antenes situades a puig Sesolles. A les carenes esventades i als vessants més inclinats, el sòl és cobert de gespes i matolls. Els boscos més enlairats són fagedes, pròpies de climes freds i humits. Sota el nivell dels faigs, en el domini dels alzinars, el paisatge és clapejat de plantacions de coníferes i castanyers. Al davant, a l'altra banda del sot, hi ha la imponent castanyeda que més endavant visitarem. El paisatge, clarament remodelat, és el testimoni de la llarga convivència de l'home i la muntanya.

Agafem l'estret sender que sorgeix prop de l'entrada del càmping i ens introduïm en el bosc. Les altes capçades de les alzines gairebé no ens deixen veure el cel.


** Els castanyers vells

Quan els castanyers creixen, esdevenen arbres colossals. Els imponents exemplars que tenim al davant mereixen uns instants d'atenció. Els troncs, escapçats i empeltats anys enrere, són curts i gruixuts. Tenen l'escorça viva, però l'ànima buida. La fusta del seu interior, en descompondre’s al llarg dels anys, s'ha transformat en fèrtil "terra de castanyer", emprada en jardineria. Diverses espècies de la fauna forestal (ocells, esquirols i altres rosegadors) contribueixen a buidar els troncs quan hi excaven caus i nius.

Cal advertir que el castanyer no és un arbre indígena del nostre país. Prové de llunyanes terres de la Mediterrània oriental. Per la qualitat de la fusta i pels seus fruits, s'ha plantat a Catalunya des d'èpoques ben remotes.

L'itinerari continua per una pista ampla, planera i envoltada d'un alzinar espès. Els arbres i els arbustos recobreixen totalment l'assolellat vessant. De tant en tant, als marges s'endevinen fragments de parets de pedra: són el record d'antigues feixes de conreu que, un cop abandonades, el bosc ha engolit.

*** L'alzinar
L'alzina és un arbre de capçada sempre verda, de creixement lent i llenya dura, molt apreciada com a combustible. L'aprofitament de l'alzina per a l'obtenció de carbó va ser, fins fa pocs anys, una important activitat econòmica al massís.


A les clarianes i a les vores del camí, on la llum del sol és més intensa, creixen arbustos com ara brucs, estepes, ginestells i argelagues. Les fulles, com les de les alzines, solen ser petites i dures, cobertes d'una gruixuda epidermis per reduir les pèrdues d'aigua. D'aquesta manera poden suportar els prolongats eixuts estivals típics dels climes mediterranis.


En l'espessor de l'alzinar troba refugi i aliment el porc senglar. El seu cos d'aspecte primitiu està perfectament adaptat al medi on viu. El pelatge llarg i resistent que el recobreix l'ajuda a moure's fàcilment pel bosc espès. Una acurada prospecció permet de descobrir furgades i rastres del seu pas als marges del camí.


L'itinerari creua el sot de l'Infern pel tram superior. En aquest punt, la major part de l'aigua circula sota el llit pedregós del torrent. La presència de freixes, alts i esvelts, assenyala l'existència d'aigua en les capes profundes del sòl.


La pista ens porta al vessant més obac del sot.


Som a la baga de Can Riera, la castanyeda que s'advertia des de la primera parada. En arribar al pla de la Pomera, trobem una barraca de carboners fidelment reconstruïda.

En aquesta plaça carbonera, els bosquerols feien les piles de llenya, que, després d'una lenta combustió, es convertia en carbó. El carboner, obligat a controlar dia i nit el procés, bastia amb els materials que tenia al seu abast aquests pràctics i sòlids aixoplucs.


**** La perxada

Una perxada és una castanyeda explotada en règim de bosc menut per aprofitar la fusta dels castanyers. Quan es tallen, rebroten nous tanys de la soca vella. Se'n seleccionen dues, tres o, fins i tot, quatre, que creixen ràpidament aprofitant el sistema d'arrels ja constituït. Entre cada 15 i 18 anys es poden extreure les llargues perxes per fer bigues, bótes de vi, mobiliari, etc. On les capçades dels castanyers deixen penetrar la llum, comencen a prosperar alzines joves. Les alzines van recuperant l'espai d'on van ser desplaçades quan s'hi van plantar castanyers.

Deixem a l'esquerra la pista que seguíem i baixem per un estret corriol. Enmig dels castanyers i de les clapes d'alzines creixen alguns peus de roure, avet i pi roig. Excavats al marge de la pista, trobem dos antics forns de carbonet. El carbonet s'obtenia de les branques primes i dels troncs dels arbustos del sotabosc.


***** El sot de l'Infern

El soroll de l'aigua ens anuncia que hem arribat al capdavall de la fondalada. L'ambient humit i ombrívol del sot afavoreix el desenvolupament del bosc de ribera. Els verns són els arbres que creixen de peus a l'aigua. Més allunyats del torrent, els allargassats freixes s'enlairen cercant la llum mentre falgueres i molses encatifen el sòl i les roques. La sensació de solitud i d'harmonia que transmet aquest amagat paratge conviden al repòs abans de reprendre el camí.

El sender s'allunya del sot i s'endinsa una altra vegada en l'alzinar. En les raconades ombrívoles podem copsar l'esforç d'heures i d'altres plantes enfiladisses que s'arrapen i s'entortolliguen als troncs dels arbres. Sempre dins el bosc, anem guanyant alçada fins que retrobem, a peu del càmping, el camí pel qual havíem iniciat l'itinerari.

Observacions: Excursió fàcil i agradable per camins i corriols de pendents suaus, senyalitzats amb fites destacades amb color groc.

Tornarem a casa a quarts de tres del migdia.