10 de gener de 2009 i 27 de desembre del 2002
Matinal - Primera sortida de l’any 2009
Hora de sortida: Nou del matí.
Ubicació: Comarca del Vallès Occidental.
Temps aproximat: 4 h. (4,5 km.)
Desnivell: 164 m.
Dificultat: Fàcil.
Ubicació: Comarca del Vallès Occidental.
Temps aproximat: 4 h. (4,5 km.)
Desnivell: 164 m.
Dificultat: Fàcil.
Itinerari: Anirem amb els cotxes fins a Matadepera. Per arribar a la masia de Can Pobla en cotxe cal agafar en direcció nord la carretera BV-1221 que uneix Terrassa amb Talamanca. Just en el km 7,2, pujant de Matadepera al coll d'Estenalles, cal trencar a la dreta per una pista direcció a la urbanització Cavall Bernat. Es baixa a la riera, se segueix amunt uns 100 m i es torça a la dreta. Més endavant hi ha una bifurcació: es continua per la dreta. S'arriba a Can Robert (a 1,85 km de la carretera) i es continua per l'esquerra, ara en pujada, per una altra pista de terra que, en 2 km, duu fins a Can Pobla.* Can Pobla: Aquest mas està format per un conjunt d'edificacions, entre les quals cal destacar una de modernista, semblant a un castell, construït al principi del segle XX a l'antic emplaçament de l'església de Sant Esteve de la Vall, que ja existia a la segona meitat del segle X. Des d'aquest indret, es domina una gran extensió de la comarca del Vallès Occidental.
Ens trobem el senyal d'inici de l'excursió, sota les cases de Can Pobla, a l'aparcament, a uns 840 m d'alçada. Haurem d'agafar el camí que passa per sota de les edificacions; (a la dreta de Can Pobla i protegit per una cadena) és ample, sense pendents i voreja el vessant de llevant de la muntanya. A uns 200 metres trobarem un corriol que travessa el camí i haurem de girar en angle recte, cap a l'esquerra. El camí puja fins a trobar-se amb l'anomenat camí dels Monjos, prop del Pi del Vent.** Camí dels Monjos: La història que fa referència a aquest camí es troba entre la veritat i la llegenda. Expliquen que els monjos de Sant Llorenç del Munt es trobaven molt sols i no podien treure profit de l'escassa terra bona que tenien a dalt del cim. Demanaren permís al bisbe de Barcelona per tal d'instal·lar-se al pla; el bisbe hi accedí però amb una condició: que caminant rectament i sense marrada de cap mena i sense travessar cap riu, torrent o xaragall, s'establissin on millor els anés. Així ho van fer i els va semblar adient la vila de Sant Cugat del Vallès.
Aquest camí uneix els dos monestirs; anant cap a la dreta, ens trobem a 24 km del de Sant Cugat (si hi esteu interessats, el sender és el C 31).
Continuarem per l'esquerra, iniciant una suau pujada fins a arribar a l'indret anomenat El Cargol, on, després de pronunciades ziga-zagues empedrades amb còdols, aconseguirem recórrer el segon graó de la muntanya. Podrem observar cap a ponent la Serra de l'Obac, que conjuntament amb el massís de Sant Llorenç forma el parc natural, i darrere, la grandiositat de Montserrat.
Seguint pel camí i després d'una nova remuntada, veiem avall, a l'esquerra, Can Pobla i, al front, el cim de la Mola i el monestir al bell mig.
Ara el camí és ample i el pendent s'ha estabilitzat; entrarem en una zona humida per arribar al lloc anomenat els Horts dels Monjos (ens trobem a 1.000 m). Passat aquest indret, s'inicia la pujada de l'últim graó per un tram totalment empedrat. En arribar a dalt, és un bon moment per observar tot el sector del riu Ripoll i el magnífic espadat de les roques de la Castellassa, de Can Torres i del Dalmau.
Ens trobem el senyal d'inici de l'excursió, sota les cases de Can Pobla, a l'aparcament, a uns 840 m d'alçada. Haurem d'agafar el camí que passa per sota de les edificacions; (a la dreta de Can Pobla i protegit per una cadena) és ample, sense pendents i voreja el vessant de llevant de la muntanya. A uns 200 metres trobarem un corriol que travessa el camí i haurem de girar en angle recte, cap a l'esquerra. El camí puja fins a trobar-se amb l'anomenat camí dels Monjos, prop del Pi del Vent.** Camí dels Monjos: La història que fa referència a aquest camí es troba entre la veritat i la llegenda. Expliquen que els monjos de Sant Llorenç del Munt es trobaven molt sols i no podien treure profit de l'escassa terra bona que tenien a dalt del cim. Demanaren permís al bisbe de Barcelona per tal d'instal·lar-se al pla; el bisbe hi accedí però amb una condició: que caminant rectament i sense marrada de cap mena i sense travessar cap riu, torrent o xaragall, s'establissin on millor els anés. Així ho van fer i els va semblar adient la vila de Sant Cugat del Vallès.
Aquest camí uneix els dos monestirs; anant cap a la dreta, ens trobem a 24 km del de Sant Cugat (si hi esteu interessats, el sender és el C 31).
Continuarem per l'esquerra, iniciant una suau pujada fins a arribar a l'indret anomenat El Cargol, on, després de pronunciades ziga-zagues empedrades amb còdols, aconseguirem recórrer el segon graó de la muntanya. Podrem observar cap a ponent la Serra de l'Obac, que conjuntament amb el massís de Sant Llorenç forma el parc natural, i darrere, la grandiositat de Montserrat.
Seguint pel camí i després d'una nova remuntada, veiem avall, a l'esquerra, Can Pobla i, al front, el cim de la Mola i el monestir al bell mig.
Ara el camí és ample i el pendent s'ha estabilitzat; entrarem en una zona humida per arribar al lloc anomenat els Horts dels Monjos (ens trobem a 1.000 m). Passat aquest indret, s'inicia la pujada de l'últim graó per un tram totalment empedrat. En arribar a dalt, és un bon moment per observar tot el sector del riu Ripoll i el magnífic espadat de les roques de la Castellassa, de Can Torres i del Dalmau.
Finalment, després de superar un llarg llom arribem al cim de la Mola (1.104 m).
*** El monestir: El primer esment de l'existència d'una comunitat monàstica a la Mola és de mitjan del segle X; la construcció del temple romànic data de la primera meitat del segle XI i la seva consagració, de l'any 1064.
El temple presenta una gran unitat de construcció. Es tracta d'una basílica de tres naus amb cimbori octogonal sobre trompes en el creuer situat quasi en el centre del temple. Són notables les arcades cegues i faixes llombardes que guarneixen les parets. Aquest monestir començà a abandonar-se l'any 1608, amb la mort del darrer abat, i se n'inicià una reconstrucció cap al 1868. Del 1987 al 1991, la Diputació de Barcelona va dur a terme treballs de restauració en l'església i en l'edifici de migdia. Durant aquestes obres es van fer excavacions arqueològiques.
Esmorzarem en el restaurant del Monestir. (Tel. 93 743 54 54) No cal, per tant dur esmorzar.
Abans de continuar cal contemplar el magnífic cim de la Mola. Al Nord, la carena s'allarga fins al Montcau i, tancant l'horitzó, veiem la serralada del Montnegre; a ponent, l'Obac i Montserrat; al Sud, la plana del Vallès i, darrere, el Tibidabo, i a l'est, el Montseny.
En dies molt clars es pot veure l'illa de Mallorca. Una taula d'orientació instal·lada l'any 1960 ens facilitarà la identificació dels diferents indrets.
Reprendrem el camí cap al Montcau baixant les feixes que envolten el monestir pel vessant del vèrtex geodèsic. Fins al límit del graó superior, cal desplaçar-se una mica cap a l'esquerra i prendre correctament el camí estret i encara força empedregat que baixa entre parets; a punt de sortir d'aquest encaixonament, hem de desviar-nos a la dreta; el camí és poc visible a causa del pedregam, al fons veurem una gran roca procedent d'un despreniment; hem de vorejar-la i a continuació arribarem a la cova del Drac o Morral del Drac (958 m).
En dies molt clars es pot veure l'illa de Mallorca. Una taula d'orientació instal·lada l'any 1960 ens facilitarà la identificació dels diferents indrets.
Reprendrem el camí cap al Montcau baixant les feixes que envolten el monestir pel vessant del vèrtex geodèsic. Fins al límit del graó superior, cal desplaçar-se una mica cap a l'esquerra i prendre correctament el camí estret i encara força empedregat que baixa entre parets; a punt de sortir d'aquest encaixonament, hem de desviar-nos a la dreta; el camí és poc visible a causa del pedregam, al fons veurem una gran roca procedent d'un despreniment; hem de vorejar-la i a continuació arribarem a la cova del Drac o Morral del Drac (958 m).
**** Morral del Drac: Una llegenda explica que els moros, derrotats pel comte de Barcelona, per tal de venjar-se, van portar d'Àfrica un drac que van criar a la cova de Santa Agnès. Quan va ser gran espantava tota la comarca i vencia tots els cavallers, fins que el comte s'hi va batre i el va ferir de mort just en aquest lloc. El drac va anar a morir a la muntanya del puig de la Creu, al damunt de Castellar del Vallès.
Aquest coll és el punt de trobada de quatre corriols: el del centre, que, venint des de la Mola, ens portaria al Montcau i al coll d'Estenalles; el de la dreta; el de la canal de Santa Agnès (a 10 minuts i de visita recomanable); i, finalment, el de l'esquerra, que, per la canal de l'Abella, baixa en direcció a Can Pobla.
Aquest corriol perd alçària en un alzinar espès; a la dreta del qual trobem l'avenc de la canal de l'Abella.
***** L'avenc: La muntanya de Sant Llorenç del Munt està formada principalment per una roca anomenada conglomerat, que té origen deltoide; la composició del ciment que uneix els còdols que formen aquesta roca i les múltiples fissures que la creuen hi han afavorit la circulació de les aigües subterrànies.
L'aigua s'introdueix per les fissures i a poc a poc les va eixamplant. Les coves es presenten com esquerdes més o menys amples i llargues que s'endinsen horitzontalment pel rocam. Quan les coves no són gaire fondes es coneixen amb el nom de balmes. En canvi, els avencs són esquerdes verticals comparables a un pou. Al massís de Sant Llorenç del Munt i l'Obac n'hi ha més de tres-cents de descrits. Algunes d'aquestes coves i balmes han estat aprofitades secularment per l'home com a lloc d'habitació, refugi, etc. Avui, les coves i els avencs són visitats pels espeleòlegs.
El camí continua baixant amb petites ziga-zagues, passant arran de les restes d'un forn de calç. En creuar el vessant esquerre de la canal es fa planer i és molt fressat fins a arribar a una antiga carbonera.
****** L'alzinar: L'alzinar ocupa la part superior del massís. Així ho haurem pogut comprovar en deixar, a l'inici del camí, Can Pobla o, una mica més amunt, les pinedes de pi blanc. Després, l'alzinar gairebé no ens ha abandonat.
L'alzina és un arbre corpulent, de creixement lent, que de vegades arriba als 20 m d'alçada. El seu fruit és la gla i la seva fusta, molt dura, es fa servir per fer eines i durant molts anys també se n'ha tret carbó. El lloc on ens trobem acull les restes d'una antiga carbonera.
Aquí hi ha un dels alzinars més ben conservats i és un dels elements més valuosos del parc natural. Ara, el camí és ample i molt suau; la vegetació principal és l'alzina, però a mesura que anem baixant s'aniran intercalant les pinedes, fins que arribem de nou a l'aparcament de Can Pobla, on finalitza l'itinerari.
Observacions: L'itinerari circula principalment per camins amples i també per petits corriols amb algun tram amb pendents. Es troba senyalitzat amb fites de ferro amb etiquetes de color groc. És apte per a un públic amb una mica d'experiència.
Tornarem a casa a les tres de la tarda.
