22-23-24 de juliol de 2011
Sortida de final de temporada.
Hora de sortida: Divendres 22 de juliol.
Ubicació: Comarca de l’Alta Ribagorça.
Temps aproximat: 5 h. 50 m. (12 Km.) + 2 h. 30 m. (7.5 Km.)
Desnivell: 700 m. + 200 m.
Dificultat: Normal i fàcil.
Programa: Sortirem el divendres, fins a Taüll a la Vall de Boí (3 h. 45 m.) passant per Igualada, Lleida, Tamarit de Llitera, Pont de Suert, Boí i Taüll.
Estarem instal·lats tot el cap de setmana a l’Hotel Rantiner de Taüll (Tel. 973 696 184. Web: http://www.hotelelrantiner.com Preu: 72.- Euros per habitació de dues persones, i dia, amb l’esmorzar i l’iva inclòs) on hauríem d’arribar abans de les nou del vespre, per sopar a 2/4 de deu (Tinc algunes habitacions reservades fins al proper divendres dia 8 de juliol, per tant, els que vulgueu venir i estar a aquest hotel, m’ho hauríeu de fer saber el més aviat possible, i com a molt tard el proper divendres)
Evidentment, com sempre, també es pot participar de la sortida sense estar hostatjats a l’hotel proposat.
Itinerari: Dissabte 23 de juliol. Ruta de la Llúdriga – Estany llong. 5 h. 50 m. (12 Km.) 700 m. de desnivell.
Esmorzarem a l’hotel i agafarem els entrepans del dinar que haurem encarregat el dia abans. Sortirem a les vuit del matí amb els cotxes.
El camí comença a l’aparcament de la Palanca de la Molina, entre Boí i el balneari de Caldes de Boí, on s’agafa un camí ben marcat que segueix el marge esquerre del riu (el dret si es puja).
Quinze minuts després s’arriba a un cartell que senyala un pont damunt del riu, pel que passarem al tornar.
Sense perdre el camí inicial, ens endinsarem en una zona de pastures d’alçada i boscos de faigs, roures i bedolls fins aconseguir el llac de la Llebreta (1.617 m. – 1 h. 15 m.). El llac, de forma el·líptica, està rodejat de bonics prats, cascades i un bosc caducifoli que a la tardor esclata en mil tonalitats. Al costat de les espècies de fulla caduca es comencen a veure també bons exemplars de pi negre, l’arbre més emblemàtic d’Aigüestortes, que amb la seva retorçada silueta ens farà companyia. Tenen la seva explicació: es tracta de l’espècie arbòria de la zona que aguanta majors quotes d’alçada. Per damunt dels 2.000 metres i en sols `pobres en nutrients, on altres arbres moren de fred, el pi negre resisteix amb el seu tronc en forma de columna i les seves fulles denses i fosques, del que prové el seu nom.
Als peus de l’estany farem la primera parada, ja que el paisatge resulta idíl·lic. Rodejats de prat i amb el cant dels ocells com a so de fons.
El camí segueix fins aconseguir el mirador de la cascada, que ens ofereix una de les fotos més maques de tota la ruta.
A mesura que guanyem alçada, el paisatge va canviant. Arriba el moment d eles coníferes i dels prats alpins. La fauna és també nombrosa, però molt difícil de veure-la, a banda dels nombrosos ànecs que colonitzen tots els estanys. La fauna dels Pirineus és esquerpa: Llúdrigues, truites de riu, esquirols, senglars, guineus i galls fers.
Després de vint minuts de pujada fàcil arribarem al planell d’Aigüestortes, una de les zones més boniques de tot el parc. Es tracta d’una planura boscosa, amb grans exemplars de pi negre, en la que l’aigua es converteix en la veritable protagonista. El corrent del riu Sant Nicolau flueix per la planura accidentada i s’entolla de mil maneres diferents en meandres, inventant un recorregut diferent en cada escull del terreny. El riu es divideix en dotzenes de braços i meandres per una extensa planura plena d’herba. (2 h. 15 m.)
Aquí podem veure un altre dels estanys, el del Sant Esperit, que es va repesar pel seu aprofitament elèctric, com va passar en els anys cinquanta amb molts altres llacs de la zona. Una incongruència mediambiental que el converteix en l’únic parc nacional amb indústries en el seu interior.
Seguirem pels Prats d’Aiguadassi fins al refugi d’Estany Llong (1.985 m. – 3 h. 30 m.) i d’aquí a la riba de l’Estany Llong (2.052 m.) en 15 minuts més. En aquest lloc, un dels tres o quatre que més m’agraden de tots els Pirineus, podem dinar.
Al baixar, a Aigüestortes, pels que no vulguin repetir tot el camí de baixada, es pot agafar un taxi, del servei llançadora, fins al pàrquing (5,10 Euros per persona)
Si es vol baixar a peu cal seguir el mateix camí fins a l’estany de la Llebreta i agafar un altre camí que va pel marge dret, per tornar al punt de sortida, l’aparcament de la Palanca de la Molina.
Si es vol baixar a peu cal seguir el mateix camí fins a l’estany de la Llebreta i agafar un altre camí que va pel marge dret, per tornar al punt de sortida, l’aparcament de la Palanca de la Molina.
Itinerari: Diumenge 24 de juliol. Ruta de la Fauna dels Pirineus. 3 h. (7,5 Km.) 200 m. de desnivell.
El camí surt del poble de Durro s’endinsa per diferents ambients. En primer lloc, des de l’ermita de Sant Quirc podrem gaudir de magnífiques vistes dels prats alpins i dels rocams (1) que trobem als cims més alts dels Pirineus.
Després coneixerem la pineda del pi negre (2), es segueix el cami en ascens lleuger i es surt a la pista i l'agafem a l'esquerra en baixada, en pocs metres un giravolt de 360º i un pal que indica que hem d'agafar el camí que surt del mig del giravolt i arribarem, en una forta baixada fins al mirador de l’Escaleta (3) que ens ofereix una vista panoràmica de l’Alta Ribagorça i les muntanyes que la coronen; és també un magnífic lloc per gaudir, si hi ha sort, del vol dels rapinyaires.
A continuació, creuant una pineda de pi roig, arribarem al camí de Saraís a Durro. Aquest sender centenari ens retornarà al poble de Durro, passant entre clapes de boscos mixtos de roures, freixes i avellaners (4) i creuant els prats de dall i les pastures (5).
La nostra caminada acabarà després de creuar el barranc Gros, un típic riuet (6) de les capçaleres dels rius dels Pirineus.
El recorregut també ens ofereix un extraordinari patrimoni històric i etnològic. Passarem per una església i una ermita declarades Patrimoni de la Humanitat: la Nativitat de Durro i l’ermita de Sant Quirc i podrem passejar pels carrers del poble de Durro, que conserva encara l’arquitectura tradicional de la vall.
Pastures, parets de pedra seca, fileres de freixes podats a la manera tradicional i fonts i camins amb centenars d’anys d’història ens oferiran molts racons captivadors i ens acompanyaran en la nostra descoberta de la fauna de muntanya.
Tot el recorregut està senyalitzat amb pals de fusta que tenen marcada una petjada.
Observacions: El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, en el ^Pirineu de Lleida, és, per damunt de tot, un santuari de la biodiversitat. El fort desnivell d eles seves muntanyes ha facilitat tot un repertori de nivells ecològics que fan de qualsevol excursió una classe magistral de botànica i de fauna a cel obert. Aigüestortes és un paratge de complicada orografia; d’aquí el seu nom. Amb 40.852 hectàrees protegides, entre quatre comarques diferents i amb catorze portes d’entrada, la seva història va començar fa uns setanta milions d’anys, quan les convulsions del Mesozoic van fer aflorar el que ara anomenem els Pirineus, el dur i negre granit del centre de la Terra. Després, el desgast incansable del temps i, sobre tot, de les geleres, es va encarregar de definir un paisatge únic, on les llengües de gel llauraren més de tres-cents llacs o estanys, la major concentració lacustre d’alta muntanya de tota la península.
Una bona manera de descobrir aquest suggerent escenari i aquesta gran biodiversitat que s’amaga, és resseguir la ruta de la Llúdriga, un itinerari al llarg de la vall de Sant Nicolau, que comença a l’aparcament de la Palanca de la Molina, entre Boí i el balneari de Caldes de Boí, a l’Alta Ribagorça. L’abundància de Llúdrigues tant en el riu Sant Nicolau com en altres rius de la zona ha donat nona la ruta.
La muntanya és plena de vida, però molts animals només estan actius durant la nit o be s’amaguen quan ens veuen o senten la nostra olor o el soroll que fem. Tot i això, arreu deixen rastres que delaten la seva presencia: petjades. excrements, esgarrapalls...
Tot ple de missatges que haurem de saber desxifrar!
La ruta ens ajudarà a reconèixer els rastres de la fauna dels Pirineus.
Al Ilarg del camí, anirem trobant plafons amb informació de les espècies més característiques de cada ambient i rèpliques dels seus rastres.
Després d’observar-les amb atenció, nosaltres mateixos podrem anar a buscar a la natura els rastres autèntics. Els excrements d’una guineu, les petjades d’un ós bru o la latrina d’un teixó ens faran saber la presència d’aquests animals, encara que no els arribem a veure.
El romànic més important.
L’itinerari transcorre per la Vall de Boí, municipi de gran extensió format pels petits nuclis que hi han estat incorporats. S’hi reuneix la mostra d’art romànic més important del Principat, i, possiblement, del món, de tanta rellevància que l’any 2000 la UNESCO va declarar Patrimoni de la Humanitat les esglésies del terme. La puresa, la bellesa i la unitat de l’estil romànic de les esglésies d’aquesta vall és excepcional.
Un conjunt artístic a base de pedra, llicorella i fusta, però pel damunt de tot, esvelts campanars, talles, frescos, frontals i ponts del millor romànic.
Les excepcionals esglésies d’aquesta vall de l’Alta Ribagorça reuneixen senzillesa, bellesa i unitat d’estil. Totes són dels segles XI, XII i XIII i van ser dutes a terme per la família Erill, senyors feudals de la vall, en ple apogeu per la seva participació en les conquestes de Barbastro, Saragossa, Calataiud i Tudela. Així s’explica aquesta reunió d’un romànic tan bell i homogeni: un acurat treball de la pedra, unes esveltes torres campanars, decoracions exteriors d’influència llombarda i unes esplèndides pintures murals (els originals són al renovat MNAC)
L’itinerari pot començar a Taüll. Taüll té dues esglésies: Sant Climent de Taüll dels segles XI i XII, amb el seu característic campanar, una col·lecció de pintures sacres i la reproducció del pantocràtor que decora l’altar major (horaris de visita: de 11 a 14 i de 16 a 19 hrs.) i Santa maria de Taüll, ja dins del casc antic del poble. Visitarem primer, l’església de Sant Climent de Taüll, una joia del romànic europeu edificada el s. XII amb un extraordinari campanar de sis pisos i unes pintures murals reproduïdes d’excepcional rellevància -les originals foren traslladades al Museu Nacional d'Art de Catalunya de Barcelona a començaments de segle. L’edifici té tres naus separades per un columnat cilíndric acabades en tres absis semicirculars de belles proporcions. La imatge fotogràfica de Sant Climent de Taüll és, juntament amb la de Montserrat, la de la Sagrada Família de Barcelona i la dels Encantats de Sant Maurici, una de les més representatives de Catalunya.
Després, cal dirigir-se al nucli urbà per visitar l’església de Santa Maria de Taüll, que també conté pintures murals. La carretera segueix, muntanya amunt, cap a les pistes d’esquí de Boí - Taüll.
Aquests dos són els temples de la Vall de Boí més coneguts, però la vall és àmplia i hi ha moltes altres esglésies romàniques de gran interès que, si es pot, també són de visita obligada. Entre elles, i en ordre descendent cap al Pont de Suert, destaquen les següents.
A Boí, a 1 km de Taüll, es troba l’església de Sant Joan de Boí, un dels primers temples romànics de la vall, del segle XI amb la seva esplendorosa torre campanar.
Una mica més avall, prenent una desviació a mà dreta, es pot visitar la de Santa Eulàlia d'Erill la Vall, una altra excepcional mostra de la vall amb un magnífic campanar de cinc pisos, dues talles romàniques de gran valor - un Sant Joan i un Davallament - magnífiques pintures murals conservades, també, al MNAC de Barcelona i un porxo amb arcades.
Baixant una mica més per la L-500, hi ha Barruera, on cal visitar la majestuosa església de Sant Feliu, molt transformada, però dotada d’un absis destacable i situada en un indret pla i ampli que encomana placidesa.
Si s’agafa la curta desviació que de Barruera duu a Durro (E), es pot visitar l’església de la Nativitat, dotada d’un massís campanar amb poques obertures, originaria del segle XII i la de Sant Quirze de Durro o Sant Quirc a 1.575 m. d’alçada.
Finalment, es recomana la visita de les esglésies de Santa Maria de Cardet i de Santa Maria de l'Assumpció de Cóll, també en indrets de gran bellesa i serenor.
Són les esglésies més importants de la vall.
(dissabte a la tarda podem aprofitar per visitar algunes de les esglésies esmentades)
Dues recomanacions del Salvador Sostres:
El divendres soparem a: Restaurant Mallador. Menjador – terrassa. Taüll Tlf. 973696028
El bar més encantador. Salvador Sostres.
Contradient els principis més elementals de la meva moral indoor estic en condicions d’afirmar que el bar Mallador de Taüll és un dels més encantadors del món. Una vegada en parlí, ja fa un temps, molt de passada. Es tracta d’un jardí/bosquet que hi ha al costat de l’església de Sant Climent: a l’esquerra, concretament, si t’ho mires des de la carretera, a l’aire lliure però sota la cura d’uns arbres molt hospitalaris que aquí dalt en diuen besurts i que nosaltres els coneixem més pel nom de moixeres. Bé, "nosaltres" és un dir, perquè, pel que fa a mi, no he sabut mai el nom de cap arbre. Són arbres i punt. Hola, arbre, com estàs? I au. Tenen uns fruits vermells i petitois, de la mida de les llenties. Focus lligats als troncs d’alguns d’aquests arbres i espelmetes a les taules. Aire de rondalla, follets i fades. El gintònic, més que acceptable, preparat amb una ginebra d’aquestes de nova generació. El Mallador és també un restaurant i s’hi serveixen unes menges bàsiques però ben agradables. I allà al davant, com si l’haguessin alçat per complaure’t, un dels romànics més bonics del món. El Mallador és un bar extraordinari, posat al lloc oportú i tractat amb delicadesa extrema. De vegades és un camí molt simple i molt curt, el que du a la perfecció. Cal tenir sentit de la proporció, la idea, gràcia, potser un poc de sort, i que les circumstàncies t’acompanyin. I és així que de sobte et trobes aquests formidables prodigis sense que cap retòrica els anunciï. Caiguts com del cel, últims jocs del paradís, rebufons i encantadors, sense drama ni pedanteria ni esforç. Durant els mesos de l'hivern queda aquesta part del bar totalment coberta de neu i per tant impracticable, però si hi ha una manera gens degradant de passar l’estiu atroç aquesta és sens dubte anar a prendre gintònics al Mallador. Ho notaràs: hi ha una elevació. Bosquet sublim, esclat romànic, el fred que a partir de les 11 moltes nits t’obliga a posar-te l’abric i aquesta sensació de centre de l'univers que et pren quan no podries estar millor. Domini i glòria i superjò, com si fossis l’àngel que tria les ànimes i l’alè que fa moure el món.
El dissabte soparem a: Creperia Ca la Pepa. 973 696 312 Ctra. Taüll S/N - BOI
Després, cal dirigir-se al nucli urbà per visitar l’església de Santa Maria de Taüll, que també conté pintures murals. La carretera segueix, muntanya amunt, cap a les pistes d’esquí de Boí - Taüll.
Aquests dos són els temples de la Vall de Boí més coneguts, però la vall és àmplia i hi ha moltes altres esglésies romàniques de gran interès que, si es pot, també són de visita obligada. Entre elles, i en ordre descendent cap al Pont de Suert, destaquen les següents.
A Boí, a 1 km de Taüll, es troba l’església de Sant Joan de Boí, un dels primers temples romànics de la vall, del segle XI amb la seva esplendorosa torre campanar.
Una mica més avall, prenent una desviació a mà dreta, es pot visitar la de Santa Eulàlia d'Erill la Vall, una altra excepcional mostra de la vall amb un magnífic campanar de cinc pisos, dues talles romàniques de gran valor - un Sant Joan i un Davallament - magnífiques pintures murals conservades, també, al MNAC de Barcelona i un porxo amb arcades.
Baixant una mica més per la L-500, hi ha Barruera, on cal visitar la majestuosa església de Sant Feliu, molt transformada, però dotada d’un absis destacable i situada en un indret pla i ampli que encomana placidesa.
Si s’agafa la curta desviació que de Barruera duu a Durro (E), es pot visitar l’església de la Nativitat, dotada d’un massís campanar amb poques obertures, originaria del segle XII i la de Sant Quirze de Durro o Sant Quirc a 1.575 m. d’alçada.
Finalment, es recomana la visita de les esglésies de Santa Maria de Cardet i de Santa Maria de l'Assumpció de Cóll, també en indrets de gran bellesa i serenor.
Són les esglésies més importants de la vall.
(dissabte a la tarda podem aprofitar per visitar algunes de les esglésies esmentades)
Dues recomanacions del Salvador Sostres:
El divendres soparem a: Restaurant Mallador. Menjador – terrassa. Taüll Tlf. 973696028
El bar més encantador. Salvador Sostres.
Contradient els principis més elementals de la meva moral indoor estic en condicions d’afirmar que el bar Mallador de Taüll és un dels més encantadors del món. Una vegada en parlí, ja fa un temps, molt de passada. Es tracta d’un jardí/bosquet que hi ha al costat de l’església de Sant Climent: a l’esquerra, concretament, si t’ho mires des de la carretera, a l’aire lliure però sota la cura d’uns arbres molt hospitalaris que aquí dalt en diuen besurts i que nosaltres els coneixem més pel nom de moixeres. Bé, "nosaltres" és un dir, perquè, pel que fa a mi, no he sabut mai el nom de cap arbre. Són arbres i punt. Hola, arbre, com estàs? I au. Tenen uns fruits vermells i petitois, de la mida de les llenties. Focus lligats als troncs d’alguns d’aquests arbres i espelmetes a les taules. Aire de rondalla, follets i fades. El gintònic, més que acceptable, preparat amb una ginebra d’aquestes de nova generació. El Mallador és també un restaurant i s’hi serveixen unes menges bàsiques però ben agradables. I allà al davant, com si l’haguessin alçat per complaure’t, un dels romànics més bonics del món. El Mallador és un bar extraordinari, posat al lloc oportú i tractat amb delicadesa extrema. De vegades és un camí molt simple i molt curt, el que du a la perfecció. Cal tenir sentit de la proporció, la idea, gràcia, potser un poc de sort, i que les circumstàncies t’acompanyin. I és així que de sobte et trobes aquests formidables prodigis sense que cap retòrica els anunciï. Caiguts com del cel, últims jocs del paradís, rebufons i encantadors, sense drama ni pedanteria ni esforç. Durant els mesos de l'hivern queda aquesta part del bar totalment coberta de neu i per tant impracticable, però si hi ha una manera gens degradant de passar l’estiu atroç aquesta és sens dubte anar a prendre gintònics al Mallador. Ho notaràs: hi ha una elevació. Bosquet sublim, esclat romànic, el fred que a partir de les 11 moltes nits t’obliga a posar-te l’abric i aquesta sensació de centre de l'univers que et pren quan no podries estar millor. Domini i glòria i superjò, com si fossis l’àngel que tria les ànimes i l’alè que fa moure el món.
El dissabte soparem a: Creperia Ca la Pepa. 973 696 312 Ctra. Taüll S/N - BOI
Intel·ligència i qualitat. Salvador Sostres
Al poble de Boí hi ha la creperia Pepa, un dels millors restaurants de l'Alta Ribagorça, per no dir el millor. No s’hi interpreta el receptari de cap cuina de muntanya, és un compendi de delicadeses insòlit a 1.500 metres d’altitud. El bonic regal de trobar-s’hi una cuina tan agradable, gens feixuga i molt exacta. La crep de salmó fumat, alvocat i pinyons, o la seva variant, amb guacamole; condimentades les dues amb oli d’anet. La de trinxat, o la clàssica de pernil i formatge, aquí revisitada afegint-hi un ou ferrat i sobrassada: això, pel que fa a les salades. De les dolces cal destacar la qualitat de les confitures de la casa, l'onerosa sensualitat de la crep de xocolata, convenient fins i tot per als qui, com a mi, no ens agrada la xocolata. Els entrants compten amb algunes amanides que l’Anna diu que són prou bones, com per exemple la de foie amb figues, i jo mateix puc certificar que la crema de verdures del dia és molt encertada. Hi ha també l’opció de compartir un bloc de foie amb torrades. A la Pepa hi trobem reunides les dues grans virtuts que necessàriament ha de tenir una bona cuina: qualitat i intel·ligència. El punt de distinció i d’elegància és, en aquest lloc i amb aquest nom, tota una sorpresa: a banda de la cuina, la decoració és agradable i suggerent, i el servei, poc expressiu però eficaç i, al capdavall, amable. Reserveu taula al primer torn, a dos quarts de nou. Encabat, i a poques corbes de distància, ja a Taüll, hi ha el jardí del bar Mallador, just davant de l’església de Sant Climent. Tocades les deu hi fa fred de jersei i algun abric més, però en pocs llocs del món us podreu prendre un gintònic enmig d’un bosquet tan encantador, il·luminat amb molta gràcia, tot just davant d’un dels romànics més cèlebre i preciós.
També podem valorar el restaurant El Caliu a Taüll. Tel. 973 696 212.
Just en la carretera que puja a les pistes, després de passar pel costat de l’església de Sant Climent de Taüll s’arriba a aquest restaurant familiar. Disposa de dos menjadors decorats sense excessos, amb boniques vistes a la vall, tant des de les taules com des de la terrassa. La seva cuina dirigida per Miquel Subirà i Margarida Puyol, té com a base els típics productes de muntanya amb els que es preparen l’escudella (vianda, com li diuen a la vall) el civet de senglar, el pollastre de corral amb bolets i l’espatlla de xai farcida. Entre els peixos destaca la seva recepta de bacallà gratinat amb musselina d’all. Cal no oblidar l’amanida amb pedrer d’ànec, el magret amb salsa de mirtils i crema de llimona.
També podem valorar el restaurant El Caliu a Taüll. Tel. 973 696 212.
Just en la carretera que puja a les pistes, després de passar pel costat de l’església de Sant Climent de Taüll s’arriba a aquest restaurant familiar. Disposa de dos menjadors decorats sense excessos, amb boniques vistes a la vall, tant des de les taules com des de la terrassa. La seva cuina dirigida per Miquel Subirà i Margarida Puyol, té com a base els típics productes de muntanya amb els que es preparen l’escudella (vianda, com li diuen a la vall) el civet de senglar, el pollastre de corral amb bolets i l’espatlla de xai farcida. Entre els peixos destaca la seva recepta de bacallà gratinat amb musselina d’all. Cal no oblidar l’amanida amb pedrer d’ànec, el magret amb salsa de mirtils i crema de llimona.
