Saber fer mitja volta
Caminem, cap aquí, cap allà, fem
passes petites i passes grans, trepitgem camins que ens porten cap aquí i cap
allà, ens endinsem en el desconegut amb el desig permanent d’una doble
excursió: la d’anada i la de tornada.
Crec que cada vegada que sortim a
la muntanya som més conscients de la segona excursió. Com diu una coneguda
muntanyenca a la seva parella, que l’acompanya en les seves escalades i
ascensions: “a dalt al cim només et puc
fer un petó, per tal que un cop a casa, pugui fer-te el que falta”.
Moltes vegades, en determinades
situacions, podem tendir a oblidar on és el veritable cim que hem anat a pujar.
Doncs bé, la realitat s’encarrega
de recordar-nos constantment que, els humans, per raons inexplicables, canviem
d’actitud quan es tracta d’assolir un objectiu que ens representi un repte. Amb
això no vull pas criticar la necessària assumpció de riscos que el medi natural
en general i les muntanyes en particular, ens obliguen a acceptar. Més aviat,
el que vull assenyalar és la facilitat amb que, en determinades situacions,
assumim riscos irracionals, innecessaris, per tal de tirar endavant amb allò
que volem aconseguir.
Que aixequi la mà qui estigui
lliure de culpa!
Amb la sort que tenim d’anar a la
muntanya sempre en grup, ben acompanyats, i que forma part del nostre ADN les
diverses “encigalades” (mot que
utilitzo per referir-me als errors que sovint tenim, alhora de triar el camí
correcte), hauríem d’anar aprenent, mica en mica,, el valor de una retirada a
temps.
Prenguem la decisió que prenguem,
no serem ni millors ni pitjors muntanyencs. Això si, millor prendre sempre la
decisió correcta.
I aquesta dificultat que envolta
el fet d’esbrinar el moment, la situació, el motiu real, pel qual decidim fer
mitja volta, el que converteix una simple presa de decisions en un art.
Saber fins on es pot estirar la
corda de les nostres capacitats i la dels nostres companys i companyes
d’aventures, pot no resultar fàcil. És per aquesta raó que penso que no cal
tibar la corda fins a límits en que aquesta hagi de demostrar la seva
resistència, i que es millor pensar sempre que la presa d’una bona decisió
avui, serà el passaport per l’activitat que farem demà, i d’allò tant clàssic,
per tantes vegades dit – i poques vegades cregut – de que “la muntanya no es mourà de lloc”
