dijous, 11 de desembre de 2014

11 de desembre, dia internacional de les muntanyes

Saber fer mitja volta

Caminem, cap aquí, cap allà, fem passes petites i passes grans, trepitgem camins que ens porten cap aquí i cap allà, ens endinsem en el desconegut amb el desig permanent d’una doble excursió: la d’anada i la de tornada.

Crec que cada vegada que sortim a la muntanya som més conscients de la segona excursió. Com diu una coneguda muntanyenca a la seva parella, que l’acompanya en les seves escalades i ascensions: “a dalt al cim només et puc fer un petó, per tal que un cop a casa, pugui fer-te el que falta”.

Moltes vegades, en determinades situacions, podem tendir a oblidar on és el veritable cim que hem anat a pujar.

Doncs bé, la realitat s’encarrega de recordar-nos constantment que, els humans, per raons inexplicables, canviem d’actitud quan es tracta d’assolir un objectiu que ens representi un repte. Amb això no vull pas criticar la necessària assumpció de riscos que el medi natural en general i les muntanyes en particular, ens obliguen a acceptar. Més aviat, el que vull assenyalar és la facilitat amb que, en determinades situacions, assumim riscos irracionals, innecessaris, per tal de tirar endavant amb allò que volem aconseguir.

Que aixequi la mà qui estigui lliure de culpa!

Amb la sort que tenim d’anar a la muntanya sempre en grup, ben acompanyats, i que forma part del nostre ADN les diverses “encigalades” (mot que utilitzo per referir-me als errors que sovint tenim, alhora de triar el camí correcte), hauríem d’anar aprenent, mica en mica,, el valor de una retirada a temps.

Prenguem la decisió que prenguem, no serem ni millors ni pitjors muntanyencs. Això si, millor prendre sempre la decisió correcta.

I aquesta dificultat que envolta el fet d’esbrinar el moment, la situació, el motiu real, pel qual decidim fer mitja volta, el que converteix una simple presa de decisions en un art.


Saber fins on es pot estirar la corda de les nostres capacitats i la dels nostres companys i companyes d’aventures, pot no resultar fàcil. És per aquesta raó que penso que no cal tibar la corda fins a límits en que aquesta hagi de demostrar la seva resistència, i que es millor pensar sempre que la presa d’una bona decisió avui, serà el passaport per l’activitat que farem demà, i d’allò tant clàssic, per tantes vegades dit – i poques vegades cregut – de que “la muntanya no es mourà de lloc”