dimecres, 25 de novembre de 2009

Pujada a la Mola des del coll d’Estenalles (1.104 m.) - Matinal

28 de novembre de 2009

Hora de sortida: Dos quarts de vuit del matí.

Ubicació: Comarca del Vallès Occidental.

Temps aproximat: 5 h. (12 Km.).

Desnivell: 200 m.

Dificultat: Normal.


Itinerari: Sortirem dissabte al matí en direcció a Terrassa, Matadepera i el coll d’Estenalles.

L'excursió s'inicia al Centre d'Interpretació del Coll d'Estenalles (PK 14,8 de la carretera de Terrassa a Navarcles). Cal prendre el camí asfaltat que s'inicia al davant d'aquest equipament.

El Centre d'Interpretació
L'origen d'aquest edifici està relacionat amb la construcció de la carretera dins el Pla de Vies de Comunicacions de la Mancomunitat (1914-1923). Antigament, per allotjar els peons i les eines per a la construcció i el manteniment de les carreteres, es construïa la "caseta dels peons caminers", que en aquest cas es localitzà al Coll d'Estenalles. La qualificació de parc natural i la situació central que ocupa aquest edifici van suposar un gir en la seva història, ja que des de l'any 1982 acull el centre d'interpretació del parc que, a més de facilitar informació general als visitants, compta amb una exposició i un audiovisual permanents.

Comencem l'itinerari seguint les fites amb etiquetes color taronja i el camí ens sorprèn amb un fort pendent. Seguim recte i agafarem a l'esquerra el camí senyalitzat del Montcau al que pujarem préviament. En aquest tram, el camí és suau i sinuós, amb una vista de contrastos espectaculars que ens compensa de l'esforç inicial. A l'esquerra del camí, les clapes d'arbustos del sec i pedregós turó del Montcau contrasten, a la dreta, amb els boscos espessos de la fondalada humida del Cellerot i de la carena del Roure del Palau. A la tardor, la diversitat de comunitats vegetals s'evidencia amb la varietat cromàtica del paisatge i és fàcil distingir-hi les groguenques rouredes caducifòlies dels verds alzinars perennes. Admirats pel paisatge, arribarem al final del camí asfaltat i ens endinsarem al coll d'Eres. Trobarem la instal·lació d'uns contenidors per les deixalles abans de prendre el camí que, girant a la dreta del monòlit, s'enfila pel bosc de la carena del Pagès. Deixarem a mà esquerra els camins de la canal del Llor i del Montcau.
* El Roure del Palau
Les obagues humides dels sots de les Teixoneres i de la Bota, al marge dret del camí, estan recobertes de rouredes que, remuntant els vessants, limiten amb l'alzinar de la carena. El magnífic Roure del Palau, anomenat així per la seva majestuositat – gairebé 30 m d'alçada i 1,5 m de circumferència –, es troba en l'àrea de contacte de tots dos boscos.

A mesura que avancem, l'alzinar que ens envolta és més frondós i origina un medi fresc i humit. Les plantes d'aquest bosc es disposen en tres nivells: les més baixes són les herbes, les més altes són els arbres – principalment alzines – i, entremig, trobem els arbustos. Les plantes enfiladisses com l'heura entapissen el sòl i pugen pels troncs fins a lligar tot el conjunt. Les furgades dels marges del camí ens recorden que som als dominis del senglar, que remou la terra cercant glans i arrels. La variada fauna d'aquest bosc – guineus, genetes, fagines – és difícil de veure per la seva activitat crepuscular. Alguns ocells són més fàcils d'advertir: el vol sobtat d'un tudó o els cants del gaig i la merla, en són alguns exemples.
** La carbonera
El terreny visiblement més fosc d'aquest indret ens indica que ens trobem al damunt d'una antiga plaça carbonera. L'aprofitament de la fusta d'alzina per a l'obtenció de carbó vegetal ha estat, fins fa ben poc, molt intensa al massís. L'activitat del carboneig era dura i complexa. Tallar i traginar branques i troncs, construir i encendre la pila i controlar-ne la cocció eren les tasques fonamentals de les colles de carboners entre novembre i abril. El carbó obtingut es transportava en matxos i es venia als masos i les ciutats de la rodalia.

Seguint el camí ample, arribem a un encreuament. El sender de l'esquerra mena, amb traç estret i confús, al ventós pla de les Pinasses, on trobem, enmig d'un prat, una esplèndida pineda de pi roig amb exemplars de grans dimensions. La preferència d'aquest arbre pels climes de tendència continental més humits i freds ens fa dubtar del seu origen natural al massís i ens fa creure que hi hagi estat introduït per l'home. A l'extrem del replà, s'obre una àmplia panoràmica vers llevant. Als nostres peus, els escarpaments del massís es precipiten fins a la vall del riu Ripoll. Al marge del riu, s'hi assenten, al Nord, la vila de Sant Llorenç Savall i, al Sud, la de Castellar del Vallès, que s'obre vers la plana. En primer pla, masses de pins i alzines s'estenen entre els cingles de Gallifa i de Bertí. Al fons, tancant l'horitzó, el Montseny. Observem, al Sud, el perfil de la Mola i, recordant el nostre objectiu, tornem a l'encreuament. Prenem ara el sender rocós que baixa bruscament. Cal anar amb prudència uns quants metres fins que el camí torna a planejar. Trobem un nou encreuament. El camí de l'esquerra ens durà al cingle dels Òbits.
*** Els Òbits
Les balmes del massís han estat secularment aprofitades per construir-hi habitacles obrant tan sols al cantó obert de la roca. Aquestes edificacions, que permetien combinar les necessitats econòmiques amb les defensives, van proliferar força durant la turbulenta edat mitjana. Les balmes obrades dels Òbits pertanyen a un mas de dues estances amb dos pisos. El primer pis es destinava al corral i el segon, a l'habitatge. Dels camps de conreu, arrapats als diminuts replans del relleu, només en resten algunes feixes al costat del camí. L'avanç dels boscos, després de l'abandonament dels conreus, amaga aquestes estructures agrícoles i es fa difícil d'imaginar que tot el massís havia estat esquitxat de camps. Observant el conjunt, en deduïm la vida dura i austera dels seus habitants. Les balmes obrades són un dels elements més destacats del patrimoni cultural del massís que cal conservar entre tots.

Retornem al camí principal i seguim recte deixant a mà dreta els camins de la canal del Bosc i del Pi Tort. L'alzinar que ara ens acompanya, amb alzines escanyolides i sotabosc pobre, no s'ha recuperat encara de la intensa explotació d'altres temps. Passem pel costat d'una feixa i, pocs metres després, sortim inesperadament del bosc i comencem a transitar pel damunt de la cinglera de Sescorts. Una panoràmica es destapa davant nostre amb un primer pla de la Mola amb el monestir vestint el cim. A l'altra banda, l'Obac s'enfila, de Nord a Sud, superant els 900 m d'alçada als turons de la Pola, del Castellsapera i de la Carlina. Enfonsada sis-cents metres, i separant les dues serres, la riera de les Arenes segueix el seu descens, ara més mandrós, cap al Vallès.
**** La Mola
Des d'aquest indret és senzill entendre el topònim d'aquest cim. Mola, en termes de relleu, significa "turó escarpat acabat en planell". En el nostre cas, podem reconèixer fins a tres moles esglaonades per la combinació de cingleres i planells. Aquest tipus de relleu, molt característic a Sant Llorenç, es produeix per la presència de roques de duresa desigual que es disposen en capes horitzontals alternades, és a dir, una capa de roca dura se superposa a una capa de roca tova i, així, successivament. L'erosió (desgast de les roques al llarg del temps produït principalment per l'aigua) actua més fàcilment en les capes toves formant planells i deixant sense base l'extrem de la capa dura del damunt. Aleshores, aquesta no pot sostenir el pes de l'extrem descalçat i es fractura formant cingleres. Com podem observar, els blocs tallats es precipiten a la base de la cinglera.

Seguint la cinglera, fem una giragonsa a l'esquerra. Cal anar amb compte pel rocam inclinat per on transcorre el camí. Després de superar un tram estret de fort pendent i de rocam esberlat, arribem al morral del Drac, situat enmig d'un coll on conflueixen quatre camins. El camí de l'esquerra mena a l'ermita de Santa Agnès (10 minuts) i el de la dreta davalla a Can Pobla, seguint un altre dels itineraris del parc, senyalitzat amb el color groc. El nostre itinerari segueix tot recte.
***** El morral del Drac
El morral del Drac és un bon exemple de monòlit, una de les formes més peculiars del relleu d'aquest massís. Les figures capritxoses que l'erosió ha modelat en aquestes masses rocoses són l'origen d'un gran nombre de topònims: el Cavall Bernat, el Paller de Tot l'Any o la Castellassa. El morral del Drac deu el seu topònim a una llegenda que explica com els moros van portar un drac a Sant Llorenç que tenia horroritzada tota la comarca. Després de doblegar tots els cavallers que s'hi enfrontaren, el comte de Barcelona el va ferir de mort en aquest monòlit.

Marxem del coll. A pocs metres deixem el camí planer i, seguint la fita, pugem pel rocam. Fem mitja volta a mà esquerra per seguir l'ascens per una canal estreta i ombrívola. Sortim d'aquesta i, després de creuar un prat, veiem el monestir dalt del cim de la Mola, punt final de l'itinerari.
****** El monestir
El cim de la Mola és, amb 1.104 m d'alçària, el punt més elevat del massís i un dels indrets més lloats per artistes i literats. Un cop a dalt val la pena passar una estona gaudint del magnífic paisatge que s'hi contempla. Al nord, el Montcau en primer pla i els Pirineus al fons. A ponent, l'Obac i Montserrat; i al sud, el pla del Vallès i el Tibidabo. I si el dia és clar, fins i tot es poden veure els Pirineus o l'illa de Mallorca. A banda de les vistes, al cim de la Mola també s'hi pot visitar el monestir de Sant Llorenç del Munt. Es tracta d'una construcció romànica que es distingeix per la seva austeritat arquitectònica, on va establir-se una comunitat de benedictins. Es va fundar l'any 985, es va consagrar el 1064. Consagrat a sant Llorenç al segle XI, presenta una senzilla estructura de tres naus amb absis i un creuer amb cimbori al centre. Dels pocs elements ornamentals que presenta, cal destacar els relleus de franges i arcs cecs que decoren les façanes dels absis. El conjunt de l'edifici està erigit amb pedra tosca extreta de la mateixa muntanya. Durant el segle XVII es va abandonar.

Avui acull un restaurant, que és el més alt del Vallès. Esmorzarem en aquest restaurant (famós per la varietat de botifarres....) i tornarem pel mateix camí de la pujada.

Observacions: Excursió llarga però agradable, que transcorre generalment per camins amples i de pendent suau. L'itinerari, que està senyalitzat per fites amb etiquetes de color taronja, ens ofereix la combinació d'ambients rocosos amb espectaculars panoràmiques i ambients boscosos d'aparença selvàtica, així com també alguns dels elements més destacables del patrimoni natural i cultural del parc.

Ferran Canyameres (1898 – 1964) escriptor nascut a Terrassa i exiliat a París on va fundar l'editorial catalana Albor. La seva obra literària comprèn diversos gèneres com el teatre, la narració, la poesia o les memòries. En el seu llibre de poemes Com el Vallès no hi ha res, Ferran Canyameres dedica un bon grapat de versos als paisatges de Sant Llorenç del Munt. En el poema "La Muntanya Brava" descriu alguns dels indrets més emblemàtics de la zona, entre ells el cim de la Mola. La pujada a aquesta muntanya és una de les excursions clàssiques del parc natural.

Lectures recomanades:
- Canyameres i Casamada, Ferran. Com el Vallès no hi ha res: geografia poètica. Barcelona, Ed. Aymà, 1951.
- Canyameres i Casamada, Ferran. Obra completa. Barcelona, Columna Edicions.
- Canyameres i Casamada, Ferran. El Vallès, vigor i bellesa. Barcelona, Ed. Selecta, 1970.
- Grau, Edmon. Camins i fonts de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Barcelona, Diputació de Barcelona, 2005.
- Pladevall, A.; Adell, J.A. El monestir romànic de Sant Llorenç del Munt. Barcelona, Artestudi Edicions, 1980

«Gairebé a la Mola, el teu cim, el lluc
de la teva planta que imposa energia,
hi ha la font que inclina a la melangia
amagada i fosca, la font del Saüc.

A dalt de la Mola té color de vell
un monestir de gran porta oberta
a l’espai verd - blau que el desig desperta
d’estendre les ales com un oronell.»

Ferran Canyameres i Casamada, 1951

Referent a aquesta cita sobre en Ferran Canyameres, hem rebut aquest correu:

Hola, us escric amb certa emoció, després d’haver llegit la ressenya que feu d'en Ferran Canyameres, el meu avi.

De cor, moltes gràcies

Enric Agut Canyameres