divendres, 25 de desembre de 2009

El dolmen de Pedra Gentil (350 m.)

Diumenge 27 de desembre de 2009. Matinal. Darrera sortida de l’any 2009.
Hora de sortida: Vuit del matí.

Ubicació: Comarca del Vallès Oriental (Parc Natural del Montnegre)

Temps aproximat: 2 h. 45 m. (5,5 Km.)

Desnivell: 120 m.

Dificultat: Normal.

Programa: Sortirem a l’hora esmentada en direcció a l’autopista AP-7 en direcció a Girona. Pararem a fer el tallat a l’àrea de servei de Sant Celoni. Sortirem per la sortida de Sant Celoni (sortida 11) i anirem direcció a Vallgorguina.

Vallgorguina, poblet del Vallès Oriental situat just al punt d’unió del massís del Montnegre i la serra del Corredor. Al mateix poble de Vallgorguina, al carrer de l’Església, hi trobarem l’Oficina del Parc del Montnegre i el Corredor.

Itinerari:


Inici de l'itinerari.

Trobem el senyal d'inici al final del carrer Montseny, passat el pont de la riera de Vallgorguina. Tot seguit, enfilem el camí que voreja, per l'esquerra, el pla del Forn.

* El pla del Forn.

Aquest pla de conreu, abans horta de regadiu, és ocupat en gran part per vivers d'arbres ornamentals i, prop de la riera, per plantacions de plàtans i pollancres. Amagada entre els plàtans, vora el camí, raja la font del Forn. Una mica més enllà, es pot contemplar un àlber centenari de reflexos argentats.

Passat l'àlber, voregem la plataneda i seguim paral·lels a la riera. Tot just travessat el sot de Can Sumana, prenem el primer trencall a l'esquerra, camí que més amunt es fa costerut però ufanós de vegetació pels avellaners i els castanyers que l'envolten. Un corriol fressat a l'esquerra ens indica la font d'en Nel, bell paratge de quietud i remors sota la verdor transparent del fullam.

Seguim pel camí que, fent giragonses, ressegueix el flanc de la muntanya en un suau ascens. Després de passar per un coll carener, davallem fins al replà del Suro d'en Duran. Ocult entre pins i alzines, aquest suro majestuós i gegantí deixa entreveure el treball dels peladors al llarg dels anys. Quan arribem a la pista forestal, a la dreta veiem el turó del Dolmen.

** El dolmen de Pedra Gentil.


Els megàlits – paraula d'origen grec que significa "pedra gran" - són monuments construïts entre els mil·lennis IV i II abans de la nostra era que van tenir com a funció bàsica la funerària.

De megàlits, n'hi ha de diversos tipus. Pedra Gentil correspon al que s'anomena cambra simple. La seva existència s'estableix al període calcolític, fa uns quatre mil anys. La singularitat de la construcció megalítica de Pedra Gentil ha motivat que la seva imatge hagi estat àmpliament difosa.

El dolmen és un dels atractius més grans de la ruta. Situat dalt d’un pujol, es tracta d’una construcció megalítica, de funció funerària i d’uns quatre mil anys d’antiguitat. És un dels símbols més difosos de la serra del Corredor i encara avui esfereeix lleugerament, perquè algunes nits s’hi celebren tota mena de rituals; les restes (pedres, branquillons, herbes aromàtiques) es poden veure al centre del dolmen. Des de la petita esplanada on hi ha la construcció mil·lenària podem pujar per una escala psicodèlica feta a partir d’arrels protuberants de pins i gaudir d’una vista esplèndida dels voltants.

Diu la tradició que aquest dolmen era lloc de trobada de les bruixes de la costa. Els pescadors del Maresme creien que les bruixes s'aplegaven al seu entorn, on havien de donar compte de la seva conducta bruixesca. La que no havia fet prou malifetes era penjada de la pedra superior del dolmen, que fa forca. Perquè els no - iniciats no poguessin veure el sacrifici, les bruixes desencadenaven una gran venteguera en totes direccions. (Per a més informació, visiteu l'exposició permanent "El dolmen de Pedra Gentil" al carrer de l'Església, 13, de Vallgorguina.)

Des del dolmen es veu, cap a l'Oest, sorgint sobre les capçades del bosc, el campanar de l'església de Santa Eulàlia de Tapioles.

Ascendint per la pista ampla en direcció al santuari del Corredor, a pocs metres, un camí a la dreta ens mena, en uns cinc minuts, a l'església enrunada de Santa Eulàlia de Tapioles, documentada des del 878. D'origen romànic, la capella va ser arruïnada el 1373 i reconstruïda en època barroca. El seu interior buit i escrostonat encara fa una lleugera olor d’espelma. A la façana de l’església hi ha alguna pintada que en algun moment devia ser provocativa.

Reprenem la pista principal i pugem enmig d'alzines, alzines sureres, pins i roures, fins a arribar al pla dominat pel mas de Can Pradell.

*** Can Pradell de la Serra.

Can Pradell de la Serra, d'estil senyorial, va ser construït amb façana esgrafiada i una elegant galeria d'arcades durant el segle XIX. Malgrat el seu estat d'abandonament, cal destacar, a més de la casa, la font i la magnífica pallissa, construïda el 1842, que té al davant l'era i conserva part del sardinell que l'envoltava.

Vora la pista sobresurt un plàtan majestuós, punt de referència dels coneixedors d'aquest territori.

Deixem Can Pradell i seguim per la pista que duu al Santuari del Corredor. A pocs metres, prenem a l'esquerra un camí que entre volts i revolts planeja suaument cap a llevant.

**** El bosc de la Puig.

Com a bona part del terme de Vallgorguina, aquí es pot observar l'existència d'un bosc mixt on es barregen alzina, surera, roures i pins, amb predomini d'uns o altres segons l'orientació i el grau d'intervenció humana.

En aquesta part de la serra del Corredor, així com en el veí Montnegre, destaca l'abundància d'uns boscos força originals i d'elevat interès paisatgístic i ecològic: les suredes. L'alzina surera creix bé sobre sòls sorrencs pobres en nutrients. És el cas del sauló (sorra granítica) que trobem en aquestes muntanyes. Afavorida des dels segles XVIII i XIX per la indústria del suro i el desenvolupament de la vinya, la seva explotació s'ha mantingut fins als nostres dies.

Juntament amb l'alzina surera, a les zones més ombrívoles abunden les alzines i els roures, mentre els vessants més assolellats són preferits pels pins pinyers. Al seu voltant es desenvolupa un sotabosc dens i variat. Així, tenim un estrat arbustiu alt format per espècies com el bruc i l'arboç, arbusts més baixos com la gòdua, l'argelaga negra, les estepes, la roja i el galzeran. Nombroses lianes com el lligabosc, l'arítjol, l'heura o l'esbarzer donen al bosc un aspecte selvàtic.

El camí continua per l'obaga ombrívola fins que, després d'una sèrie de revolts, s'obre a la llum. Resseguim la carena i, quan el camí tomba a la dreta, veiem la masia de Can Clarens.

***** La solella de Can Clarens.

La masia de Can Clarens, situada al bell mig d'un petit replà de la solella del mateix nom, data del 1776 i, d'aleshores ençà, el seu ús agrícola s'ha vist desplaçat per altres com el residencial. Actualment, és un centre d'educació ambiental i casa de colònies.

Aquest indret ofereix esplèndides panoràmiques del Montnegre de Ponent (767 m) cap a l'Oest i de la serra de les Mules (532 m) a l'Est.

La foscor dominant dels alzinars s'enriqueix amb una variada gamma de tonalitats que fan d'aquest paisatge un mosaic de colors boscans: brunencs de les alzines sureres, blavencs de les clapes de pinastres, verd viu dels pins pinyers, groguencs d'arbres de ribera… En la llunyania, harmònicament disposades, es poden apreciar algunes masies envoltades de camps.

Deixem Can Clarens pel camí carreter que creua les feixes i enfila la baixada entre alzines sureres i pins pinyers. En un ràpid descens, ens trobem davant del pont de la riera de Can Vilar, que travessem per retornar al nucli de Vallgorguina.

Observacions: Un paradís verd a mig camí entre el Vallès i el Maresme. Excursió agradable i suau per camins i pistes ben indicades. L'itinerari és senyalitzat amb fites de fusta, amb dues franges blanca y verda.

Dinarem al restaurant Amarena de La Palma de Cervelló, tel. 93 672 09 14 web: http://www.restaurantamarena.com/ Tornarem a casa als voltants de les cinc de la tarda.

Crònica de la sortida: http://molinsdeferro.blogspot.com/2009/12/el-dolmen-de-pedra-gentil.html