dijous, 7 de desembre de 2017

Us volia dir quelcom.

Si la bondat no estigués tan desacreditada, començaria dient que fulanet o fulaneta és una persona bona.

Però en els temps que corren hi ha el risc que es confongui amb una mena de candidesa, innocència o fins hi tot ingenuïtat.

Així que començaré de nou: és un muntanyenc o una muntanyenca. I això significa compromís, honestedat i companyonia.

Entenc que hi pot haver qui aixequi la ma per protestar, però abans que les samarretes tècniques, els altímetres, els GPS etc. inundessin les alçades, hi havia valors que estaven estretament lligats a les muntanyes.

No eren principis exclusius de la gent que fem muntanya, per descomptat, però la passió per pujar un cim solitari, per olorar el fred d’una glacera, la rosada de la matinada, ajuden a desenvolupar el saludable hàbit de saber-se insignificant.

La gent que pugem muntanyes sempre tenim un somriure fàcil, fem aquella ganyota tímida i entenem les encaixades com un pont i no com una formalitat.

Pugem junts, convivim junts, ens ajudem els uns als altres. La gent que vivim la muntanya som uns bonassos, però estrictes com una monja amb son.

Som gent que diem que si poguéssim, ens agradaria passar mig any a la muntanya.

Quan ens ho imaginem, fem càlculs, fem plans, mirem el calendari, l’agenda. Se’ns il·luminen els ulls i posem cara d’infants.

Ja no som muntanyencs com els d’abans, de mans calloses, veu greu i mirada aspra. Som aquella bona gent que et creues pel camí i t’ajuden per que si, perquè ajudar-se és el més normal.

Ho he dit al principi, som gent que ens agrada i estimem la muntanya i la natura.


I el que encara no havia dit: Aquest 6 de desembre fem 20 anys!