Les coves de Mura (722 m.)

Dilluns 30 d’agost de 2010

Entre valls i cingleres. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

Hora de sortida: nou del matí.

Ubicació: Comarca del Bages.

Temps aproximat: 2 h. 15 m. (4,8 Km.)

Desnivell: 285 m.

Dificultat: Normal.

Programa: Sortirem de casa a l’hora esmentada, havent ja esmorzat. Agafarem l’autopista Terrassa – Manresa fins a la sortida del Pont de Vilomara. Seguirem direcció Rocafort i Mura.

Itinerari: En aquest recorregut descobrirem algunes claus per interpretar el relleu i la geologia del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Alhora, tindrem l'ocasió de veure alguns exemples de la influència que aquests factors, juntament amb el clima, tenen sobre la vegetació. L'itinerari surt del Centre d'Informació de Mura. Si volem visitar les coves, caldrà que fem la reserva al mateix Centre, des d'on un informador ens acompanyarà per fer el recorregut.

Prenem el carrer que baixa cap a la riera de les Nespres, i enfilem pel corriol que corre paral·lel al curs d'aigua (fites de ferro de color verd amb un rectangle vermell). Poc després, trobem una bifurcació que cal seguir a l'esquerra. Si seguim el camí principal, durant alguns minuts trobarem diversos desviaments menors, que evitarem. Menció especial es mereix, però, un dels que apareix a la dreta: és l'antic camí empedrat de Mura a Montserrat, que enllaça amb el camí Ral. Poc després, travessem un petit torrent, comencem a veure algunes balmes i entrem al llit del torrent d'en Reixac. Cal extremar la precaució quan aquest tram pugui estar mullat o gelat.

* El torrent d'en Reixac
El passeig sobre la llera ens revela la naturalesa del rocam. És un conglomerat, format per còdols units per un ciment, que pot ser argilós, de color rogenc, o calcari, de color grisós. L'aigua erosiona aquesta roca. Així, les balmes es formen quan una franja de material erosionable, que és al dessota d'una capa de material més resistent, és atacat per l'aigua i en resta el refugi natural. El torrent d'en Reixac, com molts d'altres, discorre sobre roca nua. Si el corrent d'aigua troba una capa de roca més erosionable, l'excava i en resulta un salt d'aigua. Aquesta mateixa erosió és la que provoca les figures capritxoses que coronen les muntanyes del parc natural i les esquerdes que donen lloc a les canals, les coves i els avencs.

En sortir de la llera, el corriol es fa enfiladís en suau pendent. Travessarem una pista forestal, que ignorarem, i continuarem camí amunt. En aquesta zona, la vegetació és poc frondosa, sobretot si la comparem amb la que ara podem observar als vessants de l'altra banda de la vall.

** La vegetació de solana
Les característiques del rocam que hem esmentat condicionen la vegetació del parc natural. El conglomerat és una roca força permeable i rica en esquerdes, que engoleix amb facilitat l'aigua que hi cau. A més, els pendents dificulten la retenció de sòl. Tot plegat fa que la vegetació que hi creix sigui limitada, tret d'aquells paratges d'obaga o de les canals, on la humitat és més alta. En aquest vessant, que és solell, trobem un alzinar esclarissat, barrejat amb pineda i amb profusió d'arbusts com el romaní, les estepes, el càdec, l'arboç, el boix o la savina, molt resistents a la sequera.

Continuarem corriol amunt seguint la vall d'en Reixac, fins que després d'una estona arribarem a un encreuament de camins. El de la dreta puja dalt la carena. Després hi tornarem, però de moment prenem el de l'esquerra, que ens porta directament a les coves de Mura. La cova està tancada per una porta metàl·lica. En podem demanar la clau al Centre d'Interpretació de Mura o al del Coll d'Estenalles. Per visitar la cova convé disposar d'una llanterna, casc, bon calçat i una actitud ben respectuosa, no malmetre les formacions ni deixar-hi escombraries. En marxar, assegureu-vos que la porta queda ben tancada.

*** Les coves de Mura
Les coves són una altra expressió de la dinàmica geomorfològica del massís de Sant Llorenç i la serra de l'Obac. Són cavitats que s'endinsen en les entranyes de la roca, produïdes també per la dissolució de les roques per l'aigua. En general, si són horitzontals reben el nom de coves, mentre que el qualificatiu d'avenc queda reservat per als pous verticals. L'aigua porta dissolts carbonats que, dins de les coves, precipiten i esculpeixen figures d'una rara bellesa: les estalactites, les estalagmites, les columnes, les banderes o les perles. Les coves de Mura són, en realitat, una sola galeria d'uns dos-cents metres de fondària. Descobertes a mitjan del segle XIX per un pagès que, segons la llegenda, observà com un ocell entrava i sortia d'unes bardisses que n'ocultaven l'accés, tenen el seu atractiu principal en la sala d'entrada, on destaca una columna ben formada.

Desfem el camí que ens ha dut a la cova fins que trobem, al corriol principal, l'encreuament que ens ha de portar a la carena, concretament al collet d'en Reixac, després d'una pujada accentuada però curta. En arribar, trenquem a l'esquerra i, a poc a poc, entrem en els paratges rocosos que coronen la carena, des d'on, en dies clars, s'observa una magnífica panoràmica del massís de Sant Llorenç, la serra de l'Obac i Montserrat. En aquest punt, podrem observar un bell exemple viu del concepte de successió vegetal que es desenvolupa a les codines.

**** Les codines
El camí voreja els vessants costeruts desproveïts de sòl i vegetació. A la dreta veiem codines de roca nua. A l'esquerra, en canvi, el pendent és més suau, i algunes plantes poden començar a arrelar entre les esquerdes. D'aquesta manera retenen una mica de terra, on a poc a poc poden arrelar altres espècies de més port. Així s'inicia el procés de creació d'un sòl estable. Des del camí fins a la carena podem observar tota la seqüència de la successió vegetal: en primer terme creix la farigola, sobre un sòl encara minso; després segueixen, per aquest ordre, el romaní, les estepes, les savines i, finalment, les alzines. Això ens demostra, també, l'important paper de les farigoles com a fixadores de sòl i com a colonitzadores. Cal, doncs, evitar del tot recol·lectar-la.

Seguim endavant fins a un altre encreuament de camins. Prenem el desviament a l'esquerra. El de la dreta ens duria a la coma d'en Vila. Ara som plenament a la carena i, pocs minuts després, se'ns planteja una altra disjuntiva. El camí de la dreta s'enfila i ressegueix la carena, però després queda tallat per uns despreniments de roca recents. L'altre la voreja per l'esquerra. És aquest el que hem d'escollir. Ens endinsem en un sector de bosc humit, però abans, en una recolzada del camí, trobarem la font del Cargol.

***** L'alzinar de la font del Cargol
Les escasses fonts del parc natural són producte de la surgència de l'aigua que s'ha anat escolant per les esquerdes del rocam. En un punt concret, i en trobar capes de materials impermeables, l'aigua es veu forçada a emergir a l'exterior. Aquest vessant, a l'obaga, presenta un alzinar ben constituït. De seguida hi sentim una impressió de frescor que s'agraeix especialment els dies d'estiu. Acompanyen l'alzinar un marfull abundant, el boix i el galzeran, a més d'alguns exemplars típicament frescals de blada i de roure. Malgrat les condicions geològiques no han variat, el vessant, a redós de la insolació que rep la solana, conserva un índex d'humitat que permet l'establiment d'una vegetació frondosa.

Si continuem el camí podem comprovar els efectes d'un important despreniment de roca, que confirma l'estructura esquerdada del conglomerat que conforma aquestes muntanyes. La caiguda de blocs ha tallat el camí carener. Curiosament, si en aquest punt girem la vista al vessant oposat, podem observar un altre despreniment similar. Pocs metres després de seguir el corriol, i per sobre dels nostres caps, trobarem una de les figures capritxoses, que ara esmentàvem, que abunden al parc natural. Aquesta representa fidelment un cargol.

****** El Cargol
L'erosió lenta de l'aigua sobre la roca és la que genera les nombroses esquerdes que crivellen aquests rocams. Aquestes fissures, que tècnicament anomenem diàclasi, es van obrint a poc a poc i aïllen els blocs que, tot d'una, cedeixen sota l'atracció de la gravetat i es precipiten muntanya avall. Aquest procés és dinàmic i continu, té lloc des de fa milions d'anys i encara continua. L'erosió del conglomerat, d'altra banda, dóna lloc a formes que els pobladors han batejat amb noms d'elements quotidians. Així, el Bolet, el Cavall Bernat, els Plecs de llibre o, en aquest cas, el Cargol, on es reconeixen el cap, el cos i la conquilla del mol·lusc.

La tornada cap a Mura segueix el corriol fins arribar a una pista de muntanya. Ignorem una altra pista que no es dirigeix al poble, travessarem la riera de les Nespres, al marge esquerre de la qual veiem la font de l'Era i continuem. Seguirem caminant en paral·lel al curs d'aigua fins que arribem a l'església, on enfilarem pel carrer que puja i arribarem de nou al Centre d'Informació de Mura.


Observacions: Excursió agradable, de dificultat mitja, amb camins ben marcats i alguns pendents en el primer sector. L'itinerari és senyalitzat per fites amb etiquetes de color vermell.

És convenient portar calçat adequat, especialment per entrar a les coves, aigua, fruits secs i llanterna.

Per visitar les coves, cal anar al Centre d'Informació de Mura dissabtes i festius, de 10.30 a 11 h, des d'on un informador us acompanyarà a fer el recorregut i obrirà i tancarà les coves. La resta de dies de la setmana, les coves romandran tancades als visitants.

Dinarem al Restaurant Cal Carter de Mura. Situat al mig del poble, va ser fundat al 1964. l’oferta culinària va des de plats clàssics de la cuina catalana fins als més actuals amb productes de temporada. Tenen fama els cigrons amb bacallà, el poti-poti, l’amanida tèbia amb bolets i gambes, els peus de porc farcits i les carns a la brasa. A l’estiu serveixen sopars a la terrassa. Plaça Tomàs Viver, 1 Tel. 93 831 70 36, web: www.calcarter.net. Dimarts no festius, tancat.

Tornarem a casa als voltants de les sis de la tarda.