Dissabte 27 de febrer de 2021
Matinal
Hora de sortida: Set del matí.
Ubicació: Comarca del Baix Llobregat / Anoia.
Temps aproximat: 5 h 30 min (9,5
km)
Desnivell: 840 m (acumulat)
Dificultat (1): Mitjana.
Programa: Sortirem de casa a l’hora esmentada i anirem fins a Collbató per la A-2. Agafarem la sortida 575 i anirem paral·lels a la carretera fins al supermercat Bon Preu. Entrarem a la urbanització Pla del Castell (també coneguda com Ollé) i seguirem per l’Avinguda Principal, tot recte que després es converteix en el carrer Lleida i enllaça amb el Passeig de Ronda que agafarem a l’esquerra. Seguirem sempre direcció a la muntanya de Montserrat, per una pista forestal, fins al Mas de la Vinya Nova (Restaurant), on aparcarem els cotxes.
Itinerari: Sortirem del Mas de la Vinya Nova de Collbató, situat al peu de la muntanya. Deixarem la casa a la dreta i, a l’esquerra, la pista que ens porta al Bruc. Anirem pel mig d’oliverars. Travessarem dues pinedes i sortirem novament a uns conreus. Anirem a parar a una pista perpendicular que seguirem. L’agafarem cap a la dreta, en direcció a la muntanya per dins del bosc de pins i alzines.
Aviat agafarem una pista a mà dreta: el camí dels Francesos, que puja pel fons d’una clotada: la Socarrada. Deixarem un camí ample al costat dret, i aviat el nostre camí s’estreny i comença a pujar fort en llaçades per dins del bosc d’alzines.
Al cap d’una bona estona de pujar, arribarem a prop de l’Ajaguda. Aquí es bifurca el camí; a l’esquerra baixa al torrent del Migdia, i a la dreta, puja al Camell de Sant Jeroni. Agafarem aquest darrer camí que va pujant fent ziga-zagues per la carena, primer per dins del bosc d’alzines, més tard per lloms arrodonits, poc inclinats de roca. Des d’aquí tenim una gran vista sobre les roques del Montgròs, els Plecs de Llibre.
Anirem pujant força suaument per la carena, entre grups d’alzines i de codines. Davant tenim una gran roca: el Camell de Sant Jeroni. Avançarem cap aquesta roca, i se’ns uneix per l’esquerra el camí que ve del coll de Migdia. El camí es torna a ficar dins del bosc d’alzines dens i puja en revolts curts prop de la carena fins al coll, anomenat coll de l’Albarda Castellana o de les Pinasses. Agafarem, a l’esquerra, un corriol que segueix la carena i que ens ports en poca estona al camí de ciment de Sant Joan a Sant Jeroni. El seguirem a l’esquerra, farem un revolt tancat i deixarem una plataforma de pedres i ciment on hi havia hagut el restaurant de Sant Jeroni. Continuarem per unes escales de ciment amb trossos de passamà de cable fins al cim.
El cim de Sant Jeroni, de 1.236 metres d’altitud, punt culminant de Montserrat. Mirador amb baranes i una taula d’orientació que permet reconèixer totes les muntanyes. Gran mirador sobre una roca voltada d’estimballs vertiginosos a la part nord.
Per veure bé Catalunya
Jaume I d'Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l'hora que hi surt el sol.
Quin pedestal per l'estàtua!
Pel gegant, quin mirador!
Les àligues que hi niuaven,
al capdamunt
li fan lloc.
Sols lo cel miraven elles
ell, mira la terra i tot
que gran li sembla
i que hermosa
l'estimada del seu cor!
(Fragment) Mn. J. Verdaguer
Itinerari
de pujada (sortim de la Vinya Nova)
Per tornar, baixarem les escales que porten al cim i, més avall, agafarem, a l’esquerra, el camí, en principi encimentat que porta a l’ermita de Sant Jeroni.
Un cop aquí, seguirem pel trencant del camí dels Francesos, el trencant del Pla dels Ocells i arribarem al trencant del camí del Pont, on deixem el camí principal (no hi ha indicador, només una fita a terra)
El camí del Pont senyalitzat amb marques blanques, baixa directe fins a l'aparcament de la Vinya Nova, des d'on hem sortit.
Traça: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/collbato-sant-jeroni-pel-cami-dels-francesos-66743365
Observacions: El
nom que té el camí de la ruta que proposem ve de la Guerra del Francès (1808 –
1812). Durant aquesta guerra el monestir i les ermites de Montserrat van ser
saquejades i destruïdes. Tradicionalment es considera que les tropes franceses
van arribar al monestir per una drecera de muntanya que els feu conèixer un
traïdor.
Durant
la Guerra del Francès, les tropes invasores anaren tres vegades al monestir. A
la primera, el gener de 1909, el comandant Desveaux, amb vuit-cents homes va
pujar fins a Montserrat per can Maçana i Santa Cecília, en missió d’inspecció,
pensant-se que era un dipòsit d’armes. Durant el trajecte van ser empaitats pel
sometent dels pobles veïns, però van arribar al monestir amb facilitat. Un cop
allí – la comunitat ja havia estat avisada – els soldats ven ser rebuts per un
monjo que parlava francès i en no trobar res de sospitós, se’n van anar sense
fer malbé res. Més tard començà a prendre cos la idea de fortificar Montserrat.
El principal propulsor d’aquesta excèntrica idea va ser el baró d’Eroles i
altres membres de la Junta de Defensa.
Es
van fer unes fortificacions de riure al voltant de la carretera que costaren
moltíssims diners i que acabaren d’escurar el tresor artístic del monestir, que
ja havia fet front a moltes de les despeses de la guerra.
En
convertir-se Montserrat en plaça d’armes, les tropes franceses van decidir
neutralitzar-la. Poc més d’un anys del començament de les fortificacions, el 25
de juliol de 1811, el mariscal Suchet amb les seves tropes va conquerir
Montserrat en tres hores, ridiculitzant el baró d’Eroles. Aquest personatge,
veient el fracàs estrepitós del seu pla, va fugir pel camí de la Cova i passant
pel Cairat es refugià a can Tobella, mentre abandonava municions i provisions a
l’enemic.
Al
monestir es va establir durant uns quinze dies una guarnició que es dedicà al
saqueig i a la destrucció. S’endugueren tot el que pogueren, trencaren la resta
i, finalment, calaren foc al que va quedar i se n’anaren. A més, assassinaren
uns quants monjos i ermitans.
Si
no n’hi havia prou amb aquesta lliçó, el comandant anglès Eduard Green va
repetir l’error de fortificar Montserrat. Aquest cop l’ermita de Sant Dimes,
amb el mateix resultat. Aquest cop les tropes franceses només van estar tres
dies a Montserrat, però durant aquest temps van incendiar totes les ermites,
van acabar de trencar el que quedava dret al monestir i per arrodonir-ne la
destrucció van calar foc al que quedava dret. Ara, però, a més de llenya van
posar-hi explosius. El 31 de juliol de 1811, una fortíssima explosió va
sacsejar la muntanya. El monestir era un munt de runa.
El “formigó” geològic.
Com
altres muntanyes de Catalunya, la muntanya de Montserrat està formada per unes
roques que són com formigó. Tanmateix aquest formigó és diferent del que
s’utilitza en la construcció. Hi ha molta més grava, menys sorra i menys
ciment. Encara que probablement aquest ciment natural és molt més fort que no
pas el que produeixen les nostres fàbriques.
Aquest
formigó geològic es va formar a la vora del mar, al peu d’uns torrents que
dipositaven grans quantitats de còdols. Després, aquestes masses de còdols es
consolidaren i amb el temps van anar quedant enlairades. A partir d’esquerdes
que s’obriren en aquestes masses, l’erosió mil·lenària de l’aigua ha anat
individualitzant i modelant diferents roques de formes curioses. Cal tenir en
compte, però, que aquest gran conjunt de roques altives, duríssimes, descansa
sobre un sòcol de roques més toves.
Montserrat
és, geològicament parlant, ben bé, un gegant amb peus de fang.
A
Sant Jeroni, amb el maifemcim hi hem pujat tres vegades, aquí podeu veure les
ressenyes i les fotos:
24
de març de 2001: Sant Joan – Sant Jeroni – Pla dels Ocells – Monestir de
Montserrat http://maifemcim.blogspot.com/2001/03/sant-joan-sant-jeroni-pla-dels-ocells.html
19
de maig de 2007: De Collbató fins a Sant Jeroni: http://maifemcim.blogspot.com/2007/05/de-collbat-sant-jeroni-de-montserrat.html
9
de maig de 2015: Sant Jeroni: http://maifemcim.blogspot.com/2015/05/sant-jeroni-1237-m.html
Sant
Jeroni és sostre comarcal de les comarques de l’Anoia i del Bages, 100 cims i
cim més alt de la serra de Montserrat.
Tornarem a dinar a casa.
Tornarem a casa als voltants de les dues de la tarda.
