Almatret, el salvatge Oest de Catalunya (463 m)

Dissabte 14 de març 2026

Comarca: Segrià. 

Desnivell acumulat: 339 m 

Distància a caminar: 13,6 km 

Temps aproximat: 5 h 

Nivell de dificultat: Mitjana.

Programa: Sortirem a 2/4 de set i anirem per la A-2 e4n direcció a Lleida. Ens aturarem a fer el tallat a l’estació de servei del Bruc. Després seguirem per la A-2 fins a la sortida 474 a l’alçada de Lleida i agafarem la C-13 per enllaçar amb la C-12 i passarem per Alfés, Alcanó, Surroca de Lleida, Torrebesses, Llardecans i finalment arribarem a Almatret. Aparcarem al final del carrer del Pou, a la dreta, on comença i acaba la traça. 

 

Itinerari: Almatret - Mirador del Cingle de la Pena - Mina de l'Espanyola - Mirador David Duaigües - Almatret. 

Començarem a caminar. Passarem pel costat de la granja de Boter i una mica més endavant pel Pou de la Vila (441 m) i més endavant pel Pou Vell.

Enllaçarem amb el camí de les Planes dels Quadrats que seguirem a l’esquerra.

Quan portem caminats 3 km de pista, trobarem un cartell indicador (423 m) que ens indica el camí a la Mina de l’Espanyola. Primer anirem a l’esquerra.

Passarem pel costat del Mas de Xaro i arribarem al Mirador del Cingle de la Pena (3,6 km – 413 m) i uns metres més endavant arribarem fins a un antic niu de metralladores (408 m).

Des de aquest punt, tornarem enrere fins on ens hem desviat al cartell indicador. Seguirem la traça pel camí que surt a la dreta.

Km 5,5: Farem una baixada i arribarem a la Mina del Duró (248 m). L'explotació minera a Almatret va iniciar-se durant la Guerra Civil (1936-1939) i  malgrat  la baixa qualitat del lignit obtingut i la pobresa dels jaciments va continuar fins els anys 50 del segle XX degut a que l’Estat es veié en la necessitat d’iniciar una etapa d’autarquia econòmica forçada per l’aïllament i manca d’ajudes exteriors per l’oposició al règim franquista. Finalment la baixa rendibilitat d'aquestes explotacions obligà l’abandonament d’aquestes explotacions.

Les mines de la zona eren explotades per l’anomenat sistema “de caños”, consistent en obrir dues galeries directes i dues de transversals des de les quals s'anaven obrint els ramals o "caños" què s'anaven explotant. Els miners picaven sobre les betes de carbó i el carregaven en uns caixons amb rodes coneguts com a "gats". Quan els gats eren plens de carbó (120-150 Kg) s'arrossegaven fins a les galeries principals on es descarregava en uns vagons col·locats damunt de rails. Ja plens, els vagons eres estirats, manualment o amb mules fins a l'exterior de la mina, on es pesaven i transportaven fins al carregador. D’allí en carros el carbó era transportat fins al riu per on arribaria en llaüts fins a l’estació de ferrocarril i seria exportat.

Km 5,6: Arribarem a una pujada equipada amb cadenes (262 m) però que no són necessàries, i més endavant a un altre, ara en baixada, també equipada amb cadenes (5,7 km – 272 m) i tot seguit estarem a la Mina de l’Espanyola.

Km 6,2: Carregador de la Mina (244 m) amb un cartell informatiu. Més endavant arribarem a la Mina de la Pena i després al mirador de la Pena, situat en un gir de 360 graus de la pista per arribar després al mirador de la corba de l’Espanyola.

Km 7,3: Cartell indicador (292 m). Ens desviarem a la dreta. Arribarem al Mirador David Duaigües (301 m). tornarem enrere fins al desviament i anirem a la dreta. David Duaigües era un bomber de 29 anys del Grup de Reforç en Actuacions Forestals (GRAF) que va morir el 2009 en l'incendi d'Horta de Sant Joan. Era d'Almatret, on va ser un membre actiu i va fundar el Club Ciclista i Excursionista, i la Xallenge David Duaigües de BTT se celebra en el seu honor.

Seguirem i passarem pel barranc de Coll de Vaques. 

Km 8,3: Arribarem a una balma (246 m) i després farem una forta pujada de més d’un quilòmetre.

Un bon tros més endavant, passarem per una zona de granges coneguda com Castellnou de Ballester. 

Més endavant passarem per les Granges de Xano amb una gran bassa d’aigua i, una mica més endavant, pel costat de la Torre de Girell i seguirem pel Camí de Castellnous i passarem pel costat de la Torre de Lliberato i arribarem a Almatret. 

Traça: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/almatret-el-salvatge-oest-de-catalunya-254373755

Traça en 3D: https://maps.suunto.com/move/josepparscastillo/69b561a2bb7fa85157527413

 

Observacions: Interessant excursió sortint des d'Almatret amb un tram inicial i final que transita per camins més aviat planers, envoltats de camps de conreu, d'ametllers, de granges i també dels omnipresents aerogeneradors gegants que donen al paisatge un aspecte ben singular.

 

La part central de la ruta, des del Mirador del Cingle de la Pena fins que assolim de nou l'altiplà després de pujar pel corriol de la solana de Valldolcet, és un autèntic festival. Hi tenim de tot, panoràmiques de luxe, racons amb història (espais de la Batalla de l'Ebre i restes de l'activitat minera de la zona, inclosa dins de la Conca Minera de Mequinensa), corriols interessants i una zona boscosa força espessa.

 

Hi ha un tram de camí, quan girem per baixar cap a la Mina del Duró i fins a la Mina de l'Espanyola que està marcat com a "camí perillós dificultat alta" amb alguns trams equipats amb cadenes. El cert és que si trobem el terreny en condicions normals i no està relliscós no representa cap problema important. Ara bé el cartell no hi és perquè si, o sigui que no costa res anar amb cura. 

Dinarem al bar-restaurant La Societat, Carrer Sortetes, 15, Almatret, tel.: 633 29 64 35 / 664 48 04 48.

El camí de Sant Jaume: Montmeneu (495 m.) – Mequinensa

Dimecres 20 de gener de 2016

Hora de sortida: Set del matí.

Ubicació: Comarca del Segrià.

Temps aproximat: 4 h.

Desnivell: 430 m

Dificultat: Normal. 

Programa: Sortirem de casa a l’hora esmentada i anirem per la A-2 en direcció a Lleida. Ens pararem a fer el tallat a l’estació de servei que hi ha abans d’entrar al túnel del Bruc.

Seguirem fins a la sortida 474 ja a l’alçada de Lleida. Anirem cap la C-12 fins a Maials, passant abans per Alfés.

Un cop passat Maials, trobarem una carretera a l’esquerra que porta a Almatret. L’agafarem per girar tot seguit a la dreta en direcció a La Granja d’Escarp. Després de fer uns 4 o 5 km., agafarem un altra pista asfaltada cap a l’esquerra, que va a les mines del Bajo Segre. Anirem cap a l’esquerra per aquesta pista. Després d’un parell de quilòmetres, a mà dreta, trobarem un cartell que indica cap al Montmeneu.

Aquí comença una pista més complicada per als cotxes. Si no es disposa d’un vehicle tot terreny, és millor deixar-lo en aquest punt i fer aquest camí a peu. Hi ha un quilòmetre de pujada, més o menys, fins a la bifurcació que porta al cim del Montmeneu. Hi ha cartells verds, amb pals de fusta, que ho indiquen. 

Itinerari: Cruïlla (prop d’unes granges). Començarem a caminar per una pista de terra que surt a la dreta.

Desviació. 0:45 h; 375 m. Deixem la pista principal, per on va el GR-65-5 (molt poc senyalitzat), que va a l'esquerra, i per una pista secundària (a la dreta) anem a trobar un corriol que puja entre feixes, voltant la punta del Montmeneu, la silueta cònica del qual tenim davant nostre, per la dreta. El camí arriba a un petit collet, al NW del cim. Un marcat camí segueix la carena fins al cim. En uns 10 min hi arribem.

Montmeneu. 1:15 h; 495 m. Al cim hi ha un vèrtex geodèsic. La vista sobre la plana del Segrià és extraordinària i, si el dia és clar, fins als Pirineus, amb una panoràmica molt àmplia, fins al Cotiella i els Posets. Al sud les valls on hi ha els embassaments de Riba-roja i Mequinensa i la vall del Matarranya. A l'oest alguns pobles de la Franja d'Aragó, en especial Mequinensa, on destaca el seu castell. A l'est les Garrigues i el Montsant. Una gran amplitud visual que ofereix un cim tan petit. Baixarem pel mateix camí fins al collet i continuarem, en lleugera baixada pel l'altra banda fins que retrobarem la pista principal.

Pista. 1:45 h. 400 m. Retrobarem el GR, que seguirem cap a la dreta. A partir d'ara anirem caminant per la divisió d'aigües, de manera que la vista és força agraïda, especialment vers el sud, on veurem l'Ebre per sota nostre.

Mas del Tonet. 3:00 h; 350 m. Entrarem en terres aragoneses. Després d'una estona llarga deixarem la pista (que acaba en unes antenes de telefonia) i baixarem per un corriol a un barranc que hi ha a la nostra esquerra. Som ja a sobre de Mequinensa. Hi arribarem pel pont d'Arbora, sobre el Segre, al costat mateix de l'aiguabarreig amb l'Ebre, que es veu nítidament marcat pel color de l'aigua.

Mequinensa.4 h; 95 m. Vila de 2.466 hab., construïda gairebé tota de nou arran de la inundació de l'antiga població pel pantà de Riba-roja. 

Observacions: El GR-65 travessa tota la ruta que haurem fet amb cotxe, des de Maials. Per tant es pot començar on es vulgui.

En el cas que proposem, farem una aproximació des de la carretera principal de terra per un camí més estret, fins a trobar un cartell verd, amb pal de fusta, que indica, a mà dreta per anar al cim del Montmeneu. És recomanable la pujada al segon cim més alt del Segrià i més carismàtic perquè des de dalt hi ha una impressionant vista de tota la comarca fins als Monegres. L’ascensió és ben fàcil i no costa més d’una hora pujar i baixar del cim.

Tots els camins de Sant Jaume marcats com a GR (marques blanques i vermelles) s’han enumerat com a 65 i un número apèndix. Concretament el camí que proposem, que va de Tarragona a Mequinensa, i cap a Saragossa, és el GR-65-5.

El doctor Enric Aguadé és l’autor del llibre “Camins mil·lenaris de Catalunya que seguien els pelegrins de Santiago”. En aquest llibre hi ha una àmplia explicació d’aquests camins històrics i tots estan detallats pas a pas, amb quilometratge inclòs. Per aquest llibre i per la seva trajectòria en el món del senderisme, al doctor Aguadé se li va atorgar la Creu de Sant Jordi, de la Generalitat de Catalunya.

El doctor Enric Aguadé va ser la primera persona a pintar un senyal de GR a Catalunya. Va ser a l’any 1976. En aquells moments es va crear el Comitè Català de Senders per atendre la proposta d’una entitat homòloga francesa, de senyalar un sender que travessés tota la península ibèrica. A principis de l’any 2001 es va pintar la darrera senyal d’aquest GR, el GR-7. Va ser a Tarifa (Cadis) i el doctor Aguadé també hi va participar. El sender va ara des d’Andalusia fins a Àustria.

Tot i que es pot visitar el poble de Mequinensa, la presa que porta aquest nom queda a l’oest de la població. En realitat, doncs, l’embassament que es travessa en arribar a Mequinensa és la cua del de Riba-roja, just al punt on s’uneixen els rius Cinca i Segre.

Trac: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4515124 (des de el cim del Montmeneu fins a Mequinensa)

Per tornar a recollir els cotxes, s’haurà de deixar un cotxe a Mequinensa o agafar un taxi (Manuel Tersa, taxista de Serós. Tel.: 699 43 24 32 – 8 places – 37.- Euros)

Dinarem al Restaurant 2MIL9, c/ Trinitat, s/n Maials, Telèfons: 973 13 04 83 – 635 69 77 34. (18.- Euros) Tornarem a casa als voltants de les set de la tarda.

Embassament d'Utxesa

Comarca del Segrià. Primera sortida de l’any 2006.

Data: dissabte 14 de gener de 2006.

Hora de sortida: 8 del matí.

Programa: El dissabte dia 15 de gener a les vuit del matí sortirem en direcció a Lleida per l’autovia A-2. Ens aturarem en l’àrea de servei del Bruc per fer un tallat.

Torres de Segre és a escassos quilòmetres al sud de la ciutat de Lleida. La carretera Nacional-II ens acostarà a la capital del Segrià. Des d'allà una carretera interior porta a Torres de Segre. L'ermita de Carrassumada i els embassaments de Secà i d'Utxesa són als afores. A dintre el poble ja trobarem cartells indicatius.

Temps aproximat: 3 h. (13 km.)

Dificultat: Fàcil.

Desnivell: 60 m.


ITINERARI: L’excursió comença a l’aparcament de l'ermita de Carrassumada, des d'on es veu una bona perspectiva de tota la zona, els camps de conreu i els embassaments.

En baixar del tossal cal prendre la carretera asfaltada en direcció al poble. En uns 15 minuts trobarem, a l'esquerra el cementiri i tot seguit el canal amb una pista de terra que ens portarà fins a les comportes d'entrada del canal.

A l'altra banda de les comportes hi ha una altra pista que voreja l'embassament de Secà. La pista acaba a una carretera asfaltada. Cal seguir-la, sense deixar de donar la volta al pantà. En pocs metres trobarem un petit turó. Val la pena pujar-hi per veure, enlairats, els embassaments de Secà i d'Utxesa.

Poca estona després hi ha un creuament de camins. Si prenem la carretera de la dreta en pocs minuts arribarem a les comportes de sortida de l'aigua de l'embassament d'Utxesa. Després ens caldrà tornar enrere per reprendre l'excursió.

Si prenem la carretera de l'esquerra travessarem un pont. Aquest és el lloc on es divideixen els pantans de Secà i d'Utxesa: Secà a l'esquerra i Utxesa a la dreta.

A partir d'aquest punt el recorregut es complica. No hi ha pistes marcades i és qüestió d'anar donant la volta als diferents braços o cues que fa l'embassament de secà. És útil portar un mapa detallat de la zona tot i que cal tenir en compte que hi ha camins que porten als conreus que no hi seran marcats.

Després de travessar el pont deixarem la carretera asfaltada en trobar la primera pista de terra, a l'esquerra. Ens caldrà arribar a l'últim braç o cua del pantà, el més llarg. Com a referència cal dir que just al davant, a l'altre banda de l'aigua, hi veurem una urbanització. En aquest punt hi ha un sender que voreja tota la riba de l'embassament, fins arribar a la cua, al punt on ja no hi arriba l'aigua. Coincidirem amb una nova pista de terra. Prenent-la cap a l'esquerra farem cap a l'ermita de Carrassumada.

Observacions: A l'entorn dels pantans que formen l'espai d'Utxesa hi ha un munt de camins que els envolten o porten fins als camps de conreu. No hi ha cap ruta assenyalada i en el cas de l'excursió cal anar seguint diversos camins. És important portar un mapa de la zona, tot i que hi ha força pistes que no hi figuren. Cal anar doncs en compte perquè és força perdedor.

L'entorn del pantà de Secà està catalogat com a Refugi de Fauna Salvatge. Els refugis són àrees limitades per a preservar la fauna i hi està prohibit caçar o realitzar activitats que perjudiquin als animals.

A principis de segle, Catalunya, sobretot l'àrea de Barcelona, va experimentar un gran "boom" industrial. Es necessitava energia elèctrica i a molts llocs, sobretot als rius lleidatans, es van construir embassaments i centrals. Tot plegat va afectar el territori i el paisatge.

És el cas de l'entorn de Torres de Segre, al Segrià. Diverses valls es van inundar amb aigua del canal de Seròs i s'hi van fer petits pantans que es coneixen, globalment, com l'embassament d'Utxesa.

Els tradicionals conreus de secà s'han anat abandonant, a canvi dels de regadiu. Alguns animals d’estepa han desaparegut del seu hàbitat, però, a canvi, l'aigua ha fet que la zona s'hagi convertit en un important refugi per a altres espècies, sobretot les aus aquàtiques. De fet, actualment, part de l'entorn d'Utxesa és una reserva de fauna salvatge.

Amb tot, tant la zona d'estepa com la zona humida formen part del Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN).

L'excursió comença a l'ermita de Carassumada i es fa pels camins i senders que envolten el canal de Seròs i l'anomenat pantà de Secà.

(Com a Utxesa, es coneix tot el complex d'aigua que formen set pantans. N'hi ha un de concret que es diu d'Utxesa, però també hi ha el de Secà, Valletes, etc... Nosaltres anirem al de Secà, que forma part del PEIN de la zona i és on hi ha la reserva de fauna).

Des del tossal de Carassumada, els tons groguencs i marronosos dominen el paisatge. És el Segrià sec, terrós, cobert de vegetació estepària i dels tradicionals conreus de cereals. No gaire lluny de l'ermita de Carassumada, però, una clapa d'aigua trenca la uniformitat del territori. És el color blau dels embassaments d'Utxesa.

Arribarem a casa a les sis de la tarda.