Dimecres 27 de febrer de 2019
Matinal
Hora de sortida: Vuit del matí.
Ubicació: Comarca d’Osona.
Temps aproximat: 2 h 20 m (7,5
km)
Desnivell: 250 m (acumulat)
Dificultat (1): Fàcil.
Programa: Sortirem a l’hora esmentada i per la C-17
anirem en direcció a Vic, parant-nos abans a les 4 Carreteres de Tona a fer el
tallat i el xuixo. Després seguirem per la C-17 i agafarem la sortida de Sant
Quirze de Besora i Montesquiu, que està mentre Vic i Ripoll.
Itinerari: Des de la fita que assenyala l’inici de
l’itinerari, al costat de l’aparcament, s’agafa el camí, encara amb un tram
asfaltat, que voreja el castell de Montesquiu per sota.
A l’esquerra, deixarem el camí d’accés a l’edifici del castell i als
jardins.
El castell i els jardins: El castell de Montesquiu va ser de fet un
casal fortificat, utilitzat pels senyors del feu del Bisaura a manera
d’avançada del castell de Santa Maria de Besora. Es té constància que al final
del segle XIII ja existia, tot i que de ben segur la construcció originària és
anterior. Al segle XIX el castell vas passar a mans no nobiliàries i des de
l’any 1976, per expressa voluntat del seu darrer propietari, Emili Juncadella,
el castell i la finca són propietat de la Diputació de Barcelona, que l’any
1986 el va promoure com a parc comarcal. Els jardins que envolten el castell
configuren un entorn atractiu, bé amb les coníferes de la zona més baixa o bé
amb l’enjardinament més clàssic de la zona més propera a l’edificació. Es pot
passejar entre flors i matollars a tocar de la fortalesa i a l’ombra de les
coníferes una mica més enllà, a la zona més baixa.
El castell de Montesquiu és una fortalesa documentada als segles X-XI
que es pot visitar. En les visites guiades es passa un audiovisual que repassa
la història del castell mitjançant els fantasmes de les principals famílies que
hi ha viscut. Entre aquests personatges hi ha els senyors de Besora, família que
tenia l’origen en el castell de Santa Maria de Besora, molt a prop de
Montesquiu. Passejant per les sales de l’edifici no és gaire difícil imaginar
l’indret com a escenari de la llegenda que se li atribueix. No hi ha gaire
documentació sobre la marquesa solitària que vivia en una de les ales de la
fortalesa i de la qual parlen les rondalles. L’única cosa que se’n sap és que
un dia 1 d’agost, la marquesa trista i abandonada per tothom es va llançar per
la finestra. Des d’aquell dia, diuen que cada nit del dia 1 d’agost es pot
sentir per tota la comarca el crit que la marquesa desgraciada va fer quan va
caure.
Un cop deixats enrere el castell i la masoveria, l’itinerari trenca a
l’esquerra seguint l’indicador de “la Solana” i comença a baixar per l’obaga de
la serra del Castell pel bell mig d’un bosc de pi roig. L’ambient és fresc i
ombrívol.
Cal seguir les fites destacades amb marques color fúcsia fins arribar a
la font del Castell Xic i tot seguit fins al bosc de pi roig.
El bosc de pi roig (25 min): El pi roig és un arbre abundant a les
terres del Prepirineu i forma importants boscos que també arriben fins a les
planes altes interiors i fins a algunes serres prelitorals.
El seu nom prové de la tonalitat rogenca de l’escorça. Els troncs de pi
roig, sovint força alts i drets, han estat utilitzats tradicionalment per a la
construcció o com a pals per a les línies elèctriques o telefòniques. Això fa
que l’home així propiciat l’extensió d’aquest arbre, que ha arribat a ocupar
vessants que habitualment ocupaven les rouredes. El sotabosc és format
bàsicament per boix i ginebró i hi sovintegen alguns exemplars de roure.
Cal creuar el bosc i continuar pel camí marcat.
El camí segueix baixant i s’apropa a la riera. Deixant a la dreta el
camí que mena a la Solana, arribarem a una clariana, possiblement a un antic
hort avui abandonat, on la fressa de l’aigua ens indica la seva proximitat. En
aquest punt val la pena desviar-se del camí agafant un trencall a la dreta que,
entre avellaners, ens durà fins a la riera, a l’indret conegut amb el nom de
gorg del Pla de l’Hort.
El gorg del Pla de l’Hort: La riera de la Solana (que desemboca al
Ter), prop de la casa del mateix nom, forma en aquest indret un petit gorg del
Pla de l’Hort. Aquesta riera també es coneguda amb el nom de riera del Mall
dels Ferrers, per les cases de ferrers que hi ha a la capçalera per aprofitar
la força de l’aigua per fer moure les màquines. A causa del clima humit
d’aquestes contrades, vessa aigua tot l’any a la riba esquerra del riu Ter, tot
i que no deixa de tenir un cert règim torrencial, amb sobtades crescudes, sobre
tot després de les tempestes de final de l’estiu. La presència de l’aigua
afavoreix una vegetació pròpia dels marges de rius i torrents – salzes, verns,
plàtans – i alimenta diverses fonts, com ara la font del Plàtan, que es troba
ben al costat de la riera aigües avall, situada als peus d’un arbre d’aquesta
espècie.
Cal tornar enrere per reprendre el camí que hem
deixat i que ara discorre, una mica enlairat, pel costat de la riera i de camps
de farratge.
A mesura que el paisatge d’aquesta petita vall
es va obrint cap a Ponent, camí avall, podrem contemplar una visió ben
característica de la muntanya mitjana: els vessants coberts de bosc i, als
replans formats pels sediments de la riera, els camps de conreu destinats a
donar aliment al bestiar. Arribarem fins al pas a nivell, on l’itinerari
s’enfila amunt a l’esquerra i, a la dreta, el camí segueix cap a Planeses
passant pel pont, sota del qual trobarem la font Codineta.
Font
Codineta (15 minuts des de el gorg): Sota el pont, en un racó fresc, molt agraït a
l’estiu però fred i humit a l’hivern, brolla la font Codineta. En aquestes
serres el règim de pluges, bastant regular, que fa que no hi hagi llargs
períodes de sequera, i les conques excavades per les rieres en les roques
sedimentàries, margues, gresos i calcàries, afavoreixen l’existència de fonts
prop dels torrents i rieres. Normalment la font està seca, segurament a causa
de les extraccions d’aigua que es fan en alguns pous propers.
En aquest punt, també conegut com Forat dels
Encantats, seguirem a la dreta, deixant l’itinerari del parc que anem seguint.
Pujarem suaument per la pista i, més endavant, passarem per la masia de
Planeses.
Passada la masia, seguirem la pista i més endavant,
farem un gir de 360º i iniciarem una baixada que ens durà fins al punt on ens
hem desviat a la dreta.
Aquí agafarem el corriol indicat per la fita que
s’enfila amunt, cap al turó del Castell.
Cal extremar les precaucions. El camí puja força
en el primer tram i això permet gaudir d’una bona panoràmica de Ter i del poble
de Montesquiu. Més amunt, entre pi roig, roure i alguna blada de fulla petita,
el camí es fa una mica més planer.
Mirador
de Montesquiu: El poble de Montesquiu, primer com a barri de Sant Quirze de Besora i
després com a municipi independent, es va desenvolupar a partir del final del
segle XIX al ritme que marcava el creixement de la fàbrica tèxtil de la Farga
de Bebié però també de les dues fàbriques de carbur i els petits tallers i
empreses dedicats a la metal·lúrgia, el plàstic, el tèxtil i la construcció. Una
les dues antigues fàbriques de carbur, avui convertida en central
hidroelèctrica, es pot veure, des d’aquest punt, a la riba esquerra del Ter.
Darrerament, però, s’està desenvolupant el
turisme rural i cultural amb un especial impuls per part del Castell de
Montesquiu i els seus equipaments, com ara la Casa Nova del Castell.
L’itinerari ens permet contemplar alguns bons
exemplars de roure, arbre que possiblement havia format extensos boscos per
aquestes contrades. Finalment, per uns esglaons, a l’esquerra, travessant una
roureda més aclarida, a tocar dels jardins del castell, arribarem a
l’aparcament i al punt d’inici de l’itinerari.
Observacions: Excursió
fàcil i agradable per camins i corriols de pendents suaus, tret duna forta
pujada al final del recorregut, senyalitzat amb fites destacades amb color fúcsia.
El
primer edifici del qual es té notícia a Montesquiu és el castell, documentat
l’any 1285, amb el nom de Monte Squivo,
que vol dir “muntanya esquiva, difícil, feréstega”. Va ser dels senyors i
marquesos de Besora i dels comtes de Santa Coloma. Avui és seu habitual de
jornades i seminaris.
S’ha parlat molt sobre la llegenda del castell de Montesquiu, un
imponent casal d’origen medieval que es troba al bell mig del parc que porta el
mateix nom, a prop de Sant Quirze de Besora. Restaurat en els darrers anys per
fer-lo visitable i adequar-lo com a centre de convencions, jornades i
seminaris, el castell amaga més d’un misteri. L’itinerari que l’envolta permet
fer una passejada per la història i el paisatge d’aquest racó natural tan
especial, situat en un turó a la riba esquerra del Ter.
Dinarem
a casa.
Tornarem a casa als voltants de les dues de la tarda.
