Dissabte 27 de febrer de 2021
Matinal
Hora de sortida: Set del matí.
Ubicació: Comarca del Baix Llobregat / Anoia.
Temps aproximat: 5 h 30 min (9,5
km)
Desnivell: 840 m (acumulat)
Dificultat (1): Mitjana.
Programa: Anirem fins a Collbató per la A-2. Agafarem la sortida 575 i anirem paral·lels a la carretera fins a l’alçada del supermercat Bon Preu.
Entrarem a la urbanització
Pla del Castell (també coneguda com Ollé) i seguirem per l’Avinguda Principal,
tot recte, que després es converteix en el carrer Lleida i enllaça amb el
Passeig de Ronda que agafarem a l’esquerra. Seguirem sempre en direcció a la
muntanya de Montserrat per una pista forestal, fins al Mas de la Vinya Nova
(Restaurant), on aparcarem els cotxes.
Itinerari: Sortirem del Mas de la Vinya Nova de Collbató, situat al peu de la muntanya. Deixarem la casa a la dreta i, a l’esquerra, la pista que ens porta al Bruc. Anirem pel mig d’oliverars. Travessarem dues pinedes i sortirem novament a uns conreus. Anirem a parar a una pista perpendicular que seguirem. L’agafarem cap a la dreta, en direcció a la muntanya per dins d’un bosc de pins i alzines.
Aviat agafarem una pista a
mà dreta: el camí dels Francesos, que puja pel fons d’una clotada: la
Socarrada. Deixarem un camí ample al costat dret, i aviat el nostre camí
s’estreny i comença a pujar fort en llaçades per dins del bosc d’alzines.
Al cap d’una bona estona de pujar, arribarem a prop de l’Ajaguda. Aquí es bifurca el camí; a l’esquerra baixa al torrent del Migdia, i a la dreta, puja al Camell de Sant Jeroni.
Agafarem aquest darrer camí que va pujant fent ziga-zagues per la carena, primer per dins del bosc d’alzines, més tard per turons arrodonits, poc inclinats de roca. Des d’aquí tindrem una gran vista sobre les roques del Montgròs.
Anirem pujant suaument per la carena, entre grups d’alzines. Davant tindrem una gran roca: el Camell de Sant Jeroni. Avançarem cap aquesta roca, i se’ns unirà per l’esquerra el camí que ve del Coll de Migdia. El camí es torna a ficar dins del bosc d’alzines i puja en revolts curts prop de la carena fins al Coll de l’Albarda Castellana o de les Pinasses. Agafarem, a l’esquerra, un camí que segueix la carena i que ens portarà en poca estona al camí (de ciment) de Sant Joan a Sant Jeroni. El seguirem a l’esquerra, farem un revolt tancat i deixarem una plataforma de pedres i ciment on hi havia hagut el restaurant de Sant Jeroni. Continuarem per unes escales de ciment amb trossos de passamà de cable fins al cim.
El cim de Sant Jeroni, de
1.236 metres d’altitud, és el punt culminant de Montserrat. Hi ha un mirador
amb baranes i una taula d’orientació que permet identificar totes les muntanyes
dels voltants. Gran mirador sobre una roca envoltada de precipicis
vertiginosos.
Sant Jeroni és el sostre
comarcal de l’Anoia i del Bages, està a la llista dels 100 cims de la FEEC
(Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya) i és el cim més alt de la
serra de Montserrat.
Per veure bé Catalunya
Jaume I d'Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l'hora que hi surt el sol.
Quin pedestal per l'estàtua!
Pel gegant, quin mirador!
Les àligues que hi niuaven,
al capdamunt
li fan lloc.
Sols lo cel miraven elles
ell, mira la terra i tot
que gran li sembla
i que hermosa
l'estimada del seu cor!
(Fragment) Mn. J. Verdaguer
Itinerari
de pujada (sortim de la Vinya Nova)
Per tornar, baixarem les
escales que porten al cim fins a trobar un camí a l’esquerra, que trobarem en
principi encimentat i que porta a l’ermita de Sant Jeroni.
Un cop aquí, seguirem pel trencant del camí dels Francesos, el trencant del Pla dels Ocells i arribarem al trencant del camí del Pont, on deixem el camí principal (no hi ha indicador, només una fita a terra).
El camí del Pont,
senyalitzat amb marques blanques, baixa directe fins a l'aparcament de la Vinya
Nova, des d'on hem sortit.
Traça: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/collbato-sant-jeroni-pel-cami-dels-francesos-66743365
Observacions: El nom que té el camí de la ruta que proposem ve de la Guerra del Francès (1808 – 1812). Durant aquesta guerra el monestir i les ermites de Montserrat van ser saquejades i destruïdes. Tradicionalment, es considera que les tropes franceses van arribar al monestir per una drecera de muntanya que els feu conèixer un traïdor.
Durant la Guerra del Francès, les tropes invasores anaren tres vegades al monestir. A la primera, el gener de 1809, el comandant Desveaux, amb vuit-cents homes va pujar fins a Montserrat per Can Maçana i l’ermita romànica de Santa Cecília, en missió d’inspecció, pensant-se que era un dipòsit d’armes. Durant el trajecte van ser empaitats pel sometent dels pobles veïns, però van arribar al monestir.
Un cop allà – la comunitat
ja havia estat avisada – els soldats ven ser rebuts per un monjo que parlava
francès i en no trobar res de sospitós, se’n van anar sense fer malbé res. Més
tard començà a prendre cos la idea de fortificar Montserrat. El principal
propulsor d’aquesta excèntrica idea va ser el baró d’Eroles i altres membres de
la Junta de Defensa.
Es van fer unes
fortificacions de fireta al voltant de la carretera que costaren moltíssims
diners i que acabaren d’escurar el tresor artístic del monestir, que ja havia
fet front a moltes de les despeses de la guerra.
En convertir-se Montserrat
en plaça d’armes, les tropes franceses van decidir neutralitzar-la. Poc més
d’un any després del començament de les fortificacions, el 25 de juliol de
1811, el mariscal Suchet amb les seves tropes va conquerir Montserrat en tres
hores, ridiculitzant el baró d’Eroles. Aquest personatge, veient el fracàs
estrepitós del seu pla, va fugir pel camí de la Cova i passant pel Cairat es
refugià a Can Tobella, mentre abandonava municions i provisions a l’enemic.
Al monestir es va establir
durant uns quinze dies una guarnició que es dedicà al saqueig i a la
destrucció. S’endugueren tot el que pogueren, trencaren la resta i, finalment,
calaren foc al que va quedar i se n’anaren. A més, assassinaren uns quants monjos
i ermitans.
Si no n’hi havia prou amb aquesta lliçó, el comandant anglès Eduard Green va repetir l’error de fortificar Montserrat. Aquest cop l’ermita de Sant Dimes, amb el mateix resultat. Aquesta vegada les tropes franceses només van estar tres dies a Montserrat, però durant aquest temps van incendiar totes les ermites, van acabar de trencar el que quedava dret al monestir i van calar-hi foc. Ara, però, a més de llenya van posar-hi explosius. El 31 de juliol de 1811, una fortíssima explosió va sacsejar la muntanya. El monestir era un munt de runa.
El “formigó” geològic.
Com altres muntanyes de
Catalunya, la muntanya de Montserrat està formada per unes roques que són com
formigó. Tanmateix aquest formigó és diferent del que s’utilitza en la
construcció. Hi ha molta més grava, menys sorra i menys ciment. Encara que
probablement aquest ciment natural és molt més fort que no pas el que
produeixen les nostres fàbriques.
Aquest formigó geològic es va formar a la vora del mar, al peu d’uns torrents que dipositaven grans quantitats de còdols. Després, aquestes masses de còdols es consolidaren i amb el temps van anar quedant enlairades. A partir d’esquerdes que s’obriren en aquestes masses, l’erosió mil·lenària de l’aigua ha anat individualitzant i modelant diferents roques de formes curioses.
Cal tenir en compte, però,
que aquest gran conjunt de roques altives, duríssimes, descansa sobre un sòcol
de roques més toves.
Montserrat és,
geològicament parlant, ben bé un gegant amb peus de fang.
A
Sant Jeroni, amb el maifemcim hi hem pujat tres vegades, aquí podeu veure les
ressenyes i les fotos:
24
de març de 2001: Sant Joan – Sant Jeroni – Pla dels Ocells – Monestir de
Montserrat http://maifemcim.blogspot.com/2001/03/sant-joan-sant-jeroni-pla-dels-ocells.html
19
de maig de 2007: De Collbató fins a Sant Jeroni: http://maifemcim.blogspot.com/2007/05/de-collbat-sant-jeroni-de-montserrat.html
9
de maig de 2015: Sant Jeroni: http://maifemcim.blogspot.com/2015/05/sant-jeroni-1237-m.html
Sant
Jeroni és sostre comarcal de les comarques de l’Anoia i del Bages, 100 cims i
cim més alt de la serra de Montserrat.
Sant Jeroni és la coronació de Montserrat; s’alça majestuós convidant-nos a venerar-lo, amb la seva ermita com a cirereta d’aquest gegantí pastís surrealista que el fa diferent a qualsevol altre paisatge. Conquerir-lo fent el camí dels Francesos és un regal pels sentits. Potser, per aquests indrets, les tropes napoleòniques van mirar d’obrir-se pas i, potser, per aquestes alçades i retrats impossibles, van fugir atemorits per l’amenaça d’un timbal que tenia la virtut de multiplicar-se. Tastem, doncs, aquesta aventura que va de gegants de pedra.
On podem dinar:
· Restaurant
Can Llates,. Camí de Can
Llates, s/nº. Collbató, telèfon: 93 777 00 15. Bon lloc per anar a fer un dinar
a base de brasa i cuina catalana.








Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada