Dimecres 15 de febrer de 2017
Matinal
Hora de sortida: Vuit del matí.
Ubicació: Comarca del Vallès Occidental.
Temps aproximat: 2 h 30 m
(4,2 km)
Desnivell: 180 m (acumulat)
Dificultat (1): Normal.
Programa: Sortirem de casa a l’hora esmentada i
anirem per l’A-2 i agafarem a l’alçada d’Abrera, la carretera en direcció a
Montserrat – Manresa, fins passat Monistrol que ens desviarem per la B-122.
Seguirem aquesta carretera fins Rellinars. Un cop a Rellinars, cal
seguir les indicacions de l’església, tot creuant el nucli urbà.
Itinerari: Començarem a caminar a l’aparcament que
trobarem a l’església de Sant Pere i Sant Fermí (S. XIX) de Rellinars, situada
als afores del poble. Darrere l’església, agafarem la pista asfaltada que
davalla a mà esquerra en direcció al torrent de la Font d’en Sala. Itinerari
indicat amb fites de fusta i senyals de PR (verdes i blanques)
Aquestes fites ens guiaran al llarg de l’itinerari. Creuarem el torrent
per un petit pont de pedra i passarem pel bell mig de dues de les masies més
antigues i emblemàtiques de Rellinars: el Gibert de Baix (esquerra) i les Ferreres
(dreta).
El mas
de les Ferreres: Els elements més destacables d’aquest mas, edificat al segle XI i
restaurat en èpoques posteriors, són la capella consagrada a sant Felip Neri
(sant de forta devoció a Rellinars), canonitzada l’any 1622, i les pintures murals
que encara s’hi guarden. Aquests frescos, tretze en total, representen diverses
escenes de la guerra de la Independència. Varen ser realitzades l’any 1811 per
un frare cartoixà escapat de la conreria de Montalegre i acollit en aquesta
masia. Sembla que el nombre de frescos realitzats eren més, però bona part dels
originals els van esguerrar les tropes franceses quan, de camí a Manresa, van
passar per Rellinars. Finalment, a la masia també es guarda un gran quadre de
sant Felip Neri que, en altre temps, adornava l’altar de la capella.
De fet, la senyora Josefa Gibert va ser la principal benefactora de
l’actual església parroquial de Sant Pere i Sant Fermí, on hem iniciat
l’excursió, i del cementiri de Rellinars. Efectivament, l’any 1842 es procedí a
la benedicció del nou temple després que l’esmentada senyora cedís els terrenys
(conjuntament amb el mas de les Farreres) i en costegés els materials de
construcció.
Passats els masos, la pista davalla vers el torrent
de l’Esbarzer, que creuarem per remuntar-ne el curs pel marge esquerre. Mentre
caminem, veurem l’esplèndid mas del Gibert de Dalt, enlairat a l’altra banda
del torrent.
Després de creuar el torrent dues vegades més,
trobarem una fita que ens indica la presència d’una barraca. Per visitar-la agafarem
el camí en pujada, a mà esquerra. Un cop arribats a la barraca, des de la fita observarem
una segona barraca a l’altra banda de la riera.
La
barraca d’en Pere Baqué: Aquest conjunt de construccions està relacionat amb el
conreu de la vinya que el segle XVIII es va estendre per les terres planeres de
Rellinars. Al segle XIX, la creixent demanda de vi va obligar a ocupar terrenys
cada cop més marginals de relleus costeruts i sòls magres. En aquest sentit,
les parets de roca permetien reutilitzar les roques extretes del terreny per anivellar
i drenar la feixa evitant l’arrossegament de sòl aigües avall. Les barraques
eren imprescindibles si tenim en compte que els nous camps de vinya eren cada
cop més lluny del poble o el mas on residia el pagès, i que les tasques
relacionades amb aquest conreu requereixen una atenció constant: llaurar o cavar
més d’un cop l’any, esporgar el cep, ensofrar, veremar… Les barraques
esdevenien, doncs, magatzems per guardar les eines i aixoplucs per compensar el
rigor estival, els temporals o per fer-hi un mos durant les llargues jornades. Les
condicions tèrmiques i les xemeneies de moltes barraques ens ho confirmen.
Reprendrem la pista i, mentre seguim remuntant
el torrent, ens adonarem del patró que caracteritza el paisatge: turons baixos,
rocosos i de força pendent combinats amb torrents secs i encaixats. La vegetació
hi és escassa, amb predomini dels matollars amb pinedes esclarissades. Els sòls
magres en poden ser la causa, però els fragments de murs de pedra seca que
trobem al marge esquerre de la pista ens indiquen que els antics camps de vinya
també hi tenen alguna cosa a veure. Efectivament, abans de l’expansió de
l’activitat vitícola a mitjan segle XVIII, bona part d’aquests paratges estaven
coberts per boscos d’alzines. Després del desastre provocat per l’arribada de
la fil·loxera, els camps es recuperaren fins als anys cinquanta, en què es
començaren a abandonar i el paisatge es va reforestar amb diverses espècies de
pins, a causa del canvi de les condicions ambientals i l’esgotament del sòl.
L’incendi que va afectar la zona l’any 1986 ens en dóna l’explicació definitiva.
Trobarem una fita que ens indica la situació
d’una altra barraca. Per visitar-la, baixarem uns metres pel sender de mà
dreta.
La
barraca d’en Ramon del Gibert de Baix: Les barraques de vinya són l’exponent més
popular d’una antiga tècnica constructiva, la «pedra seca», que utilitza com a
material bàsic i quasi exclusiu la pedra sense treballar i sense cap element
d’unió. L’aspecte auster d’aquestes petites edificacions (una planta circular o
rectangular) amaga una complexitat tècnica considerable que podem analitzar
observant-les tant des de l’exterior com des de l’interior. El mur es
construeix a partir de filades de pedres rectangulars escollides entre les del
mateix entorn. La inestabilitat derivada de les irregularitats de les pedres es
resol mitjançant petites pedres anguloses col·locades a pressió que, fent de
tascó, compacten tot el conjunt. La cúpula és l’element més complex i determina
l’amplada del mur que l’ha de suportar. Es construeix de forma similar al mur,
però en aquest cas les filades de pedra es disposen de manera que surtin cap a l’interior
per tal de tancar el conjunt. La lleugera inclinació de les filades cap a
l’exterior i la cornisa permeten escopir l’aigua. Finalment, la volta es cobria
de terra per millorar-ne la impermeabilització. Existeixen diverses solucions
tècniques per a l’obertura del portal, però la major part es resolen a partir d’una
llinda de llosa. En molts casos, la barraca compta amb algunes prestatgeries a
l’interior i amb una petita obertura per mirar a l’exterior. En definitiva, aquesta
tècnica es basa en un joc d’equilibris entre les pressions de les pedres amb un
resultat extraordinari que ha arribat fins als nostres dies.
Tornarem a la pista. A uns 150 metres més
endavant observarem enlairada davant nostre una barraca circular.
Definitivament, les restes arquitectòniques i el paisatge encara mostren
l’abast que en altre temps va tenir l’activitat vitícola a Rellinars. Quan ens
acostem a la barraca, la pista es bifurca. Agafarem l’itinerari de mà dreta i,
deixant a l’esquerra una tanca verda, creuarem el torrent de la Font del Bosc.
Ara la pista puja pel torrent de Casajoana creuant la llera. Aquest torrent es
troba als límits de l’incendi esmentat, com ho demostra la diferència de la densitat
de vegetació entre l’un i l’altre vessants.
A mesura que pugem, podrem observar, al marge esquerre
del camí, diversos fragments de murs i alguna barraca de «pedra seca» mig
enrunats i, fins i tot, les restes del que s’anomena el Casot, indicat amb una
fita, per un desviament a uns 400 metres del camí principal.
El
Casot:
Aquestes misterioses runes construïdes també seguint la tècnica de la pedra
seca són més antigues que les barraques. L’origen i funció d’aquesta
construcció és un misteri de difícil solució, ja que no comptem amb cap
document que ens en parli i, probablement, formaven part d’una construcció més
gran. Tanmateix, la seva estructura, amb cinc nivells de murs circulars de més
d’un metre d’amplada, pot pertànyer a una antiga torre de guaita. Popularment,
es diu també que corresponia a un convent regit pel monestir de Pedralbes amb
funcions penitenciàries per a reines vídues i monges, recloses en la pau de
l’indret. En qualsevol cas, sembla que només podrem conèixer aquestes restes
mitjançant excavacions arqueològiques.
A la mateixa alçada del Casot, però uns metres més
a la dreta, observarem dues barraques adossades de planta rectangular.
Seguirem l’itinerari i, uns 200 metres més
endavant, ens disposarem a creuar el torrent, des d’on podrem observar diversos
fragments de murs i dues barraques més: una, la més propera, a la dreta del
camí, l’altra al vessant esquerre, força més enlairada.
Una mica més endavant encara trobarem una
barraca més a l’esquerra, una mica apartada del camí. A prop d’aquesta barraca
trobarem un desviament a mà esquerra que porta a la font del Càntir, i una
balma.
La
font del Càntir: La font es troba a l’interior d’una cova modelada pels agents erosius
al llarg de milers d’anys. Les restes dels murs també són de pedra seca (a la
dreta de l’entrada). Aquestes cavitats van ser aprofitades durant l’edat
mitjana per construir amb facilitat (només calia fer una paret) habitacles diversos:
corrals, aixoplucs, masies (com la que vàrem visitar fa una setmana de la Balma
de Mura), etc. D’aquesta balma, no en sabem res del cert, però tenint en compte
la seva alçada i la precarietat dels murs, és versemblant pensar que va ser, en
altre temps, un corral o un aixopluc vinculat a la masia de Casajoana. D’altra
banda, el càntir enganxat cap per avall al sostre de la balma aprofita una
escletxa de la roca per on s’infiltra l’aigua de pluja, colant-se de manera
lenta però constant.
Desfarem el camí de la font i tornarem a la
pista dirigint-nos al mas que podrem veure enlairat a la dreta. Pocs metres
després, però, trobarem una barraca a l’esquerra del camí amb restes de murs damunt
seu. Després d’una petita pujada veurem més restes de murs a l’esquerra i una
nova barraca.
Seguirem endavant a punt de tombar
definitivament cap al mas, però de nou ens haurem d’aturar. Una fita ens indica
la situació d’una altra barraca a la dreta del camí.
Aquestes construccions resten al descobert
després d’un incendi. Val la pena de visitar aquesta barraca, que, a diferència
de la resta, és de planta quadrada.
La
barraca rectangular de Casajoana: Aquesta barraca és la més gran i alta de les que
hem visitat i es troba en un perfecte estat de conservació, en part a causa de
recents treballs de restauració. A l’interior hi ha una xemeneia i unes
prestatgeries. Tanmateix, el més destacable és la dificultat constructiva que
comporta enllaçar la planta quadrada amb la forma circular de la volta que la
tanca. Això s’aconseguia amb l’ús de «petxines», pedres col·locades en els
angles de forma diagonal de manera que es van llimant els angles de la planta
quadrangular.
En tornar a la pista aquesta gira cap a la
dreta, creuarem la llera del torrent de Casajoana i, finalment, pujarem vers el
mas envoltat d’antics camps esglaonats i en altre temps cultivats. Una
esplèndida panoràmica de Montserrat fa les funcions de teló de fons. El mas
Casajoana va ser propietat dels Desfar, senyors feudals de Rellinars a partir
del segle XV i durant els segles XVIII i XIX participà plenament en l’expansió
de la vinya, com ho demostren els murs i les barraques de pedra seca que trobem
a les seves contrades.
Deixarem el mas i iniciarem el descens de retorn
a l’església de Sant Pere i Sant Fermí gaudint del conjunt de construccions i
camps de Casajoana a la nostra esquena i admirant, a l’esquerra, les cingleres
de la carena del camí Ral, anomenat així per l’antic camí Ral de Barcelona a
Manresa que hi transcorre. Aquest camí va ser famós per ser un dels escenaris
preferits pels bandolers durant els segles XVII i XVIII.
Uns minuts més enllà arribarem a un camí
asfaltat que seguirem fins a prendre una nova pista forestal que ens retorna al
punt d’inici. Al final de la nostra excursió haurem creuat i remuntat quatre
torrents i haurem vist més de dotze barraques de vinya (a Rellinars, se n’han
inventariat més de 100), una infinitat de restes de murs, diverses balmes
obrades i quatre masies.
És clar, l’empremta de l’activitat vitícola
encara és prou evident a Rellinars i les construccions de pedra seca, la roca
domesticada, en són el pilar fonamental.
Observacions: Amb
aquest itinerari circular us proposo una passejada tranquil·la per descobrir el
passat vitícola de Rellinars, a partir del patrimoni arquitectònic i
paisatgístic que ens han deixat les generacions anteriors. Val a dir que bona part
de l’excursió transcorre pel massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, protegit
des de 1972 per un pla especial i declarat parc natural el 1987. El parc és
gestionat per la Diputació de Barcelona i els municipis que en formen part.
Passeig
agradable amb pendent generalment suau amb algunes pujades curtes. Excursió
indicada per al públic en general. L’itinerari transcorre per pistes ben
marcades i es troba senyalitzat per fites.
A Rellinars
trobarem el bar-restaurant Ca la Pepa, c/. Emili Riera, 7. Tel. 93 834 52 10 –
648 12 24 42, ideal per fer el vermut o dinar.
Tornarem a casa als voltants de les dues de la tarda.