Diumenge 22 i dilluns 23 de juny de 2008
Hora de sortida: Diumenge 22 de juny a les 16,30 h.
Ubicació: Comarca del Conflent (Catalunya Nord)
Temps aproximat: 4 h.
Desnivell: 634 m.
Dificultat: Mitjana.
Itinerari: El Canigó. Una muntanya, situada en territori francès, entre el Rosselló, el Conflent i el Vallespir, però carregada de simbolisme per a l'excursionisme català, ja que representa la unió dels pobles de parla catalana de banda i banda dels Pirineus, que van ser separats políticament amb el Tractat dels Pirineus.
La primera ascensió documentada a la Pica del Canigó és la de Pere II El Gran, Rei de Catalunya i Aragó, l'any 1285.
Proposem pujar per la ruta més clàssica i fàcil, que comença al Refugi dels Cortalets i que, en poc més de dues hores, ens porta fins al cim (2.784 m).
Per arribar al refugi en cotxe, hem de d'anar direcció a França per l’autopista, passar la frontera i sortir de l’autopista per la segona sortida de França (Perpinyà Sud). Agafar direcció Prada de Conflent i anar fins a Prada, i des d'allà, agafar la carretera que porta a Villerac. Després de travessar aquest petit poble, acaba la carretera i es converteix en una pista forestal, indicada amb el rètol "Massís del Canigó". La seguirem durant 23 quilòmetres fins arribar als Cortalets.
Un cop aquí acamparem, doncs en aquesta data el refugi sempre està ple. Soparem i als voltants de les 10 del vespre ens afegirem a la munió de gent que venen amb la flama des de el Castellet de Perpinyà i pujarem al cim. Passada la mitja nit s’encén la flama i tornarem al refugi. A les dues o quarts de tres, ens posarem a dormir a les tendes, per llevar-nos el dilluns 23 al matí, esmorzar quelcom i tornar a casa al migdia per poder estar en condicions d’anar a la revetlla.
Iniciem l'excursió al xalet - refugi dels Cortalets. Passada l’edificació principal trobem uns rètols indicadors que marquen l'itinerari cap a la Pica.
Des del refugi, situat a 2.150 metres, agafem el GR 10 en sentit sud-oest. El camí, ample en aquest primer tram, es dirigeix a l'Estanyol. De seguida, arribem al Pla dels Estanyols, un llac enmig dels cingles que rep l'aigua que baixa de les glaceres dels cims dels voltants el qual voregem pel costat O, per iniciar després la pujada cap a la Font de la Perdiu. Caminem mitja hora més i arribem a la Font de la Perdiu, on podem reomplir les cantimplores. Poc abans d'arribar-hi haurem deixat a la nostra dreta les marques del GR. En aquesta font s'ajunta el camí que ve del refugi de la Bonaigua per la dreta. Per pujar al Canigó, però, haurem d'agafar el camí de l'esquerra en direcció S, senyalitzat amb marques grogues de pintura i fent varies llaçades ens enfilem a la carena, a la qual sortim a tocar del pic Jofre. Des d'aquí veiem perfectament la Pica del Canigó i el camí que seguirem. Una primera pujada ens situa a la Portella, just a la base de la piràmide cimera. Aquí iniciem el tram final de l'ascensió per la cara nord-oest de la muntanya, que des d'aquí un sender molt ben marcat s'enfila decididament pel vessant E fent ziga-zagues fins a la mateixa Pica del Canigó, coronada per una taula d'orientació i una gran creu de ferro. Des del cim, de dia, les vistes són impressionants.
En un dia clar, del Canigó estant, gaudirem d'una àmplia panoràmica, que compren el mar, les muntanyes de Camprodon, el Carlit... i fins i tot Montserrat.
La baixada la fem exactament pel mateix itinerari de pujada.
HORARIS:
LLOC ALÇADA (m.) TEMPS PARCIAL TEMPS TOTAL
Ref. dels Cortalets 2.150 0 h 00 m 0 h 00 m
Font de la Perdiu 2.270 0 h 30 m 0 h 30 m
Carena 2.340 0 h 20 m 0 h 50 m
La Portella 2.590 0 h 45 m 1 h 35 m
Pica del Canigó 2.784 0 h 30 m 2 h 05 m
Ref. dels Cortalets 2.150 1 h 55 m 4 h 00 m
Observacions: La pica del Canigó, malgrat la massificació, és un cim que s’ha de fer algun cop a la vida. Forma part d’un massís enorme, desprès del Pirineu, la darrera gran muntanya abans d’arribar al mar. Els boscos, sobretot al vessant nord, són exuberants; l’aigua brolla per tot arreu. Veurem encendre la flama que després es repartirà per tots els Països Catalans per encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.
El Canigó, darrera gran serralada pirinenca abans d'arribar a la Mediterrània, és una de les muntanyes més emblemàtiques dels Països Catalans. Captivat per la bellesa d'aquests paratges, el gran poeta Jacint Verdaguer va escriure l'any 1886 el seu poema èpic Canigó.
Muntanyes del Canigó fresques són i regalades
sobre tot ara a l'estiu, que les aigües són gelades.
Sis mesos m'hi vaig estar sense veure-hi persona nada
sinó un trist rossinyolet que en sortir del niu cantava.
Cançoner del Canigó
L'itinerari que proposem aquí és el més senzill dels que condueixen a la Pica.
El xalet - refugi de Cortalets, propietat del CAF, ofereix tot tipus de comoditats, però a preus francesos. Com a alternativa es pot acampar molt a prop del refugi. La pista d'accés a Cortalets des del poble de Villerac (23 km) es troba en bon estat i és apta per a qualsevol vehicle.
La nit de Sant Joan, a la foguera que es fa a la Pica del Canigó s’hi crema la llenya que, el diumenge anterior, s’hi ha portat de totes les contrades del país.
Cada any milers de pobles d’arreu del país encenen les seves fogueres de Sant Joan amb el foc de la Flama del Canigó en el marc d’un procés força ritualitzat que s'inicia el cap de setmana anterior a la nit de la revetlla amb una trobada al peu del Canigó.
L'origen de la Flama del Canigó
La Flama del Canigó és el foc amb el que s'encenen bona part de les fogueres de la nit de Sant Joan d'arreu del país. La flama és tot l'any a la cuina del Museu de la Casa Pairal o Castellet de Perpinyà. Cada any el 23 de juny el foc surt del Castellet per encendre una foguera que es fa al cim de la muntanya del Canigó i des d'allà repartir-lo per totes les terres catalanes.
La idea va néixer a la Catalunya Nord, l’any 1955, de la mà de Francesc Pujades, un vilatà d'Artés de Tec (el Vallespir) que inspirat pel poema de Verdaguer "Canigó" va tenir la iniciativa d'encendre el primer foc des del cim del Canigó (2.784 metres). El costum encendre les fogueres de Sant Joan amb la flama del foc que s'encenia al Canigó es va popularitzar molt a la Catalunya Nord, gràcies a Tradicions i Costums i el Cercle de Joves de Perpinyà, dues entitats que promocionaren la celebració. L'any 1966 la iniciativa va travessar, clandestinament, la frontera entre l'estat francès i l'espanyol i va començar a extendre's pel Principat. Des d'aleshores s'ha anat extenent a tots els territoris del país fins al punt que avui són poques les ciutats i barris que no encenen la seva foguera amb la Flama del Canigó.
Un ritus d'unió comunitària
Perquè aquest ritus sigui possible, el cap de setmana abans de Sant Joan milers de persones vingudes d’arreu del país es troben al Refugi de Cortalets, al peu del Canigó. Arriben dissabte a la nit i acampen amb tendes pels volts del refugi. L’endemà diumenge al matí acompliran el primer ritual de la Flama de Sant Joan: pujar al cim del Canigó i deixar-hi els petits feixos de llenya que cadascú ha portat de la seva ciutat, vila, poble, barri o hort. Les teies, branques, torxes o branques estan lligats amb una cinta que porta el nom del poble d'on provenen i alguns duen dibuixos fets per nens i escrits dedicats a la festa. Tots els feixos de llenya es deixen apilats sobre la creu que hi ha al cim d’aquesta muntanya fins el dia 22 de juny.
Aquell dia tres joves excursionistes de l’entitat organitzadora de la jornada, el Cercle de Joves de Perpinyà, agafen el foc que hi ha encès al Castellet de Perpinyà, el posen dins una urna que conté una flama i pugen fins al cim del Canigó acompanyats per diverses persones, on passaran tota la nit vetllant perquè la flama no s’apagui. A mitjanit, les dotze hores i un minut del dia 23 els primers grups surten de dalt el cim i comencen a baixar per distribuir la Flama. Durant tot el matí del dia 23 de juny centenars de persones vingudes de diferents llocs pugen al Canigó per agafar el foc que portaran als seus respectius pobles i amb el qual s’encendrà la foguera.
La Flama es reparteix pels pobles mitjançant una llarga cadena de relleus, que van distribuint el foc amb tots els mitjans possible -a peu, amb bicicleta, amb cotxe i fins i tot a cavall- i és rebuda a cada vila per les autoritats locals. Es calcula que amb la Flama del Canigó s'encenen unes 30.000 fogueres.
Entreu en aquestes adreces:
