Sis turons al voltant del monestir de Santa Maria de Roca-Rossa (460 m)

Dissabte 3 de febrer de 2024

Matinal

Hora de sortida: Vuit del matí. 

Ubicació: Comarca del Maresme. 

Temps aproximat: 3 h 15 min (8,4 km) 

Desnivell: 280 m (acumulat) 

Dificultat (1): Normal.

Programa: Sortirem de casa a l’hora esmentada i anirem per la Ronda Litoral en direcció a Barcelona, fins a la sortida 27 on ens incorporarem a la C-31 en direcció a Badalona / Mataró / Montgat. Tot seguit enllaçarem amb la C-32 fins a la sortida 130 i anirem en direcció a Tordera. 

Passarem Tordera i anirem fins al monestir de Santa Maria de Roca-Rossa, on aparcarem.

 

Itinerari: Sortirem des del monestir de Santa Maria de Roca-Rossa, des d’aquí per diferents carrers anirem al Turó de Roca-Rossa (430 m) on hi ha una antena de telecomunicacions i un vèrtex geodèsic.

Des d’aquí anirem a buscar una pista de terra que ens deixarà al costat del Puig Esprell (453 m), per pujar-hi haurem d’anar per un tram emboscat.

Seguirem per la pista que ens durà al Puig de l’Estrell o Turó del Pi de l’Oli (463 m) on hi ha un gran dipòsit d’aigua.

Molt a prop d’aquest tenim el Puig de la Batalla (451 m) i baixarem fins al Collet de la Mina d’Or. 

Tot seguit ens dirigirem cap al cim del Pi-de-les-onze (336 m) 

Una vegada l’haguem fet, seguirem per la pista per arribar al Pi-de-Migdia o també anomenat Puig de l'Abella (365 m) 

Després desfarem el camí fins al Collet i d’aquí tornarem al monestir. 

Traça: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/sis-turons-al-voltant-del-monestir-de-santa-maria-de-roca-rossa-160080558

 

Traça en 3D: https://maps.suunto.com/move/joseppars/65be26efe67c933b727aecc0 

 

Observacions: El monestir de Santa Maria de Roca Rossa, una canònica regular a càrrec de l’orde de Sant Agustí situada en ple massís del Montnegre, va ser fundat l’any 1145 per Guerau III de Cabrera, vescomte de Girona i Urgell. En va cedir el domini al monjo Bernat perquè hi aixequés una església a Santa Maria, en aquells temps en terme de la parròquia d’Hortsavinyà, que pertanyia al terme del castell de Montpalau. El 1177 ja hi ha documents sobre les primeres donacions al monestir. Hem de tenir en compte que el Maresme actual com a comarca no existia a l’època medieval i la riera de Caldes d’Estrac separava el bisbat de Barcelona del de Girona.

 

Per tant, l’Alt Maresme i el Baix Maresme tenien dinàmiques diferents. Roca Rossa, és important per diverses raons. La primera perquè és un conjunt monàstic íntegre que al Maresme només existeix a Tiana, a la cartoixa de Montalegre. En segon lloc, perquè va ser construït en el segle XIII, un període de transició del romànic al gòtic. És un edifici que comença a abandonar una forma de construir amb murs gruixuts que sostenen una volta de pedra per introduir elements propis de l’art gòtic, de la baixa edat mitjana i que també podem veure en capelles de Dosrius, Òrrius o Llavaneres.

 

Un tercer element de la singularitat de Roca Rossa es troba en el fet que no hi hagut una continuïtat constructiva doncs va quedar abandonat.

 

A partir de la segona meitat del segle XIII i amb la pesta del segle XIV que va afavorir el despoblament de la zona, Roca Rossa va començar el seu declivi, que es va accentuar en els segles posteriors. Les cròniques del segle XV ja recullen un estat d’abandonament dels edificis i a meitat del XVI passarà a dependre de la seu de Solsona, fins a la desamortització de mitjans del segle XIX. En el segle XVI les canòniques es van abolir, però les rendes que generava Roca Rossa a partir dels masos que en depenien es van utilitzar per al finançament dels canonges del bisbat de Solsona, això explica que la talla original de la Mare de Déu de Roca Rossa, i altra documentació, és al museu de la capital del Solsonès, igual que passa amb material del priorat benedictí de Sant Pere de Clarà, a Argentona, també al Maresme.

 

El Maresme s’ha encarregat de valorar el seu passat iberoromà i modernista, però no ha fet el mateix amb els vestigis de l’època medieval, que són els grans oblidats malgrat que la majoria de parròquies del territori són d’estil gòtic tardà.

 

La primera part d’aquesta excursió té molt poc interès, doncs caminarem per una urbanització de cases i carrers, en molts casos, força degradats. La segona part millora una mica i caminarem per pistes i trams de bosc.

 

Dinarem a casa. 

Tornarem a casa als voltants de les tres de la tarda.

De Vilassar de Dalt a la Roca d'en Toni i la font Freda (424 m)

Dijous 22 de desembre de 2022

Matinal

Hora de sortida: 2/4 de vuit del matí. 

Ubicació: Comarca del Maresme. 

Temps aproximat: 3 h 30 min (10,2 km) 

Desnivell: 385 m (acumulat) 

Dificultat (1): Normal.

Programa: Sortirem a l’hora esmentada i pel Cinturó Litoral anirem a enllaçar amb l’autopista C-31 fins a la sortida 92 que anirem en direcció a Vilassar de Dalt, on aparcarem el més a prop possible de l’Ajuntament. Un cop aparcats, buscarem algun bar per fer el tallat. 

 

Itinerari: 0,00 km (137 m). Vilassar de Dalt. Situats a la plaça de la Vila, enfilarem poble amunt (NO) deixant darrere l'església parroquial de Sant Genís i pujant pel carrer d'Àngel Guimerà. Seguirem per una pista sense asfaltar. Paisatge mediterrani, de muntanya, amb pins pinyoners i també alguns de blancs, alzines que guanyen terreny a una secular explotació, daurats ginestars, estepes de flor blanca i fúcsia i herbes aromàtiques que ajunten les seves penetrants essències a les dels pins i conformen una de les sensacions més plaents del nostre bosc mediterrani.

1,13 km (219 m), 0 h 20 min. Bifurcació. Deixarem un trencall a l'esquerra (O) i es continua cap al NE i després NO. 

2,17 km (355 m), 0 h 35 min. Bifurcació. Continuarem a ponent i, en uns metres, s'accedeix al coll de la Creu d'en Boquet (km 2,28, 359 m). Es continua en direcció N.

2,38 km (363 m), 0 h 40 min. Bifurcació. Agafarem momentàniament un trencall a la dreta fins a can Boquet. Es tracta d'una masia amb planta, pis i golfes avui deshabitada. És una de les masies més grans de Vilassar, amb teulada de dues aigües i carener perpendicular a la façana, en la qual destaquen el portal i els carreus de pedra que emmarquen les finestres de planta i pis. Adossada a l'edifici, l'ermita de Sant Salvador, amb referències escrites des de mitjan s. XI, té un absis rectangular d'època preromànica, únic a la península Ibèrica, amb àmfores encastades cap per avall al canó de la volta. Un esplèndid lledoner en custodia l'entrada. Al camí d’accés, trobarem uns rètols que prohibeixen el pas. 

A l'entorn de la masia, s'albira una bella vista panoràmica que contrasta d'una banda la plana litoral i la muntanya amb els dos Vilassar, el de Dalt i el de Mar. De l'altra, el paisatge de la serra. Al panorama de vegetació abans descrit, cal afegir ara el conformat pels camps de conreu, vinyes i cereals, primaverals catifes verdes esquitxades pel vermell de la rosella i els grocs i blancs delicats de les ravenisses. Aquest mosaic de vegetació i camps és la imatge encara viva de la serra, l'essència de la seva història. Al estar prohibit passar, nosaltres seguirem per la pista en direcció NE. 

3,56 km (418 m), 1 h 00 min. Cruïlla. Ens aturarà la presència insòlita del dolmen de Can Boquet, més conegut com a la Roca d'en Toni, punt culminant de l'itinerari i possiblement el monument megalític més prestigiós del Maresme. Els dòlmens són un tipus de sepultura feta amb grans lloses de pedra recolzades sobre pedres verticals. La paraula prové de la llengua bretona, on tol men vol dir taula de pedra. A la cambra interior, s'inhumaven els cadàvers envoltats de les seves pertinences, armes, joies i algunes ofrenes. Els historiadors situen aquesta construcció en el període neolític, al voltant del segon mil·lenni abans de Crist. La zona és rica en jaciments arqueològics, ja que a les rodalies hi ha també les cambres sepulcrals de les coves d'en Pau i de la Granota.

3,64 km (424 m), 1 h 10 min. A pocs metres de la Roca d'en Toni, pujant per un corriol cap al SO, es contempla una altra mostra d'antigues cultures, aquest cop de l'alta edat mitjana. Es tracta de set tombes medievals bastides amb lloses de granit. Es van descobrir l'any 1974 soterrades en un camp de conreu. Alguns historiadors argumenten que les tombes demostren l'abandonament del pla o Marina en l'època post romana, desplaçament que amb el temps donà lloc al naixement dels pobles de Vilassar de Dalt i de Munt. Seguirem cap al nord i després a l'oest endinsant-nos en algunes zones més humides de la serra.

4,05 km (397 m), 1 h 15 min. Cal Senyor. A partir d'aquí, el perfil davalla amb certa intensitat. 

4,59 km (355 m), 1 h 30 min. El Malpàs, cruïlla. Agafarem la pista de la dreta (NE), força estreta, en direcció a la font Freda. L'ambient és més humit i les pinedes són substituïdes per alzinars força densos on abunden l'arboç, el bruc boal, el marfull, el roldor i, ocasionalment, algun roure. També hi són presents algunes lianes i plantes enfiladisses com l'heura o la vidalba. Aquest entorn és molt més ombrívol i fresc que no pas el del vessant marítim. 

5,08 km (314 m), 1 h 40 min. Bifurcació. En sortir d'un revolt pronunciat, girarem a mà esquerra (S) per un petit corriol esglaonat i amb passamà de fusta que ens conduirà directament a la font Freda en uns altres 50 m i ens farà evocar un món romàntic de temps passats, dels romiatges als santuaris i a les fonts, on es berenava i es ballaven sardanes. Per tornar, es desfà el camí.

10,2 km (137 m), 3 h 30 min. Plaça de la Vila de Vilassar de Dalt, punt de partida i final de l'itinerari. 

Traça: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/vilassar-de-dalt-roca-den-toni-font-freda-121710941 

Traça en 3D: https://maps.suunto.com/move/joseppars/63a4466f2bd39e72a22b76d9

Observacions: Aquest itinerari dóna a conèixer un dels racons més emblemàtics del Parc de la Serralada Litoral. Es tracta del paratge del dolmen de Can Boquet, més conegut com a la Roca d'en Toni, notable monument megalític instal·lat al bell mig de la serra: història entre natura. També es visita el frondós entorn natural que envolta la font Freda.

 

Ruta senyalitzada parcialment.

 

Dinarem a casa. 

Tornarem a casa als voltants de les dues de la tarda.

SL-C 102 Les Torrenteres (428 m)

Dimecres 1 de desembre de 2021

Hora de sortida: Vuit del matí. 

Ubicació: Comarca del Maresme. 

Temps aproximat: 4 h 15 min (11,8 km) 

Desnivell: 426 m (acumulat) 

Dificultat (1): Normal.

Programa: Sortirem a l’hora esmentada i anirem, per la Ronda Litoral i anirem en direcció a Badalona. Agafarem la C-32 en direcció a Mataró i seguirem per la N-II cap a Arenys de Mar i passat Canet de Mar, agafarem un desviament a l’esquerra fins a Sant Cebrià de Vallalta. 

 

Itinerari: Trobem la fita d’inici al parc Puigvert (1) de Sant Cebrià de Vallalta, entrant per la carretera BV-5128. Una vegada travessat el pont sobre la riera de la Vallalta, cal agafar el primer trencall a la dreta i girar altre vegada a la dreta. 

El parc Puigvert, que ens servirà de punt de partida, és un espai lúdic molt important dins del nucli urbà. Hi ha un petit aparcament per deixar els cotxes. Des d’aquest indret, hi ha indicada una ruta molt interessant per les antigues vinyes que envoltaren Sant Cebrià durant bona part del segle passat.

Començarem a caminar en direcció al carrer asfaltat en direcció a l’est. Al cap de pocs metres, travessarem per primera vegada el torrent de Can Mates. 

La vall del torrent de Can Mates. El municipi de Sant Cebrià conserva encara excel·lents mostres de la vida a pagès. A l’entrada de l’ampla vall de Can Mates podrem apreciar encara masos en actiu. 

Continuarem per la pista principal cimentada de l’esquerra. A uns cent metres deixarem un trencall a mà dreta, que ens portaria cap a ca l’Estany, per agafar al cap de pocs metres una pista, també a la dreta, que s’enfila per la vall de Can Mates. En aquesta part més amplia de la fondalada tenim una mostra de les masies de Sant Cebrià, can Ferran (2) a la dreta i a l’esquerra, amb el paisatge dels cultius de maduixers al fons, can Terrades (3), recentment restaurada. Hi podem observar, vorejant el torrent, pollancres, llorers i altres mostres de la vegetació típica de ribera. En aquest primer tram, la pista puja suaument. A tocar de la riera, veurem els prats de pastura de l’antic castell de Can Mates (4) i la urbanització Castellar d’Índies al darrere. 

Vorejarem Can Mates i, al cap de poc, trobarem les restes d’una antiga mina d’aigua, a mà dreta del camí, a tocar ja de can Pau Bachs (5), que deixarem a l’esquerra. Reprendrem el camí i, al cap de cinc minuts, veurem can Matet (6) a l’esquerra. Creuarem el torrent, que ara el tindrem a la dreta, i el camí es comença a enfilar quan arriba a can Jan Llort (7), amb les feixes cultivades de maduixers al fons. A partir d’aquí hi ha una pujada molt forta i constant, i entre boscos d’alzina jove arribarem a les runes de can Llort, amb el torrent que en pren el nom, cada vegada més enfonsat a la dreta. Tot pujant, podem observar que, entre el bosc d’alzina, encara s’aprecien les feixes i les tires de les antigues vinyes. 

L’era d’en Móra. Des de l’era d’en Móra a la dreta (8), just davant dels prats que ens mostren l’antiga ubicació de l’abocador de Calella, hi ha una pista que s’endinsa cap a la serra de les Guilles. A partir d’aquest punt, l’itinerari ens oferirà unes fantàstiques vistes panoràmiques de la costa, a vegades interrompudes per una vegetació força espessa. 

Agafarem la pista de l’esquerra, en direcció a ca l’Estol (9). El camí puja per un pendent molt acusat i fa ziga-zagues en direcció NE per l’obaga de la muntanya. A uns cent metres hi ha bones vistes de la mar. Trobarem la carretera de Calella a Hortsavinyà, que creuarem (cal vigilar!), i continuarem per la pista en direcció a ca l’Estol. 

Som ja als dominis de l’alzinar, amb vistes magnífiques sobre la serra de les Guilles, el puig de Popa i el mar. Passat ca l’Estol, convertit en runes, girarem a l’esquerra i ens enfilarem, amb una pujada molt forta, en direcció oest.

Des d’aquí, tindrem una vista espectacular sobre Sant Pol, Canet, Calella i tota la Vallalta. Seguirem el camí, que gira en direcció est, i arribarem a la carena, flanquejada per un bosc magnífic de suredes, arboços i brucs. Podrem veure a l’esquerra del camí les restes d’una antiga carbonera, record d’un passat recent. El camí deixa la carena per vorejar, per la dreta, la base del turó de Garbí fins al coll que porta el mateix nom. 

Coll de la Punta de Garbí. Des del coll, un camí puja amb un pendent molt fort, s’enfila a l’esplanada que corona el turó. El turó de Garbí (428 m) és un indret estratègic de la costa amb unes vistes excel·lents de 360 graus. El seu cim està ocupat per una aparatosa instal·lació de radar d’AENA destinada al control aeri. 

Voltarem la instal·lació per l’esquerra i agafarem un camí a l’esquerra, que baixa d’una manera força acusada. 

Arribarem al collet de Sant Andreu (10). Si ens endinsem al bosc de pi pinyoner de l’altre costat de l’esplanada per un camí, al cap de poc trobarem les restes de l’ermita de Sant Andreu de l’Arboceda, datada al segle XIII, punt important d’entrada a l’antic condomini de Sant Cebrià i actualment restaurada.

Per la part del darrere de l’ermita, el camí es continua enfilant fins al turó de Sant Andreu. Sortirem tot seguit a can Xic Dalmau, una masia restaurada recentment. 

Agafarem el camí que passa per davant de la casa, a l’esquerra, fins a la cruïlla amb la pista de Calella a Hortsavinyà, que hem deixat anteriorment, al quilòmetre cinc. Seguirem la pista uns cent metres i, poc abans dels Tres Termes (11), girarem a l’esquerra en direcció sud. 

Les Torrenteres. Els boscos del Montnegre ens ofereixen sovint racons humits que contrasten amb l’ambient habitualment sec de les formacions mediterrànies i que tenen un alt valor ecològic, ja que són un ambient idoni per a nombroses espècies. Les Torrenteres és un d’aquests indrets que esdevé un oasi de frescor a l’estiu.

Baixarem entre alzines i brucs, inicialment tot perdent alçada per anar a buscar el fons del torrent. El camí de sauló està escortat per eucaliptus durant el primer tram de baixada. Seguirem pel camí principal, deixant de banda tots els trencalls tot trobant boles granítiques imponents, testimonis de l’erosió.

Ben aviat, creuarem el torrent per passar al costat dret i, ja al llit del torrent, van apareixent les espècies més característiques dels ambients humits, com ara falgueres, heures, galzerans, plataners, pollancres, castanyers, etc., entre boscos de pi i alzina jove. Transitarem per algun tram de vernedes molt refrescants, en èpoques de calor. 

Ens anem enfilant per la dreta del torrent. El camí guanya alçada i el llit del corrent d’aigua queda ensotat de nou, a l’esquerra. Aquest tram del camí, ens porta fins a una cruïlla que, a la dreta, condueix cap a la urbanització Castellar d’Índies. Continuarem baixant per l’esquerra. En aquest punt, i davant nostre, veurem Roca Cavallera (12), antic indret de culte. 

Creuarem tot seguit el torrent de la vall de Siula, mentre que a l’esquerra el fondal es va obrint a poc a poc. Vorejarem, per un tram cimentat, la urbanització Can Xuxa, amb la masia del segle XI que hi dóna nom al fons de la vall. A partir d’aquí, la pista, altre cop de terra, es va eixamplant fins al trencall que hem agafat inicialment per endinsar-nos a la vall de Can Mates i arribar al punt de sortida.

Traça: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/sl-c-102-les-torrenteres-parc-del-montnegre-i-el-corredor-89984322 Seguirem la traça circular, en el sentit contrari a les agulles del rellotge. 

 

Observacions: Excursió llarga amb un tram de fort desnivell. L'itinerari està senyalitzat com a sender local (blanc sobre verd, SL-C 102) en fites de fusta. Es tracta d'un itinerari per a vianants, recomanable per a tots els públics, situat al Parc del Montnegre i el Corredor.

 

Dinarem al restaurant Can Talamas, Carrer de Santa Clara, 3, Sant Pol de Mar. Tel.: 93 760 23 65. 

Tornarem a casa als voltants de les sis de la tarda.

SL-C 101: La vall de la riera de Pineda i cim del Montpalau (265 m)

Dissabte 9 d’octubre de 2021

Hora de sortida: Vuit del matí. 

Ubicació: Comarca del Maresme. 

Temps aproximat: 4 h (10,6 km) 

Desnivell: 330 m (acumulat) 

Dificultat (1): Normal.

Programa: Sortirem a l’hora esmentada i anirem en direcció Barcelona (si venim del Baix Llobregat) per la ronda litoral, per seguir després, per la C-32, en direcció a: Badalona, Montgat, El Masnou, Vilassar de Mar, Mataró, Arenys de Mar, Calella de la costa i finalment, Pineda de Mar, on aparcarem al aparcament de l’església parroquial de Santa Maria (zona blava: 6.- euros 24 h).

 

Itinerari: De l’església de Santa Maria al molí i el forn de Can Marquès. 

L’itinerari té l’inici a Pineda de Mar, a l’església parroquial de Santa Maria. La primera referència documental que esmenta el temple és la seva acta de consagració duta a terme pel bisbe de Girona l’any 1079 (1). 

Començarem passant pel pas de vianants subterrani de la carretera N-II i, un cop a l’altre costat, sortirem del nucli urbà pel camí històric de la Rectoria Vella (2). 

El seguirem fins a l’enllaç, després d’un lleuger descens, amb el passeig d’Hortsavinyà. Continuarem recte fins que trobem un camí a mà dreta que ens torna a endinsar pel marge dels camps de conreu. Una pujada suau ens allunya de la riera. Arribarem a la clotada boscosa que s’estén pels vessants de ponent del turó de la Guàrdia. El camí es transforma en un corriol que travessa diverses pinedes, on gaudim de bones vistes de Can Cànovas i de la torre de Sant Jaume.

 

A poc a poc, la vall s’estreny i arribarem al congost, on se situa el viaducte de l’autopista C-32 i la depuradora d’aigües residuals de l’Alt Maresme Nord (5). El corriol no perd la traça i penetrarem en una zona més muntanyosa i boscosa, presidida per l’església parroquial de Sant Pere de Riu (6) , d’origen romànic. 

El corriol, passat el paratge de la font del Ferro on hi ha l’aqüeducte romà de Can Cua i ens condueix a la pista emporlanada que puja cap a Sant Pere de Riu; nosaltres, però, la seguirem en sentit descendent. Aviat trobarem, a la dreta, el restaurat molí fariner de Can Marquès (7) i, al cap d’uns cinquanta metres, creuada la riera, el forn de calç de Can Marquès.

Del molí i el forn de Can Marquès al coll dels Altars. 

Deixarem el forn a la dreta per seguir el camí i remuntar l’obaga de la muntanya de Montpalau. La pista continua, en franca pujada, descrivint revolts, i és flanquejada, a banda i banda, per esponerosos alzinars que s’esclarissen a mesura que guanyem altitud fins a assolir el coll dels Altars (192 m) (9) . En aquest punt neix el corriol que dona accés, carena amunt i fora del SL-C 101, al cim de Montpalau (267 m) (10). Allà trobarem els vestigis del castell del mateix nom, amb els seus potents murs del segle XV. Un cop visita i fetes les fotos de rigor tornarem pel mateix camí fins al coll dels Altars.

Del coll dels Altars a l’església de Santa Maria. 

Des del coll dels Altars davallarem per la solana, per una pista de pendent pronunciat on les pinedes de pi pinyer, algunes atzavares i un terreny inconfusiblement saulonenc ens condueixen fins a l’ermita de Sant Rafael (11). Les parets d’aquesta ermita han estat objecte de vàndals grafiters, una prova més de l’incivisme amb el que hem de conviure.

Seguirem per la pista fins a arribar a l’esplanada de can Martorell, lloc on hi hagué l’abocador municipal de Pineda, clausurat i parcialment restaurat l’any 1994. 

Agafarem el corriol de la dreta que passa per una petita zona boscosa, travessarem l’autopista per sota i deixarem enrere algunes hortes, tot seguint la riera, fins trobar el conjunt patrimonial de Sant Jaume (finca privada). 

Prosseguirem per la pista de l’esquerra fins a arribar al voral de la calçada, que serveix de connexió amb l’autopista; el seguirem a la dreta, en sentit descendent, fins a arribar al punt de connexió amb el passeig d’Hortsavinyà. Desfarem el tram inicial del recorregut per retornar a l’església de Pineda. 

Traça: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/sl-c-101-la-vall-de-la-riera-de-pineda-i-cim-del-montpalau-85932164 

Observacions: Aquest itinerari ens introdueix a la vall de la riera de Pineda passant per espais agrícoles i paisatges forestals de gran valor ecològic. Després de travessar la riera, ens enfilarem fins al coll dels Altars i tornarem a Santa Maria per Sant Jaume. 

L’espai agrícola: L’activitat agrícola, centrada en les produccions d’horta, domina el paisatge de relleu suau comprès, per una banda, entre les muntanyes de Montpalau (264 m) i la Guàrdia (221 m) i, per l’altra, pel nucli urbà de Pineda de Mar. El clima benigne, temperat pel mar, i el recer de les muntanyes que protegeix la vall dels vents freds del nord, faciliten el manteniment dels conreus tot l’any.

 

Els masos de la vall: La vall de la riera de Pineda compta amb un nombre considerable de masos l’origen dels quals se situa en plena edat mitjana. En aquest espai trobem els més representatius del municipi. Tenim els exemples de Can Cassola, Can Castellar, Ca n’Oliver de Sitjar o Can Palau de la Guitarra, entre d’altres. Cal destacar, per les seves dimensions, la masia de Can Cànovas (4) . Del conjunt de construccions en sobresurt la casa, de final del segle XVI, adossada a la qual hi ha la torre de planta quadrada. Estructuralment és una masia amb coberta a dos vessants, formada per tres crugies perpendiculars a la façana principal. El portal és de punt rodó, adovellat, amb pedra ben treballada, igual que les llindes i els brancals de les finestres.

 

La riera, corredor biològic: La riera de Pineda realitza una funció important de corredor biològic. En aquest punt observem com la riera abandona definitivament els àmbits muntanyosos i forestals propis de la Serralada Litoral, per recórrer la plana agrícola abans de desembocar a la Mediterrània. Als marges de la riera s’aprecia una galeria de vegetació arbòria i arbustiva amb algunes espècies pròpies dels ambients més humits i frescals, com per exemple l’àlber, l’om, el pollancre o l’aloc. La presència del corredor verd de la riera afavoreix la connectivitat ecològica i paisatgística entre les derivacions del Montnegre i la plana litoral.

 

La font del Ferro: El paratge s’emplaça en una fondalada sota Sant Pere de Riu, dins els dominis de l’antic mas de Can Marquès. Hi discorre una torrentera que desguassa a la riera de Pineda. A pocs metres, tot salvant la torrentera, en època romana es bastí una arcada que forma part de la mateixa conducció d’aigua que el tram d’aqüeducte de Can Cua.

 

El molí i el forn de Can Marquès: El de Can Marquès és un dels nombrosos molins – n’hi ha onze de documentats – que, al llarg dels segles, han solcat la riera de Pineda. És una construcció amb una estructura molt modesta, de planta baixa rectangular i amb teulada d’un únic vessant. El complementa una bassa, amb els contraforts encara ben visibles. Hi ha una citació del molí del 1505, però és probable que, per la seva situació, fos el mateix que l’any 1066 s’esmenta en l’acta de fundació del monestir de Sant Marçal de Montseny.

 

El forn de calç (8) fou bastit per a la cocció de pedra calcària. Tot i que al Montnegre els materials geològics predominants són de caràcter magmàtic, com el granit, en aquest sector de la vall es produeixen afloraments calcaris. El forn és una mena de gran olla troncocònica amb la base inferior més ampla. Les utilitats de la calç cuita eren diverses: es feia servir com a morter per a la construcció, per emblanquinar i desinfectar parets, per a l’agricultura, com a producte medicinal, etcètera.

 

Sant Jaume: Al voltant de la font de Sant Jaume, s’hi apleguen diversos elements arquitectònics d’interès. Hi ha l’ermita dedicada al sant que dona nom al paratge, bastida l’any 1885, i la torre de Sant Jaume, adossada al mas Castellar, una de les moltes torres de defensa construïdes al llarg de tota la costa entre els segles XIV i XVII. A la part inferior de l’esplanada de Sant Jaume (12) hi ha les restes de l’antic molí fariner. Es tracta del molí fariner més proper a la costa i l’únic que no es troba a tocar de la riera.

 

Aquest indret és un espai dedicat a la celebració d’aplecs, especialment els sardanístics. El primer del qual es té notícia s’organitzà l’any 1905 per commemorar la diada de Sant Jaume.

 

Dinarem al restaurant Saborós de Premià de Mar, Gran Via Lluís Companys, 213 tei.: 93 164 45 54 / 640 724 266. 

Tornarem a casa als voltants de les cinc de la tarda.

Turó de Montcabrer (307 m.)

Dijous 26 de maig de 2016

Matinal

Hora de sortida: Nou del matí.

Ubicació: Comarca del Maresme.

Temps aproximat: 1 h. 30 m. (2,5 km.)

Desnivell: 230 m.

Dificultat: Fàcil.

Programa: Sortirem a l’hora esmentada i per la Ronda Litoral anirem en direcció a Barcelona, fins a la sortida 27 que l’agafarem i seguirem en direcció a Mataró per l’autopista C-31. Deixarem aquesta autopista a la sortida 92 i anirem en direcció a Vilassar de Dalt i Cabrils.

Un cop a Cabrils, aparcarem el més a prop possible de la seva església parroquial de la Santa Creu.

Itinerari: Començarem a caminar des de l’església de la Santa Creu, situada al centre de Cabrils. Documentada al segle XV, tot i que va estar objecte de reformes als segles XVI-XVII, amb un campanar del segle XX. Molt a prop hi ha el Museu d’Història Municipal, situat a la masia de Ca l’Arrà.

Des de la Plaça de l’Església, agafarem, a la dreta, el carrer Castell (a la cantonada hi ha l’Hostal de la Plaça). Pujarem per aquest carrer, fins trobar-nos de cara amb una construcció que sembla un castell, amb torres i una capella.....

En aquest punt, girarem a l’esquerra i agafarem el carrer Doctor Emili Masriera que seguirem fins agafar, a la dreta, un camí de terra que puja i va a desembocar al carrer Camí Antic d’Argentona. Seguirem aquest carrer, en pujada, i les estaques que ens marquen el camí ens faran agafar, a la dreta, un camí, ja de terra, sempre seguint les estaques que marquen el Sender Local que estem seguint.

El recorregut continua en pujada, tot vorejant el turó de l’Infern (indicat i on podem pujar si en tenim ganes) i s’arriba, finalment, al turó de Montcabrer, una muntanya emblemàtica del parc. Primer trobarem unes antenes de telefonia i les seves corresponents construccions) Des de aquest cim hi ha unes bones vistes de la plana litoral, el Montseny i el Montnegre. A dalt de tot hi ha la creu de Montcabrer. Segons la tradició, aquesta creu protegeix la zona de les tempestes provocades per les bruixes del Maresme.

Després de les fotos de rigor, tornarem pèl mateix camí.

Observacions: Itinerari senyalitzat amb els indicadors del parc. Es tracta d’un recorregut urbà, que després s’endinsa pels camins del Parc de la Serralada Litoral.

Traça: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1789755

En els seus llibres de viatges, Josep Pla descrivia al detall i en un llenguatge amè i molt poètic, tot el que veia. Al Maresme, es va fixar en els pobles de l’interior, que restaven propers i alhora llunyans a la costa. Un exemple d’aquets pobles seria Cabrils. Des de el centre del poble s’arriba al turó de Montcabrer, un mirador excepcional del Maresme.

Josep Pla (1897 – 1981) va ser un escriptor i periodista. Un dels més llegits i coneguts. Des de molt jove, es va plantejar la literatura com a professió. Com a periodista, va fer de corresponsal a diversos països, des d’on va escriure cròniques. Molts dels seus llibres són un important testimoni de la vida i els paisatges de Catalunya.

L'escriptor té una responsabilitat total davant de l'època que li ha tocat viure.

La primera obligació d'un escriptor és observar, relatar, manifestar l'època en què es troba.

A molts catalans els interessa Catalunya, però no hi creuen. Els passa exactament el contrari que amb la religió i l'altra vida: hi creuen, però no els interessa.

A Josep Pla li agradaven més els pobles de l’interior del Maresme que els de la costa: “Tots els pobles, viles i ciutats del Maresme són iguals. Hi ha unes cases davant el mar, sobre la platja, que formen l'antic barri de pescadors. Aquestes cases estan separades en dos grups- el de llevant, el de ponent - per la riera. La riera baixa, generalment, en forma abrupta i ràpida de la minúscula vall de l'interior. Sobre els seus marges s'alcen uns edificis que solen ésser, a cada poble, els més burgesos. Aquests edificis formen la Rambla. La Rambla és el centre d'aquestes poblacions. Tothom - o gairebé - ha de passar per la Rambla cada dia. Cap al vespre, les senyoretes i els joves de la localitat s'hi passegen molt ben posats. Generalment, aquestes rieres són seques. Tenen un aspecte exhaust i polsós. Uns arbres n'ombregen els marges. Quan plou es desborden, fan molta fressa, arrosseguen molta sorra i produeixen uns estralls meridionals i tartarinescos. Després, a tots dos cantons de la Rambla, hi ha cases, els carrers, les places, les fàbriques. Com que gairebé tots aquests pobles estan construïts sobre un pla més o menys inclinat, la seva constitució està formada per carrers paral·lels al mar, superposats. En aquesta ampliació, hi sol viure la ciutadania que no depèn exclusivament del mar - o sia la immensa majoria dels seus habitants.”

“Les poblacions de la costa són vives, animades, denses i sovint industrials. Poblacions de pas amb el tragí de la carretera i del ferrocarril, la seva vida és una dispersió de portes enfora. Els pobles de l'interior, en canvi, tenen una prodigiosa calma. Posats dins d'una botànica exquisida, de garrofers molsuts i d'ametllers rosats, de marges dolços amb les atzavares elegants, amb el verd brillant de tarongers i llimoners a les façanes de les cases, amb horts recòndits on la sínia canta, els rierals profunds amb les velles figueres, perfumats de fonoll, espígol i farigola, aquests pobles semblen concentrats cap endins, plegats sobre ells mateixos. Són pobles que m'agraden.”

Un d’aquets pobles encantadors és Cabrils, un poble situat a la capçalera d’una oberta dins de la Serralada Litoral, travessada per una riera del mateix nom, que desemboca al mar a Vilassar de Mar. El poble està envoltat per turons d’aspecte típicament mediterrani, coberts de pins i alzines. La ruta que farem s’enfila cap a un d’aquets turons, el de Montcabrer.

A la urbanització que du el nom de Montcabrer al poble de Cabrils, hi ha un Garrofer monumental): https://plantipodes-am.cat/fitxes/garrofermontcabrer.html

Tornarem a casa als voltants de la una de la tarda.

Turó Gros – Montnegre (773 m.)

Dijous 23 de gener de 2014

El cim més alt de la comarca del Maresme

Hora de sortida: 2/4 de vuit del matí (matinal)

Ubicació: Comarca del Maresme.

Temps aproximat: 2 h. 45 m. (5 km.)

Desnivell: 250 m.

Dificultat: Normal.

Programa: Sortirem de casa a l’hora esmentada i agafarem l’autopista AP-7 fins a la sortida 11 (abans ens pararem a fer el tallat a l’àrea de servei del Montseny). Un cop a la sortida 11, caldrà seguir les indicacions en direcció a Sant Celoni, sense entrar al poble, seguirem per la carretera C-35 en direcció a Girona fins a la cruïlla del parc de bombers, on ens hem de desviar a la dreta per la carretera que indica “Boscos del Montnegre” i pujar a la muntanya, primer per una carretera asfaltada que després és converteix en pista de terra (seguint els indicadors de “Restaurant Montnegre” i “Sant Martí de Montnegre”. Després d’uns 10 km. arribarem a l’aparcament situat al costat de la pista i molt proper al restaurant i al santuari de Sant Martí de Montnegre, on deixarem els cotxes.

Itinerari: Travessarem la pista de terra i seguirem les indicacions del GR-5 i del SL-C-103 (de color blanc i verd i que seran les que ens marcaran el nostre recorregut fins al cim).

0,3 Km.: Collada Negre. Deixarem una pista a l’esquerra i seguirem pujant de front. En el petit bosc de la dreta abunden els arboços i les sureres.

0,5 Km.: Desviament a l’esquerra per un camí que s’endinsa en un bosc d’alzines i castanys. En aquest tram recorrerem una de les zones més frondoses de tot l’itinerari. Seguirem les marques de pintura vermella i blanca del GR-5.

1,6 Km.: Arribarem a una gran esplanada guarnida amb grans pins i una cruïlla de varies pistes en forma de creu. Seguirem de front pel camí senyalat amb les marques del GR.

2 Km.: Coll de les Basses. Només superat el coll seguirem rectes i deixarem la pista de terra que baixa a la comarca del Maresme a l’esquerra.

2,5 Km.: Arribarem al cim del Turó Gros amb 773 m. d’alçada (el cim més alt de la comarca del Maresme) des de el cim es pot contemplar la serralada litoral, el Parc natural del Montseny i el mar Mediterrani.

La tornada la farem pel mateix camí.

Observacions: Cim que ja vàrem pujar el dissabte 24 de gener del 2004 (just, farà 10 anys).

El Parc natural del Montnegre forma part de la serralada litoral, a la comarca del Maresme, amb una alçada màxima de 773 m. en el cim del Turó Gros, l’objectiu d’aquesta excursió pels boscos de la zona anomenada la selva del Montnegre.

Anomenar ”selva” a les masses forestals del Montnegre no és una exageració. Realment, no estem en un país tropical on les plantes aconsegueixen dimensions descomunals i els animals salvatges abunden per tot arreu, però caminant pels frondosos castanyars del Montnegre (sobre tot si hi anem a la tardor) rodejats dels colors torrats i grocs dels roures i el verds perennes de les sureres, la sensació és semblant a estar ficats en una jungla, però sense monos xiscladors ni jaguars.

En alguns racons humits dels barrancs de muntanya, orientats als vents freds del nord, apareixen petites comunitats de faigs. També hi han arboços i zones de repoblació de pins pinyoners. En general es tracta d’un típic bosc mediterrani amb sureres, alzines, castanys, arboços i bedolls en les zones tancades dels barrancs.

A la primavera el major encant del bosc és els soroll dels ocells volant per les branques dels arbres. Per la proximitat al mar, el clima a la muntanya, acostuma a ser agradable, el que afavoreix la presència de gran varietat d’aus de notable valor ornitològic com el gaig i l’astor.

També visiten la zona les bandades d’aus migratòries que recorren la costa en els seus viatges anuals entre Europa i Àfrica, augmentant temporalment la riquesa biològica i natural de la acollidora Selva del Montnegre.

Tornarem a casa als voltants de dos quarts de dues de la tarda.