Dissabte 13 de novembre de 2021
Hora de sortida: 2/4 de vuit del matí.
Ubicació: Comarca del Gironès.
Temps aproximat: 3 h 30 min (10,3
km)
Desnivell: 193 m (acumulat)
Dificultat (1): Fàcil.
Programa: Sortirem de casa a l’hora esmentada i anirem per l’autopista AP-7 en direcció a Girona. Ens aturarem a fer el tallat a l’àrea de servei del Montseny. Després seguirem fins a la sortida 9-A a l’alçada de Maçanet de la Selva i agafarem la C-35 i enllaçarem amb la A-2 fins a la sortida 708 i anirem fins a la propera població de Quart, situada al sud de la ciutat de Girona.
Itinerari: Començarem a caminar al poble de Quart, des del pàrquing que hi ha al costat del Local Social i davant el Museu de la Terrissa.
Travessarem per primer cop el riu Celrè pel pont del carrer de les Escoles, girant a la dreta de seguida després del pont. El corriol al costat del riu ens portarà a travessar la carretera i després de voltar una nau, sortirem a uns camps que travessarem i acabarem a la meitat del carrer de l'Església que pujarem fins arribar a l’església romànica de Santa Margarida.
Travessarem la plaça i sortirem per l'altre costat fins una pista, girarem a l'esquerra i uns metres més enllà, a la dreta anirem a la pista que baixa de Can Mascort.
Uns metres cap a la dreta i trobarem el rètol "Quatre Camins", a la dreta i baixarem fins a travessar de nou el Celrè (unes pilones de formigó ajuden a passar quan hi ha aigua), la qual cosa és una constant en aquest recorregut segons l’època. Després de travessar, a l'esquerra per anar fins les Gorgues del Sant Pare, on s'han posat uns graons molt ben fets i que faciliten el pas.
Les Gorgues del Sant Pare és un d’aquells petits indrets amb encant, amagats
a la falda de les Gavarres, on no et cansaries de contemplar com el pas dels
anys i de l’aigua han sigut capaços de modelar el paisatge. Diu la llegenda que
els dies de boira si poden veure les goges (*) encantades o dones d’aigua. Uns
éssers de la mitologia catalana, que canten dolces cançons les nits de lluna
plena.
Travessarem i pujarem per l'altre costat també amb graons. Caminarem cap a la dreta en paral·lel al riu trobant les ruïnes de Molí d'en Rigau i passarem pels Prats d'en Bruguera abans de començar a pujar i trobar les restes de la casa de Can Bruguera.
Des d'aquí la pujada ens portarà a sortir la carretera de Montnegre, a l'alçada de la Font de Can Dalmau.
Després continuarem en baixada, uns metres per la carretera per trencar cap a la dreta per un camí que va fent giravolts seguint més o menys la carretera asfaltada, on surt un parell de cops, fins que finalment decanta cap a Quart i baixa a trobar el Celrè, pujarem fins l'església de Santa Margarida i pel carrer de l'Església baixarem fins la carretera, travessarem i continuarem pel carrer de les Escoles fins on hem deixat els cotxes.
Traça: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/quart-gorgues-del-sant-pare-88826079
Observacions: El
Celrè és un petit riu que neix al vessant sud dels Àngels i mor a l’Onyar, de
manera que la seva curta existència transcorre dins els límits d’un sol municipi:
Quart.
Sortint
des de l’església de Santa Margarida, us proposo un passeig agradable i no gens
dificultós per conèixer el bosc característic del massís i el de ribera, en què
la muntanya es veu esquitxada per la verdor de prats minúsculs i la transparència
d’aquest rierol inconstant i enjogassat que hi serpenteja per oferir-nos racons
enlluernadors.
Caminarem
per un camí fresc i frondós poblat d’alzines, freixes, brucs i falgueres que
ens conduirà fins al punt més encisador de tot el recorregut: les gorgues del
Sant Pare, un indret màgic on, segons la llegenda, les goges (*) hi estenien la
bugada.
Dinarem al restaurant La Brasa Grillada a Cassà de la Selva, Carretera Provincial, 97. Telèfons: 972 46 00 03 - 615 98 50 12, https://www.labrasagrillada.com/
Tornarem a casa als voltants de les cinc de la tarda.
(*)Figura mítica
femenina de la tradició popular de la Catalunya Vella, sobretot a la zona
pirinenca. És una derivació del mite de l’esperit de les aigües, present en
totes les cultures, amb elements que l’aproximen a les variants germàniques
d’aquest mite. La imaginació popular descriu les goges com unes dones d’una
gran bellesa, sovint vestides ricament, que habiten en palaus sota les aigües o
en coves profundes, plenes de riqueses. Solen dansar de nit, o bé renten roba
als marges dels rius i dels estanys i l’estenen a la llum de la lluna; el
mortal que pot prendre'n una peça té la prosperitat assegurada. Algunes
llegendes narren el matrimoni entre un mortal i una goja, basat en la condició
que el marit mai no al·ludirà a l’origen de la goja; si ho fa, aquesta
desapareix per sempre. Són anomenades també aloja, dona d’aigua i, alguns cops,
fada. El mite ha tingut ressò en la literatura catalana, principalment en “Canigó”,
de Verdaguer, on la goja Flordeneu atreu el jove Gentil. També en “La dona
d’aigua”, òpera de Joan Trias i Fargas, amb música de C. Casademont.
