8, 9 i 10 de juliol de 2022
Sortida final de temporada 2021 / 2022
Hora de sortida: Deu del matí del divendres 8 de juliol.
Ubicació: Comarca del Pallars Sobirà.
Temps aproximat: 8 h (12 km)
/ 4 h (8,4 km)
Desnivell: 775 m (acumulat)
/ 380 m (acumulat)
Dificultat (1): Difícil / Normal.
Programa: Els que puguem, sortirem el divendres a les deu del matí i anirem per la A-2 fins a Cervera (sortida 517), seguirem en direcció a Agramunt, Artesa de Segre, coll de Comiols, Tremp, La Pobla de Segur, Rialp i Llavorsí, on ens desviarem a la dreta i anirem fins al poble Alins, on dinarem al restaurant de l’Hotel Salòria, tel.: 689 693 230, situat a la Plaça Major del poble, http://www.hotelsaloria.es/restaurants/
Després seguirem per anar a visitar el poble de Tor (13 cases i 3 morts) https://www.youtube.com/watch?v=1xDELmB8Oro / https://www.ccma.cat/catradio/tor/tots/
Anar a Tor i la seva muntanya dels secrets, és com passar dels luxes del segle XXI a un món en el que sembla haver-se aturat el temps en qüestió de poca estona. Un viatge que ens farà retrocedir bastants anys en el temps. La muntanya de Tor, un paratge verge que amaga molts secrets i varis crims sense resoldre. El llibre de Carles Porta “Tor, la muntanya maleïda” es va convertir en el seu moment, en el millor company de viatge pels més encuriosits pels fets que varen succeir i que cerca detalls que expliquin el misteri.
Per anar a Tor, des de Alins s’agafa la carretera que porta a Tor. L’espectacle comença a l’endinsar-se en aquesta estreta carretera i dura durant tota la pujada fins al poble de Tor, un poble de tretze cases que la major part de l’hivern queda aïllat de la resta del món per la neu. Sense esforç ni grans caminades, un es pot perdre pels carrers i els prats on s’aixequen aquestes quatre parets i fer córrer la imaginació. Si es disposa d’un vehicle tot terreny, l’excursió pot allargar-se per una pista de terra, fins al port de Cabús. Des de aquest punt es pot accedir a Andorra, on s’entra per la zona de la estació d’esquí de Pal. I un cop al punt més alt, amb la imatge idíl·lica de la muntanya de Tor als peus, surt la pregunta de si els interessos turístics per la possible explotació d’aquests vessants per la pràctica de l’esquí tenen relació amb la sang que ha corregut per aquests prats, no fa massa anys.
Un cop visitat el poble de Tor, tornarem enrere fins a Alins i aquí seguirem fins a Tavascan, per hostatjar-nos a l'hotel triat: Hotel Estanys Blaus - https://hotelestanysblaus.com/ Telèfons: 675 80 10 17 / 973 623 178
A les set de la tarda farem una sessió de ioga, dirigida per en Jaume Bosch, amb una durada aproximada d’una hora. Per participar en les sessions de ioga, es recomana dur un aïllant.
Soparem a les nou del vespre, juntament amb la gent que hagi pujat a la tarda.
Dissabte 9 de juliol: Canalada – Llac i refugi de Certascan – Pic de Guerossos.
Itinerari: Sortirem de Tavascan a les 7:15 h, amb els cotxes, en direcció a Lladorre, on agafarem els 4x4 que ens portaran fins a la Canalada. El preu per persona és de 30.- euros (anada i tornada, s’ha de pagar en efectiu) Tel. 697 25 59 85.
08:30 h.: La Canalada (2.040 m). Agafarem el camí que puja fins al refugi de Certascan.
09:20 h.: Refugi de Certascan (2.240 m) Seguirem el camí que en direcció oest passa per davant mateix del porxo del refugi, per arribar en un moment al llac de Certascan.
09:30 h.: Llac de Certascan (2.240 m) Vorejarem el llac uns metres per sobre resseguint la seva vora oest, en direcció a un petit coll, on farem una curta baixada cap al riu que arriba de l’oest. El creuarem i pujarem per la seva esquerra per tornar de seguida a la dreta tot seguint el camí fitat que puja suaument. El torrent gira fent un petit saltant d’aigua i novament el creuarem.
10:30 h.: Perxa nivomètrica (2.370 m) De l’oest baixa un torrent mig amagat del coll de Certascan i del sud ens arriba un petit saltant d’aigua que prové del costat de la Serra Plana. Seguirem aquest últim per l’esquerra sense dificultats, si bé el camí desapareix i cal anar buscant el lloc més còmode entre tarteres de roques i prats alpins passant un altre petit estanyol sempre en direcció cap a la Serra Plana.
11:30 h.: Pujarem fins a la punta de la Serra Plana (2.623 m) Tampoc gaire diferenciada del conjunt general de la serralada, si bé sempre podrem gaudir d’unes panoràmiques magnífiques i variades si continuem per la fàcil cresta de prat alpí. Seguirem la Serra que s’orienta cap al nord per fàcils pendents fins uns estrats rocosos que defensen el Pic de Guerossos i que superarem sense dificultat.
12:15 h.: Pic de Guerossos (2.736 m) Fotos de rigor i tornarem pel mateix camí.
Tornarem pel mateix camí, fent una parada per descansar i beure alguna cosa al refugi.
17:30 h.: La Canalada. Els taxis 4x4 ens recolliran per tornar-nos fins a Lladorre.
Traça: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/pic-de-guerossos-107689919#
21:15 h.: Sopar de final de temporada al restaurant de l’hotel.
Observacions: Fàcil i suau recorregut encara que no sempre
segueix un camí fresat. Els darrers metres abans del cim són uns estrats rocosos
fàcils. Pendents suaus. El proposat, és l’itinerari més senzill i fàcil per
accedir al pic de Guerossos, sols cal evitar l’ascensió si hi ha boira, precisament
per que el camí no sempre és fàcil de trobar.
Prendrem
alguna cosa abans de sortir de l’hotel i demanarem entrepans per esmorzar /
dinar. Si al baixar ens queda temps, es pot prendre alguna cosa al refugi. Es
recomana de dur ganyips.
L’estany
de Certascan: L’estany de Certascan no és el més gran dels
Pirineus. És efectivament el més gran de la vessant sud, però l’estany de
Lanós, al massís del Carlit, el supera en longitud (2.500 m contra 1.250 m) en
superfície i en capacitat, tant quan eren naturals com ara que tenen una presa.
Solament l’estany de Certascan és superior en profunditat (96 m contra 54). A
Catalunya hi ha altres estanys de grans dimensions, com l’estany de Tor, de
2.400 m de longitud, o l’estany de Rius.
Malgrat
tot, l’estany de Certascan impressiona per les seves dimensions. Unes dimensions,
però, que semblen anar més enllà de l’aigua i continuar roca amunt fins a la
carena. Perquè Certascan està ubicat en un clot tancat per altives parets sense
gaires marges planes al voltant.
Al peu de l’estany hi ha el refugi de Certascan, un antic edifici de l’època en què es van dur a terme les obres del complex hidroelèctric. El refugi està obert, amb guarda, de finals de juny a finals de setembre i per Setmana Santa, mentre que la resta de l’any hi ha oberta una part lliure. Quan s’hi troba el guarda, s’ofereix servei de begudes i menjar. http://www.refugicertascan.cat/index.php/ca/ tel.: 973 09 23 15 – 647 96 19 46.
Diumenge 10 de juliol: Presa de Montalto - Pla de Boavi - Cascada de Broate.
Itinerari: Per accedir a la Presa de Montalto, s'ha d'agafar una pista que surt al costat de la Central de Tavascan durant 7 km. És bastant pedregosa però es pot pujar en cotxe.
Començarem l'itinerari pujant per la pista que va al pla de la borda, passant pròxims a rierols i un pont. A la nostra dreta anirem veient petits salts d’aigua que forma el riu Lladorre.
Arribarem al Pla de Boavi després de fer 2 km per una pista plana, un indret amb gran encant. Estan situats a la capçalera de la vall del riu Lladorre, en un bell paratge cobert de prat i bosc de bedolls i avets. L’amplitud i el conjunt harmoniós que forma l’acollidor i extens planell amb la duresa de les muntanyes que l’envolten, constitueixen un dels més bells indrets del Pirineu.
Seguirem fins al Pont de Boavi i iniciarem un ascens en ziga-zaga pel Bosc del Palancó enmig d'un camí empedrat i amb molsa, fins al Pont de Sellente i la Cascada de Broate, on l'aigua baixava amb bastanta quantitat.
Per tornar, desfarem el camí fins al Pont de Montalto.
Traça: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/pla-de-boavi-i-cascada-de-broate-107690192
Observacions: Boavi un jardí: A destacar el rius de Lladorre i Broate, rierols, ponts de fusta, el tranquil i extens pla de Boavi i el bosc amb el camí empedrat del Palancó. El bedoll, un arbre estilitzat i llargarut és l’espècie que més destaca al pla de Boavi, un pla amb boscos dispersos, situat a la vall Farrera. S’hi arriba per una pista forestal des de Tavascan fins a la zona d’aparcament de la borda de Montalto.
Boavi és un jardí espontani creat per l’harmonia
natural.. en aquest punt geogràfic, situat estratègicament allà on es troben
les aigües dels principals circs i barrancs de la capçalera de la vall de
Cardós, allà on cauen a plom les Aspres de Broate, la solana de Llurri i les
costes de Rovinets, allà on es concentra tota la pressió d’un arc de muntanyes
gegantines, just allà hi ha un racó que sembla tocat per la calma i la pau. És ben
cert que la visió que predomina de la natura beu encara de les fonts del
romanticisme i postula una relació amb el paisatge basada en les emocions i en
la sublimitat. Però, qui no se sent cridat a aturar-se, emocionat, davant el
bedollar de Boavi a la tardor? Qui no queda embadalit davant el joc de reflexos
i transparències de les aigües encalmades del riu Boavi? Qui no es mor de ganes
de jeure a l’herba del prat a contemplar com dansen les flors al ritme del vent?
Dinarem al restaurant de l’Hotel Salòria d’Alins.
Tornarem a casa als voltants de les nou del capvespre.
Un enigma amagat
Hi ha qui a les muntanyes, hi busca tranquil·litat, altres hi busquen bolets o minerals, veure ocells o emocions fortes, altres, simplement espàrrecs o ermites romàniques, altres s’interessen pels arbres o les flors, hi ha qui cerca aquella fotografia somiada, alguns busquen posar-se en forma...
Alguns altre, no gaires, hi busquen noms. Noms de coses, noms de persones, noms de llocs. El professor Joan Coromines (1905 – 1997) era d’un d’aquests. Va passar bona part de a seva vida d’una banda a l’altra dels Pirineus, entre la Mediterrània i el Cantàbric, recollint els noms que sentia dir als seus pobladors. Aquest recull l’havia de portar a resoldre, entre d’altres, un enigma que encara avui mantenen amagat les muntanyes dels Pirineus: quina era la llengua preromana que s’hi parlava.
Coromines, després de molts anys d’estudi, va concloure que la llengua dels Pirineus era el basc antic i que, concretament a l’Alt Pirineu, van coexistir fins al segle X dues llengües: una no romànica de tipus bascoide (segons la seva denominació) i un parlar romànic. Posteriorment, altres estudiosos sembla que han arribat a la conclusió que al llarg dels Pirineus es distribuïen tres llengües, una d’arrel basca fins a la Val d’Aran, una altra anomenada aquitana i emparentada amb l’anterior, a la vessant nord, i una tercera als Pirineus orientals pertanyent a les llengües ibèriques. L’entrellat segueix sense desfer-se completament i l’enigma continua encara avui.
La recollida sistemàtica de noms que va fer Coromines li va permetre la publicació de dues obres de referència per a la llengua catalana: el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, un estudi de l’origen dels mots catalans, en deu volums, i l’Onomasticon Cataloniae, un recull de tots els noms de lloc i persona dels Països Catalans, en vuit volums.
Qualsevol dubte que pugueu tenir sobre el nom d’un lloc pot trobar resposta a l’Onomasticon. I això és el que va fer en F. X. Sudrià en el segon volum del seu llibre sobre la vall de Cardós, dedicat al municipi de Lladorre. Dos dels seus dubtes, bàsics per la importància del lloc a que fan esment, es troben en els recorreguts d’aquesta ressenya: Boavi i Certascan. En ambdós casos, la forma donada per Coromines difereix de la que s’ha estipulat oficialment en la toponímia editada per la Generalitat de Catalunya. Coromines recull Boabi per Boavi, i Sertascan per Certascan. L’etimologia dels dos noms, recollida també per F. X. Sudrià, és com segueix: Boabi significa “sota el límit”, i probablement fa referència a la situació de l’indret sota la carena axial dels Pirineus; i Sertascan té un origen basc i està format pels mots çarta, que significa “branca”, i azkan, que significa “fi”, cosa que identifica Sertascan amb un lloc on s’acaba la vegetació.
On no hi ha cap dubte ni enigma és en el fet que aquest
itinerari uneix dos dels indrets més coneguts i valorats de la vall de Cardós. I
ho fa per l’antic camí de Llurri, recuperat dins del projecte dels itineraris
transfronterers entre el Pallars Sobirà i l’Arieja, quan estava a punt de perdre’s
sota el bosc. Era un camí sobretot ramader que unia els prats de Boavi amb les
pletes de l’àrea de pastures que s’estén per sobre el bosc. De fet, tota la
capçalera de la vall de Cardós, per molt feréstega que sembli, ha estat un
espai fonamental per a l’economia local, com ho demostra el gran nombre de
bordes que s’hi van construir.
